Una de les primeres notícies que vaig
rebre a l'arribada al meu nord, per Nadal, va ser la de la desaparició de la
Joana. La coneixia poquet, la Joana, però m'agradava, potser perquè
era alegre, activa, cercadora, i amb prou feines explicava les seus
dissorts. La Joana, en els darrers anys, sembla que havia trobat la
felicitat robada al cel, allà on la terra apareix insignificant.
Finalment va anar a bressolar-se a la mar, a la vora del Norfeu, on
tot esclata i s'amanseix. No tinc cap dubte que, deixin on deixin les
seus cendres, el seu esperit continua en el cel en què creia.
Ja no veuré tampoc -feia temps que no veia la Joana- la inconfusible figura solitària de Castellet, d'obra allargada, pel barri. En el seu cas, queden els llibres i, com que molts diran la seua i no voldria repetir-los ni contradir-los, em quedaré avui amb la seua tasca de lector i de transmissor de lectures, que a vegades eren les meues i altres vegades no.
Autor, lector: dos homes -ja ho hem dit -que juguen a ser millors en el món imaginari d'una novel·la. Lector, autor: dos homes enfront d'un llibre que significa per a tots dos una mateixa possible llibertat.
J. M. Catellet: L'hora del lector.
5 comentaris:
"Dos homes"! Què estrany que sona: avui haurien de ser una o dues dones.
Castellet era a banda d'un intl·lectual, escriptor i editor, tot un senyor de Barcelona, com es deia abans.
No la coneixia la Joana, però sí que vist unes fotos seves on se la veia i deia sentir-se feliç de volar.
Per proximitat - de diferents menes- hi he pensat molt aquests dies i ahir quan sentia els helicòpters anar amunt i avall i vaig saber que els havíen trobat,vaig pensar que morir a Norfeu no és poca cosa, aquell blau d' abisme és impressionant, demolidor... però sap tant de greu que hagi sigut així.Ella i el seu acompanyant, tots dos.
Bon dia Miquel
Josep M. Castellet,l'autor de molts pròlegs,és el primer que em va passar pel cap quan vaig sentir que havia mort.Pròlegs d' antologies en català i castellà,entenedors i propers.
Avui llegint la V. he tingut una visió més àmplia de la seva obra sobretot la immensa tasca que va fer a ed.62.
També de la seva vida, commovedora l' elegia en prosa que li ha dedicat el seu amic Ivars. Per cert he llegit que vivia al teu carrer.
Van marxant....
Allau, mentre copiava anava pensant en l'anacronisme.
Francesc, al menys ho semblava.
A., he vist que finalment han recuperat els cossos. Descans per a tots dos.
És veritat,Assum, Castellet tenia una presència important en la literatura d'una llarga època, darrerament, no tant. La seua tasca, i la d'alguns altres a ed 62 va ser fonamental per a la normalització del país.
´Sí, era veí. Els darrers temps tenia una rara malenconia o com se li vulgui dir.
Publica un comentari a l'entrada