superfícies

Tret de poesia, i encara a batzegades, continuo llegint poquíssim, i ja fa molt temps que és així. No és que el fet en si mateix tingui gaire importància, però en determinats moments em pregunto els motius d'aquesta desídia i només entreveig vagues aproximacions als orígens.

Ara fa setmanes que en prosa estic encallat en l' Evangeli segons Colleja (no recordo el títol de l'original i em fa mandra obrir l'eReader) segurament perquè, a diferència dels quatre evangelis canònics, és molt llarg i conté passatges d'escàs interès.

En aquesta situació, la setmana passada vaig comprar els Diarios de Gil de Biedma (a penes una mirada per confirmar que em continua interessant el del artista seriamente enfermo més que els altres); ahir vaig comprar a la Central les Memorias de Barral, igualment de Lumen i amb edició minuciosa d'Andreu Jaume. No he llegit cap dels llibres de memòries de Barral, si exceptuem Catalunya des del mar que, evidentment, no figura en aquest conjunt de més de 900 pàgines.

He fullejat el llibre i m'he entretingut en algunes de les pàgines on m'ha portat l'atzar. La petita incursió no m'ha servit per corroborar totalment una afirmació de la contraportada: Lúcida i divertida crónica. Lúcida potser sí, però la diversió m'ha semblat amarga (llegides les pàgines 224 i 225 amb la història del pobre Arnaut, que de ser el més llest va passar a ser el més tonto). Arribo, també sense proposar-m'ho a aquest fragment de la pàgina 793:

Su hermano, Juan Ferraté -sin la r en el apellido, que parece fue capicho de Gabriel- y la poetisa Marta Pessarrodona se hicieron cargo de los papeles de Gabriel, de su herencia literaria y de su reivindicación en la pequeña historia. Lo hicieron bien, supongo. Pero poco a poco Gabriel dejo de pertenecernos, incluso en la memoria. Es curioso tener que reconocer que, al contrario de lo que sucedería con Costafreda, la muerte lo hizo famoso y justamente respetado, pero lo absorbió, lo convirtió en una idea polivalente e impersonal, y finalmente en alguien totalmente ajeno. No recuerdo con exactitud cómo era mi tiempo entonces y la vida en general en los alrededores de su muerte, que acabará siendo un recuerdo mucho más antiguo.

El que diu Barral, en la seua lucidesa, em sembla terrible. Quan acabi l'Evangeli, potser començaré les seues memòries, les de Lumen, pel principi.

 

cercles concèntrics

Fa mesos, potser anys, que no llegeixo llibres nous de memòries, o dietaris o coses semblants, tret, suposant que ho sigui, de Tractat de Geografia, d’Isidor Cònsul i d’algunes pàgines d’obres velles més d’un cop rellegides. Aquest tipus de literatura, en la mesura que hi ha una tria de moments amb intencions diverses per part de l’autor i també tenint en compte que la memòria endolceix o agria un passat sempre boirós, no deixa de ser una obra de ficció, per molt que a les llistes habituals aparegui en altres modalitats.

Em crida l’atenció que Memòries. Temps de construir (1980-1993), de Jordi Pujol (1930) figuri com el llibre més llegit entre els de no ficció en algunes llistes de les darreres setmanes. No ho entenc. Quin interès pot tenir la parcialitat de Pujol, de qui coneixem els resultats, contada, a més, a través de la prosa d’un altre? El llegeixen els que no el coneixen i també els que el coneixen? En canvi, a priori m’interessen més els llibres de dos autors d’aproximadament la mateixa generació –què són deu anys de diferència?-: Seductors, il·lustrats i visionaris, de J. M. Castellet (nascut l’any 1926) i Confesiones de una vieja dama indigna (comprovo que en un lapsus m’havia deixat la paraula dama), d’Esther Tusquets (nascuda el 1936). En els tres casos, tot i que ens hàgim creuat en alguna ocasió, la meva experiència vital i social imagino que té poc a veure amb la seva i no obstant això, o potser per això, no deixa d’atreure’m en els dos darrers casos de fer una mirada a la seva percepció del món interior i exterior i a seva manera d’explicar-lo. Llegiré algun dels tres llibres? No ho sé. Encara una pregunta que sempre em faig en aquests casos i que difícilment troba respostes prou satisfactòries: per què han decidit, com molts de nosaltres, publicar el seu passat –o el seu present-? Ho saben? Ho sabem?

futur i passat

Em miro, per allò de veure si hi ha novetats, el programa del 33 sobre l’Educació. Res, les mateixes generalitzacions de sempre i alguns convidats a la taula –no cal que concreti- que tenen unes idees superficials sobre la situació, potser perquè volen abastar més del que els permet la seva capacitat i el seu temps, i fins i tot confonen terminologia. Si haguessin dit alguna cosa amb sentit que no haguéssiu escoltat abans, us ho diria, així que tranquils, que es tractava bàsicament d’”experts” en la matèria, no de professionals directament implicats, a més dels quals jo hagués inclòs algun alumne, evidentment. El propi programa organitza un fòrum amb més interès, però, evidentment -pot ser d’altra manera?-, ploraner. El representant de l’administració, com és habitual, força impresentable: ni una argumentació sòlida i molts somriures condescendents.

En acabar el programa, el presentador, Xavier Coral, després de suggerir alguns llibres sobre el tema, en proposa quatre més que no s’hi relacionen. Comença per les memòries de Jordi Pujol, d’imminent aparició (o ja són al carrer?), i continua amb llibres de López Raimundo, Francesc Candel i Xirinacs, difunts d’aquest any i tots al mateix sac. No sé la gràcia que li deu haver fet a l’ex formar part d’aquest quartet; jo, diríem, ho he trobat una falta de tacte: les presses de la tele on el temps (algun) és or.

Després d'escriure això, veig que la zel parla del tema (del primer, em refereixo)

a mitjanit

Avui ha estat un dia llarg, cansat, però de cansament satisfactori, estimulant. He fet una pausa llarga per dinar i he arribat a casa a quarts de 9 de la nit. A mig matí he comprat el diari a la cantonada del carrer de dalt de casa i el pa al Bonpreu. El bar Gredos fa dies que ha tret les taules que tenia al carrer i ja no veig el fill d’en Sagarra. De vegades he tingut temptacions d’aturar-me un moment per dir-li que llegeixo els seus articles del diumenge o comentar-li, quan va escriure la reivindicació de Villalonga, la meva adhesió a l’homenatge, no tant pel propi Villalonga com per la mesquinesa del diari que el va ignorar. És possible que no parli mai amb en Sagarra, que continuem sent dos desconeguts que es creuen sovint per aquest Eixample -perífèric el meu, mig Gràcia mig Sagrada Família- que alguns creuen fred i distant, reiteratiu, i que a mi també m’ho sembla en alguns moments, però on jo he viscut la major part de la meva vida al meu gust.

A la nit, entrevisten el fill de Sagarra a L’hora del lector. Parlen sobretot de Vida privada. Sí, comparteixo part del que diuen, però jo prefereixo les Memòries, i no crec que sigui només per deformació professional. Les Memòries em semblen sensacionals, indiscutibles. Agafo una edició popular que té molts fulls doblegats assenyalant algun passatge que per alguna raó volia remarcar. Trio una d’aquestes pàgines, encara que no crec –ho dubto- que volgués retornar a aquest fragment concret, però no importa, ara el trobo adequat al meu moment:

Ell havia escrit aquell Somni d’Isabel que avui no és que em resulti una obra definitiva, però que aleshores jo repetia de nits, quan em deixaven sol a la cambra i la por em privava de dormir. Recordo d’una manera precisa que quan jo em deia aquells dos versos: “Ella es posa les mans als polsos – com un àngel mig rient”, d’una manera que encara avui em fa tremolar, d’una manera al marge de tota posterior ironia i de tota documentada malícia, jo sentia positivament, la presència d’alguna cosa tèbia i alada, d’una realitat imponderable, teixint al voltant meu com una teranyina de fils platejats, que m’abrigava del fred de la por i em produïa la profunda inconsciència del repòs absolut.

Josep Maria de Sagarra. Memòries.