versos v(b)ells

Hi ha poemes que són d'una immediatesa exasperant, llegeixes un vers i ja has oblidat l'anterior. Acabes les estrofes i tens una sensació de perplexitat boirosa. No és que el problema sigui la tria de l'instant com a matèria poètica; d'on surt un poema si no és de l'instant? És que... Com puc explicar les carències dels versos que no recordo.

Hi ha poemes de versos que saps de memòria i si no els recordes, de seguida els tens presents quan algú te'ls recita i t'agafen ganes de tornar-los a llegir lentament. Hi ha poemes en què l'instant s'eternitza i traspassa l'origen i els temps i tant se val quan es va escriure com quan es va llegir o es va rellegir, i sempre li trobes matisos nous. A vegades prescindeixes del tot i t'entretens en uns versos. Avui, mentre mirava o escoltava el discurs de Mas, m'han aparegut sobtadament aquests versos:

Rei virtuós, mon senyor natural,

tots al present no us fem altra demanda
mas que us recordeu que vostra sang reial
mai defallí al qui fos de sa banda.

Qui sap per què se m'han aparegut aquestes paraules -lligades amb aquestes altres: lo qui'ns ha mes del tot en aquest mal...- que a poc a poc han arribat a completar-se en el meu pensament. Com tampoc sé per què més tard, mentre anava caminant, repetia mentalment, insistentment, aquells dos versos magnífics de més amunt:

Eu hai vist temps que no em plasia res,

ara'm content de ço qui'm fai tristura

No em calien els versos dels grillons i la bella brodadura que acaben d'arrodonir la primera part de l'octava.

No sabria dir, repeteixo, com ha estat, si és que ha sigut així, que Jordi de Sant Jordi amb el seu poema bellíssim m'ha portat a la reflexió col·lectiva i personal. Simplement passa que a vegades els versos van i vénen, i es queden per aparèixer quan volen.

per a ser llegit, també, a les parets

Sabem que som una gent provisional

i que darrere nostre no vindrà res digne d'esment.
B.B.

No ompliré jo, que tinc una lletra pèssima, ja el canell poc flexible per dirigir l'esprai... i la cursa fugitiva lenta, les parets de la ciutat amb els versos de Brecht, però demanaré als qui no tinguin aquestes traves que facin efectiu el meu desig. Esclar que potser ja no està de moda omplir de versos les parets (o només les que decideix l'ajuntament), ni els joves ni els grans llegeixen Bertolt Brecht, si és que mai s'ha llegit -no passa res, només faltaria-, que d'òperes de tres rals si que encara se'n veuen. Potser no ens cal més que un espai habilitat en diagonal tots els diumenges, amb fulles d'arç -o el que sigui- als peus, per estar contents, perquè ens passi la necessitat d'escriure en lletra blanca i regular: D'aquestes ciutats quedarà: allò que les creuava, el vent! Deixem-ho estar, no cal continuar per aquest camí abrupte de versos vells de jove.

Si de cas, a la nit, passarem les pàgines a poc a poc, rellegirem, no em farem gaire cas, sobretot si és dissabte; només un somriure de complicitat si s'escau i poca cosa més abans de deixar el cap -qui sap quins somnis tindrà?- al coixí (de plomes, de fibra, de llana...? Ah, gran pregunta!). El devocionari descansant a la tauleta de nit:

Aquest Devocionari domèstic és destinat a l'ús dels lectors. No ha de ser devorat sense discerniment.

La lliçó primera (Rogatives) s'adreça directament al sentiment del lector. Es recomana no llegir-ne massa pàgines d'una tirada. A més, únicament la gent amb plena salut hauria de fer ús d'aquestes lliçons destinades als sentiments...

La lliçó segona (Exercicis espirituals) s'adreça més a la intel·ligència. És avantatjós emprendre'n la lectura amb lentitud i més d'una vegada, mai sense ingenuïtat. De les màximes que hi ha amagades, així com de les indicacions immediates, se'n pot treure més d'un aclariment sobre la vida...

La lliçó tercera (Cròniques) cal fullejar-les l'època de les violentes forces de la natura. A l'època de les violentes forces de la natura...

La lliçó quarta (Salms i cants de Mahagonny) és la més apropiada per a les hores de riquesa, de consciència de la carn i de presumpció (així doncs, nom´s pot ser presa en consideració per molt pocs lectors. Aquests lectors poden entonar tranquil·lament els cants, amb el màxim rendiment de la veu i el sentiment, però sense mímica).

Hi haurà precs quotidians per al record i els esdeveniments passats. Els cinc capítols de la lliçó cinquena (Els petits precs quotidians dels difunts) són per recordar esdeveniments passats...

Bertolt Brecht: “Guia per a l'ús de les diverses lliçons” a Devocionari domèstic. Barcelona, Adesiara, 2014 (traducció de Feliu Formosa)


De l'apèndix:

DEL POBRE B.B.

1

Jo Bertolt Brecht, vinc dels boscos negres.
La meva mare un dia em va dur a les ciutats
dins el seu ventre encara. I la fredor dels boscos
la duré dintre meu fins a la mort.

2

A la ciutat d'asfalt estic d'allò més bé,
proveït, ja d'entrada, dels sagraments de mort:
amb diaris. I tabac. I licors.
Desconfiat, gandul, i al capdavall content.

3

Sóc amable amb la gent. Em poso a la clepsa
un barret dur, com tenen per costum.
I dic: “Són unes bèsties que fan una olor rara.”
Després dic: Tant se val, perquè jo també ho sóc.”

4

Abans de dinar me'n vaig a seure
als meus balancins buits, amb unes quantes dones.
Me les miro tranquil i vet aquí que els dic:
“En mi teniu un tipus del qual no fareu res.”

5

Cap al vespre uns quants homes aplego al meu voltant,
i els uns als altres ens tractem de “senyor meu”.
Damunt les meves taules tenen els peus posats.
Diuen: Millorarem”, i no pregunten: “Quan?”

6

En clarejar, damunt l'alba grisa es pixen els avets,
i els seus paràsits, els ocells, es posen a cridar.
En aquella hora, a la ciutat, buido el meu vas i llenço
la punta del cigar i m'adormo inquiet.

7

Som instal·lats, raça poc consistent,
en cases que semblaven indestructibles
(així vam construir els llargs edificis de Manhattan
i les antenes fines que entretenen l'Atlàntic).

8

D'aquestes ciutats quedarà: allò que les creuava, el vent!
La casa fa feliç aquell que hi menja: i ell la deixa buida.
Sabem que som una gent provisional
i que darrere nostre no vindrà res digne d'esment.

9

Als terratrèmols que vindran, espero
no deixar apagar el meu Virginia per amargor.
Jo, Bertolt Brecht, llançat a les ciutats d'asfalt
des del boscos negres, dins el cos de la mare, temps enrere.

imatges pasquals

En un moment o altre, quan vaig al meu nord, acabo llegint una mica de Pla sovint triat a l'atzar. Ahir vaig fullejar alguns textos del seu Articles amb cua, que acaba amb el que titula “Els versos escandalosament prosaics i lliures de Girona”, en què explica que durant un curt període, entre l'any 1967 i 1968, es va quedar amb poca feina a causa del tancament per ordre governativa de la revista “Destino”, la qual cosa va propiciar que es dediqués a escriure versos -en cap moment parla de poemes- que enviava a companys de batxillerat. En un altre moment parlaré d'aquests versos per si algú no els coneix, però ara es tracta d'explicar que l'efecte que em produïren és absolutament positiu. Tan estimulants, que m'atreveixo a deixar-ne aquí mateix de meus sense la més mínima vergonya.

Groc de ginesta
i olor de farigola,
a la muntanya

No insisteixo, sóc més lacònic que el mestre i en tinc prou amb tres versets, a penes una imatge.

Reblo la imatge amb una altra que em va cridar l'atenció: un ou de Pasqua gegantí que no es vendrà sinó que es repartira a trossos a la plaça de la vila entre els qui vulguin participar en l'esdeveniment. M'intriga saber què sortirà finalment d'aquesta xocolata després dels breus dies d'incubació a l'aparador de la pastisseria. I si és buit? Sigui com sigui, l'exterior fa patxoca.

 

 

mutis

Fa setmanes senceres que no llegeixo versos, que no escolto versos, tret, potser, dels de l'Anna, que són i no són, com els de la Carme, i dels que algú va deixant segons li vaga en alguns blogs. Avui - el meu avui sempre és l'ahir dels altres-, només per curiositat, he buscat els poemes del colombià. He trobat poca cosa i he triat:

Que te acoja la muerte
con todos tus sueños intactos.
Al retorno de una furiosa adolescencia,
al comienzo de las vacaciones que nunca te dieron,
te distinguirá la muerte con su primer aviso.
Te abrirá los ojos a sus grandes aguas,
te iniciará en su constante brisa de otro mundo.
La muerte se confundirá con tus sueños
y en ellos reconocerá los signos
que antaño fuera dejando,
un cazador que a su regreso
reconoce sus marcas en la brecha.

Álvaro Mutis: “Amén”


Una mica més tard, he agafat l'únic llibre del xilè, mort fa trenta anys aquest 23, que tinc en els prestatges. He copiat, no sé ben bé per què, “Lamento lento”:

En la noche del corazón
la gota de tu nombre lento
en silencio circula y cae
y rompe y desarrolla su agua.

Algo quiere su leve daño
y su estima infinita y corta,
como el paso de un ser perdido
de pronto oído.

De pronto, de pronto escuchado
y repartido en el corazón
con triste insistencia y aumento
como un sueño frío de otoño.

La espesa rueda de la tierra
su llanta húmeda de olvido
hace rodar, cortando el tiempo
en mitades inaccesibles.

Sus copas duras cubren tu alma
derramada en al tierra fría
con sus pobres chispas azules
volando en la voz de la lluvia.

Pablo Neruda


He fet una excepció. No tinc ganes, avui, encara, de llegir versos. Quan arribin les pluges de la tardor, quan vingui el fred de l'hivern, quan torni a esclatar la natura primaveral... Quan tingui ganes, o em vinguin sols, casuals, sense premeditació; potser demà.

del text a la imatge: Vinyoli.

La càmera fotogràfica –la petita- és el meu bloc de notes, el meu quadern de dibuix, la meva agenda instantània. També porto un llapis i paperets diversos que després acabo perdent.

El dissabte vaig anar a veure a la capella de sant Antoni l’exposició que Amics de la Fotografia de Torroella de Montgrí dedica a Joan Vinyoli. Vaig començar llegint el text introductori de Judit Pujadó i la breu biografia de l’escriptor. Vaig continuar mirant les imatges dels fotògrafs i llegint els textos de Vinyoli que les havien inspirat. A la segona o tercera imatge vaig pensar que en el poema faltava un mot en el primer heptasíl·lab, ara hexasíl·lab, no sabia quin, tot i que vaig imaginar-ne uns quants, i que calia corregir la darrera paraula. Per recordar-ho més tard i perquè m’agrada de tant en tant fer-me autoretrats efímers i oblidats en superfícies reflectints, vaig fer una fotografia i, ai!, se’m va disparar el flash. La noia que tenia cura de l’exposició se’m va apropar i vam mantenir un diàleg brevíssim, més o menys així:
-Perdoni, però no es poden fer fotos.
-Ni sense flash?
-No, als autors no els agrada.
-Per què?
-Perquè poden copiar les seves fotos.

Vaig pensar que era impossible continuar la conversa. Vaig decidir que seria inútil argumentar que el que vol un creador que exposa la seva obra al públic és que allò que ha fet sigui conegut pel màxim de gent possible. Vaig continuar mirant fotografies i llegint versos i decidint fins quin punt s’adequaven imatges i paraules... Em van venir ganes de saber si els artistes havien triat primer els versos –suposo- i després havien buscat una imatge suggeridora o havien partit d’una imatge per posar-li uns versos. Per què triaven el blanc i negre o el color? També hagués volgut saber per què havien triat Vinyoli -vint-i-cinc anys d’absència?-, a qui se li havia acudit la idea? Tots coneixien prèviament l’obra del poeta o, com jo, només en tenien una idea vaga? I, després del primer contacte, han aprofundit ja en els seus textos o continuen com jo? I tantes altres preguntes que mai no tindran resposta.

Deixo la foto que vaig fer, que el flash va convertir en una recreació involuntària sense el meu reflex, amb l’esperança escassa (segurament ja apareix a l'exposició) que algú em digui quin mot falta al primer vers d'aquesta declaració de principis poètics i potser vitals.