5.4.10

del text a la imatge: Vinyoli.

La càmera fotogràfica –la petita- és el meu bloc de notes, el meu quadern de dibuix, la meva agenda instantània. També porto un llapis i paperets diversos que després acabo perdent.

El dissabte vaig anar a veure a la capella de sant Antoni l’exposició que Amics de la Fotografia de Torroella de Montgrí dedica a Joan Vinyoli. Vaig començar llegint el text introductori de Judit Pujadó i la breu biografia de l’escriptor. Vaig continuar mirant les imatges dels fotògrafs i llegint els textos de Vinyoli que les havien inspirat. A la segona o tercera imatge vaig pensar que en el poema faltava un mot en el primer heptasíl·lab, ara hexasíl·lab, no sabia quin, tot i que vaig imaginar-ne uns quants, i que calia corregir la darrera paraula. Per recordar-ho més tard i perquè m’agrada de tant en tant fer-me autoretrats efímers i oblidats en superfícies reflectints, vaig fer una fotografia i, ai!, se’m va disparar el flash. La noia que tenia cura de l’exposició se’m va apropar i vam mantenir un diàleg brevíssim, més o menys així:
-Perdoni, però no es poden fer fotos.
-Ni sense flash?
-No, als autors no els agrada.
-Per què?
-Perquè poden copiar les seves fotos.

Vaig pensar que era impossible continuar la conversa. Vaig decidir que seria inútil argumentar que el que vol un creador que exposa la seva obra al públic és que allò que ha fet sigui conegut pel màxim de gent possible. Vaig continuar mirant fotografies i llegint versos i decidint fins quin punt s’adequaven imatges i paraules... Em van venir ganes de saber si els artistes havien triat primer els versos –suposo- i després havien buscat una imatge suggeridora o havien partit d’una imatge per posar-li uns versos. Per què triaven el blanc i negre o el color? També hagués volgut saber per què havien triat Vinyoli -vint-i-cinc anys d’absència?-, a qui se li havia acudit la idea? Tots coneixien prèviament l’obra del poeta o, com jo, només en tenien una idea vaga? I, després del primer contacte, han aprofundit ja en els seus textos o continuen com jo? I tantes altres preguntes que mai no tindran resposta.

Deixo la foto que vaig fer, que el flash va convertir en una recreació involuntària sense el meu reflex, amb l’esperança escassa (segurament ja apareix a l'exposició) que algú em digui quin mot falta al primer vers d'aquesta declaració de principis poètics i potser vitals.

5 comentaris:

kika ha dit...

jo hi posaria cop... però vés saber! :-)

miquel ha dit...

Efectivament és "cop". Del llibre A hores petites.
(Habitualment seguim el blog en silenci.)

Olga Xirinacs ha dit...

Cop. Vet aquí l'equilibri que necessita el poema. I pensar que un cop l'esfondraria...

F.Puigcarbó ha dit...

sembla que li manca un "cop", o una "volta"

pere ha dit...

Gràcies, benvolguts i benvolgudes per deixar clar que calia un cop al poema.

Gràcies, miquel, per la informació complementària, i recorda que les teves paraules seran benvingudes