16.10.12

poètiques de sang

Per a l'A. El gatot i la Júlia, investigadors incansables i resolutius



Començo una novel·la gairebé triada a l'atzar, simplement perquè m'atreu el títol: A la comisaria no les gustan los versos (La comissaire n'aime point les vers), de Georges Flipo. Una policia que va cap als quaranta, que viu sola, amb un petit sobrepès que la mortifica, i que més aviat se'ns presenta antipàtica. Ella, especialment amb l'ajuda del jove tinent expert en literatura recentment assignat a la comissaria, ha d'investigar la mort d'un rodamón que duia una carta adreçada al Príncep dels poetes (aquí ja sabríem qui és) de l'Académie amb la fotocòpia d'un poema. És possible que els versos corresponguin a un inèdit de Baudelaire. Un poema que sembla premonitori, perquè encadena una sèrie de morts (la mateixa comissària sofreix un enverinament en menjar una paella que, per cert, contenia xoriço) entre alguns dels qui s'hi relacionen que, a més, apareixen vagament al·ludits en el text. La història va de menys a més des del punt de vista del seu interès i al final fins i tot poden comprendre i sentir simpatia per la protagonista que ens havia irritat al principi.

Com a curiositat, a la llibreria Jaimes, del Passeg de Gràcia, amb un fons important de literatura francesa, tenen la novel·la en la seua edició original, però la següent de la sèrie encara només en castellà.

Deixem, però la història i centrem-nos en el poema. No desvetllo cap secret, perquè una simple consulta a internet ho confirmaria, si dic que que el sonet és obra de l'autor de la novel·la, que es va haver d'assessorar per construir uns versos prou convincents. Flipo (llegir com paraula aguda) va entrar doncs en el camp de la impostura, del pastitx o de la imitació que ha donat algunes peces interessants al llarg de la història de la literatura i que, en part, són fruit de l'admiració per determinat poeta o determinada obra. A vegades es tractava simplement d'un tour de force o d'una diversió; sense anar gaire lluny, em remeto al bloc on durant mesos vam inspirar-nos en els exercicis d'estil de Queneau.

No sé si actualment, més enllà dels plagis inconfessats i de les influències no conscients, hi ha gaires autors que d'una manera explícita es dediquin a la imitació, és a dir, a intentar, més enllà del divertiment, que els seus textos puguin ser confosos amb els d'altres autors de prestigi reconegut -els reconeixements literaris ara són escassos-; posem per cas, i pel que fa a la literatura del país, a escriptors com Espriu, Ferrater, Vinyoli... A mi, vistos i llegits alguns poemes contemporanis, no em semblaria malament aquest tipus d'exercici, com el d'aquell qui comença a dibuixar abans de posar-se a deixar anar colors.

Bé, i ara el sonet. Demano comprensió amb la versió lliure del primer quartet que vaig penjar l'altre dia, paraula totalment canviada inclosa:
L'Une et l'Autre

Quand mon âme vomit la beauté, le divin,
Les chœurs harmonieux et la femme trop pure,
Ma gourme la conduit par une sente obscure
Vers la case aux relents de vanille et de vin.

Nu sur le lit m’attend le corps noir et puissant
D’une esclave à l’œil las, délivrant sa chair veule.
Sous sa bouche corail, frémit, se cambre et feule
Une vestale juive au saphisme innocent.

Hanches et seins blafards, ventre et cuisses d’ébène
Ne sont plus qu’un grouillis de stupre et de désirs.
Ô temples entr’ouverts, ô fervente géhenne !

Attisez mon ardeur, arrachez mes soupirs !
Et je crois voir languir, en un spasme éreinté,
L’avenir infécond de notre humanité.



P. S. Sóc lector de les novel·les de Lorenzo Silva,-autor madrileny casat amb una catalana i premi Nadal  de l'any 2000- protagonitzades pel sergent de la guàrdia civil Bevilacqua i la ara caporal Chamorro, i autor d'una mena de història de la guàrdia civil que tinc pendent de llegir. No crec que la concessió del premi Planeta d'aquesta nit per la seua novel·la La marca del meridiano tingui res a veure amb la situació actual de país ni amb les paraules sobre el cos que va dir fa uns dies un..., ni coses semblants.





4 comentaris:

Júlia ha dit...

Imitar estils d'altres autors havia estat un exercici acadèmic universitari fa molts, molts anys, avui tot això ha passat de moda, com copiar Velázquez, llàstima, ja que copiant 'també' s'aprèn. De tota manera crec que els aprenents -d'escriptor, de pintor, de...- ho fan de forma inconscient, moltes vegades.

Gran Silva, no li feia cap falta guanyar el Planeta però vaja, a ningú no li va malament un pastís en temps de crisi editorial. Per cert, no el vaig descobrir, ja fa força temps, a través dels seus llibres de misteri sinó que el primer va ser un que té on hi surt la guerra d'Àfrica, El nombre de los nuestros, deu ser dels pocs que ha escrit sobre el tema a fons. M'encanta la seva web i el contacte que té amb els lectors.

Júlia ha dit...

A més, algun dia devia passar pel Poble-sec, ja que a La reina sin espejo acaben sopant al barri, en un restaurant gallec, això sí.

Pais secret ha dit...

Ara que veig on porta la senda obscura vaig entenent perquè a les ressenyes parlaven d´un "tórrido soneto".
Per ser d´un imitador trobo que s´hi ha ben lluït, positivament. Sona tan bé el francès...

Gràcies.

miquel ha dit...

Un exercici productiu o com a mínim sempre divertit, Júlia.
A Silva només li conec les novel·les de la parella, que em semblen molt interessants, més enllà de les virtuts o defectes del gènere negre (que no de misteri). M'hauré d'actualitzar.
Això del restaurant gallec vol dir que hi ha indicis de franquisme fraguisme o rajoyisme :-)


Sí que sona bé, A. i és "tórrido" -i perillós a la novel·la.
Em va fer gràcia el sonet i la seua construcció i utilitat en la història :-)