20.7.09

garbí

Retrobament amb l'estiu de dies encara suportables i nits fresques de l'Empordanet, amb a penes notícies del món exterior per voluntat pròpia i per desconnexió de la xarxa per voluntat de la biblioteca que em forneix Internet en hores convingudes.

La nit s'allarga en grata companyia i complicitats velles. Des de la terrassa, on el temps passa al ritme que li pertoca, observem com turistes d'allà i d'aquí, i autòctons, van deixant el passeig per reentrar al seu clos petit o per buscar el lloc tancat on passaran la matinada. Recordem temps vells en què els carrers de la nit tenien transit fins a l'alba i l'aurora ens descobria al carrer. Transgredim assenyadament els límits alcohòlics per por que els mossos ens aturin a la rotonda. L'endemà, poc abans de la posta, anirem a veure si el Ter ha construït un nou delta i si el garbí ens ha deixat -dubtes raonables- missatges en alguna ampolla.

Llegeixo, més lentament que mai, Camp clos i, inevitablement, una mica de Pla, no per entendre sinó per constatar.

-Sí, sí, d'acord! Hi ha dies que parlar amb la gent d'aquest país no és gaire agradable. Semblen ofesos, reticents; tot el que els dieu és contestat oposant dificultats i displicències. De vegades sembla que les persones que hem fet tots els possibles per no ofendre mai ningú som els ofensors. ¿Ofensors de què, per què? De vegades no hem fet més que favors a l'interlocutor, i sembla ofès. Per què? Impossible d'explicar-ho. Ara, aquesta mateixa persona, dos dies després, es desfà en compliments i és com un guant. És estranyíssim...

Josep Pla. Notes del capvesprol.

Tinc el convenciment que Pla s'equivoca en atribuir la percepció anterior només als seus conveïns. A mi, sempre m'ha semblat que les seves paraules es podien generalitzar i que abasten, tret d'excepcions escadusseres que no vénen al cas, totes les gents de tots els països. De fet, potser és precisament això el que fa que Pla sigui un clàssic: les seves particularitzacions sobre pobles i persones solen ser -és difícil d'explicar- sovint obvietats universals.

3 comentaris:

Trini ha dit...

Al tanto amb les garbinades, mestre! ;)

la Teresa ha dit...

Totalment d'acord pel que fa a Pla i a l'Empordà.

Totes les terres del món se senten úniques; és una unicitat universal que ens agermana.

pere ha dit...

Ja ho pots dir, Trini. De vegades apareix amb una violència... Altres cops és més aviat una cosa humida i sense consistència :-)

Som sempre tan iguals i tan diferents, Teresa. Ara si tenim un bon finançament, molt millor :-)