Fa mesos, potser anys, que no llegeixo llibres nous de memòries, o dietaris o coses semblants, tret, suposant que ho sigui, de Tractat de Geografia, d’Isidor Cònsul i d’algunes pàgines d’obres velles més d’un cop rellegides. Aquest tipus de literatura, en la mesura que hi ha una tria de moments amb intencions diverses per part de l’autor i també tenint en compte que la memòria endolceix o agria un passat sempre boirós, no deixa de ser una obra de ficció, per molt que a les llistes habituals aparegui en altres modalitats.
Em crida l’atenció que Memòries. Temps de construir (1980-1993), de Jordi Pujol (1930) figuri com el llibre més llegit entre els de no ficció en algunes llistes de les darreres setmanes. No ho entenc. Quin interès pot tenir la parcialitat de Pujol, de qui coneixem els resultats, contada, a més, a través de la prosa d’un altre? El llegeixen els que no el coneixen i també els que el coneixen? En canvi, a priori m’interessen més els llibres de dos autors d’aproximadament la mateixa generació –què són deu anys de diferència?-: Seductors, il·lustrats i visionaris, de J. M. Castellet (nascut l’any 1926) i Confesiones de una vieja dama indigna (comprovo que en un lapsus m’havia deixat la paraula dama), d’Esther Tusquets (nascuda el 1936). En els tres casos, tot i que ens hàgim creuat en alguna ocasió, la meva experiència vital i social imagino que té poc a veure amb la seva i no obstant això, o potser per això, no deixa d’atreure’m en els dos darrers casos de fer una mirada a la seva percepció del món interior i exterior i a seva manera d’explicar-lo. Llegiré algun dels tres llibres? No ho sé. Encara una pregunta que sempre em faig en aquests casos i que difícilment troba respostes prou satisfactòries: per què han decidit, com molts de nosaltres, publicar el seu passat –o el seu present-? Ho saben? Ho sabem?
CINC COSES IMPORTANTS EN LA GUERRA DE TRINXERES
Fa 52 minuts
7 comentaris:
perquè n'estan, n'estem, molt orgullosos, no?
ara bé, si les memòries del pujol es venen molt no vol dir que molta gent se'l llegeixi. suposo que és una bona idea per fer un regal politicament correcte, i mai tan ben dit :-)
doncs segurament no el tindré mai a casa el llibre de l'ínclit, i menys després d'haver-lo sentit a la televisió, que podia haver sentit vergonya aliena si no fos que tinc molt assumit que de catalans poca-soltes n'hi ha i alguns tenen molt poder. I també, potser, perquè fa molts anys, de molt petita, que li sé les idees i les intencions. Com què només sóc independentista i no catalanista, no m'interessa. La veritat és que les biografies no m'han apassionat mai massa, perquè qui és aquell que s'exhibeix? el que coneixen a casa? el que coneixen a la feina? el que es pensa un mateix? el que era en el moment que s'explica o l'explicació que se'n fa amb el bagatge a posteriori? i quines intencions té? en aquest cas són evidents: vendre la moto al millor preu possible. Res millor que una bona narració de viatges o alguna novel·leta de l'Emilio Salgari, com a mínim els pirates són abastament més romàntics que no pas els que ens hem de menjar avui dia. I no parlo pas de Somàlia.
paso de les memòries de l'avi escrites per en Cuyàs. El que voldria saber no ho explicarà i el que explica ja ho sabem. Pasapalabra.
per què ho escriuen? fàcil: perquè són mediàtics i saben que algú els llegirà.
Si tu o jo escrivim les nostres memòries, probablement no ens les llegirà ningú, és per això que no les escrivim (o al menys no les publiquem)
encara que a mi m'encantaria, llegir les teves, hehehe...
no?
ÔÔ
Jo sé segur que no llegiré cap dels tres, però especialment el del Pujol, que té prohibida l'entrada a casa mentre casa meva pretengui ser digna. De tota manera, és cert que molts cops et demanes què impulsa algú a escriure les seves memòries, i més encara a publicar-les: creuen que interessa a algú encara que diguessin la veritat? Per memòries, només puc dir que n'he llegides dues de realment interessants: les de sant Agustí i les de Rousseau.
no em tinc en prou consideració per jutjar, etiquetar o classificar ningú: segurament tothom té motius prou personals i justificats per ell mateix per escriure unes memòries o un blog...
sí que tinc la impressió que qui "creu" que "ha" d'escriure unes memòries i publicar-les en paper, a part de pertànyer a unes generacions que cada cop més es van perdent, deu ser que es considera algú important; algú que ha de deixar constància i explicar la seva versió de la història i, sobretot, de com hi va influir i perquè: una justificació de primera mà?
quan era petit, em cridava l'atenció veure el meu pare llegint biografies -més que no pas memòries- i algunes que vaig fullejar em van semblar prou divertides... però només les vaig fullejar!
suposo que si mai volgués ser escriptor probablement em documentaria i les memòries o les biografies podrien ser bones eines per ambientar-me i posar-me en situacions que no he viscut;
com amb les memòries, penso que els que fem un blog també tenim una sola cosa comuna: el desig de comunicar-nos;
potser amb els altres, potser amb nosaltres mateixos... potser, és que ens pensem importants per algú -d'ara o de després- i creiem que tindrà paciència per llegir i rellegir-nos.
Qui sap si només no és una forma de teràpia? els anys ens ho diran... o no.
(mira que deixar-te la paraula "dama"... mecatxis!)
:)
Orgullosos, kika? Bé, potser sí, potser l'autoestima és un argument important a l'hora de decidir fer pública la seva vida.
No se m'havia acudirt que el llibre de Pujol fos sobretot un objecte de ragal que ningú lleguirà (aquesta segona afirmació és exclusivament meva. M'encanta la idea!
I si ens regalen -Déu no ho vulgui- el llibre, Clidice? No, ja sé que tampoc el llegirem.
A mi tampoc no m'apassionen les biografies habituals i emnys les polítiques, però en alguns casos la càrrega literària és excel·lent.
Completament d'acord amb tu, Francec, pels mateixos motius.
Sí arare, però continua la pregunta: d'on sorgeix la necessitat d'explicar-se.
Dona, tu i jo fa molt temps que escrivim les nostres memòries i poc o molt ens van llegint. I com en totes les memòries ens decantem per determinats temes i d'altres moriren amb nosaltres amb amics i coneguts discrets.
Luís, com li deia a l'arare, molts de nosalters no fem més que publicar memòries en els blocs, encara que sigui de manera desordenada i barrejant aspectes externs amb d'altres de més personals. Les meves memòries preferides són d'aquest tipus.
No he llegit ni´Agustí ni Roussseau, però no les descarto; en canvi, m'agraden les de l'Oller i les de Sagarra, ptser per deformació professional.
Ostres, gatot, és clar que pots jutjar o valorar el que vulguis, tots ho fem cada dia; una altra cosa és que la teva sentència -o la meva- tingui cap transcendència o interessi ningú.
Actualment hi ha gent relativament molt jove que escriu les seves experiències amb finalitats diverses. Sigui com sigui, les memòries solen ser una font històrica important, ni més ni emnys rigorosa que els llibres d'història escrits per professionals, però sovint més interessants literàriament i alguns cops també històricament.
Segur que els blocaires volem comunicar-nos, encara que en el meu cas em sembla que escric perquè simplement em diverteix i, és clar, la diversió compartida ho és doblement. Què sé jo, però. I segur que és una forma de teràpia de vés a saber què.
Publica un comentari a l'entrada