les hores (sense adjectius)

Una de les primeres notícies que vaig rebre a l'arribada al meu nord, per Nadal, va ser la de la desaparició de la Joana. La coneixia poquet, la Joana, però m'agradava, potser perquè era alegre, activa, cercadora, i amb prou feines explicava les seus dissorts. La Joana, en els darrers anys, sembla que havia trobat la felicitat robada al cel, allà on la terra apareix insignificant. Finalment va anar a bressolar-se a la mar, a la vora del Norfeu, on tot esclata i s'amanseix. No tinc cap dubte que, deixin on deixin les seus cendres, el seu esperit continua en el cel en què creia.

Ja no veuré tampoc -feia temps que no veia la Joana- la inconfusible figura solitària de Castellet, d'obra allargada, pel barri. En el seu cas, queden els llibres i, com que molts diran la seua i no voldria repetir-los ni contradir-los, em quedaré avui amb la seua tasca de lector i de transmissor de lectures, que a vegades eren les meues i altres vegades no.

Autor, lector: dos homes -ja ho hem dit -que juguen a ser millors en el món imaginari d'una novel·la. Lector, autor: dos homes enfront d'un llibre que significa per a tots dos una mateixa possible llibertat.

J. M. Catellet: L'hora del lector.

cercles concèntrics

Fa mesos, potser anys, que no llegeixo llibres nous de memòries, o dietaris o coses semblants, tret, suposant que ho sigui, de Tractat de Geografia, d’Isidor Cònsul i d’algunes pàgines d’obres velles més d’un cop rellegides. Aquest tipus de literatura, en la mesura que hi ha una tria de moments amb intencions diverses per part de l’autor i també tenint en compte que la memòria endolceix o agria un passat sempre boirós, no deixa de ser una obra de ficció, per molt que a les llistes habituals aparegui en altres modalitats.

Em crida l’atenció que Memòries. Temps de construir (1980-1993), de Jordi Pujol (1930) figuri com el llibre més llegit entre els de no ficció en algunes llistes de les darreres setmanes. No ho entenc. Quin interès pot tenir la parcialitat de Pujol, de qui coneixem els resultats, contada, a més, a través de la prosa d’un altre? El llegeixen els que no el coneixen i també els que el coneixen? En canvi, a priori m’interessen més els llibres de dos autors d’aproximadament la mateixa generació –què són deu anys de diferència?-: Seductors, il·lustrats i visionaris, de J. M. Castellet (nascut l’any 1926) i Confesiones de una vieja dama indigna (comprovo que en un lapsus m’havia deixat la paraula dama), d’Esther Tusquets (nascuda el 1936). En els tres casos, tot i que ens hàgim creuat en alguna ocasió, la meva experiència vital i social imagino que té poc a veure amb la seva i no obstant això, o potser per això, no deixa d’atreure’m en els dos darrers casos de fer una mirada a la seva percepció del món interior i exterior i a seva manera d’explicar-lo. Llegiré algun dels tres llibres? No ho sé. Encara una pregunta que sempre em faig en aquests casos i que difícilment troba respostes prou satisfactòries: per què han decidit, com molts de nosaltres, publicar el seu passat –o el seu present-? Ho saben? Ho sabem?