15.1.11

la botiga

La meva neboda, la mare de la meva fillola de nord, em diu que una d’aquestes revistes gratuïtes on hi ha tanta publicitat li ha ofert la possibilitat de parlar de la seva botiga i em demana si puc refer un text que vaig escriure sobre la història de l’establiment. L’article ha de tenir sis mil caràcters, és a dir, aproximadament dues pàgines.

M’hi he posat fa una estona i ja el tinc acabat, però no estic segur del to ni de la fidelitat a la realitat, a la història de les cinc generacions que han mantingut, estimat i viscut de la botiga.

Can M, situada al carrer X de T, és un d’aquells establiments familiars que, com “La Puntual” de L’auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol, ha anat passant de pares a fills. La diferència és, però, que a can M cada generació ha trobat algú amb voluntat de seguir la tradició i, de moment, ningú ha claudicat per convertir-se en artista, a no ser artista en la pròpia botiga.


La primera notícia documental que es té sobre la botiga figura en els fulls de la “Contribución Industrial y de Comercio” de T., on consta que l’any econòmic 1868-1869, és a dir, a l’inici del Sexenni Revolucionari, SM tenia una “tienda de quincalla” a la “Plaza de la Constitución” per la qual pagava 47,650 escuts (just l’any 1868 seria el del naixement de la pesseta, l’any 2002 arribaria l’euro). El període contributiu 1872-1873, la botiga s’havia situat al carrer Oriente i el valor de l’impost passà a 132,50 pessetes.


Després d’anar muntant l’establiment en diversos llocs a l’entorn de la plaça, SM va decidir instal·lar-se definitivament al carrer... Tenia vint-i-cinc anys i estava casat amb AP. L’any 1874, el mateix de la Restauració, va comprar la casa situada al número 2 d’aquest carrer per 2.666 pessetes i 66 cèntims. Des d’aquell moment fins a la data actual, la botiga es mantindrà inamovible, resistent a qualsevol contratemps natural o produït per la mà de l’home.


No gaires anys abans que la botiga, l’any 1864, es fundava una de les companyies d’assegurances més prestigioses del país: “La Catalana”. S i els seus hereus van confiar casa i botiga a la companyia i una part de la història documental de can Mas es pot seguir a través de les successives pòlisses subscrites.


...

I continuo amb la família, i els eixos històrics com a element de fons de la intrahistòria. Hauria de ser més subjectiu? Potser menys? Algunes anècdotes? Hauria de repassar unes quantes vegades el text per polir-lo o trobar un nou enfocament? I aquesta al·lusió a L’auca...?

Uf, quins maldecaps! Però, com seria –serà?- aquests país sense aquestes botigues?

3 comentaris:

Iris ha dit...

Unes botigues són part imprescindible del nostre país amb intrahistòria, subjectivitat, i anècdotes o sense elles.

Un text fantàstic.

Des del teler, Joana

Pais secret ha dit...

Ja tinc ganes de tenir el text íntegre a les mans.

(Quatre dades subjectives i particulars ,de fa molts anys:a dins la imatge de la propietària i l´olor de la botiga; a l´aparador, llana i paraigües.)

pere ha dit...

Encara ho són per alguns que hi continuem anant, però el el seu futur no el tinc clar.
Gràceis, Iris (Joana?), i benvinguda a la meva botiga.

Ah, A.! No sé si sortirà, si és que surt, el mes que ve, ja saps com van aquestes coses.
Ara ja no queda ni llana ni paraigües, però jo encara sento, i m'agrada, l'olor de la propietària :-)