mobiliari urbà

El Passeig de Sant Joan també s'havia mort, com les àvies. Havien arrencat els plàtans, havien trossejat els bancs, i l'Hèrcules del sortidor i les tortugues, i fins la tosca, els havien traslladat més lluny perquè anessin a criar molsa al desterro dels barris nous.

Santiago Rusiñol: L'auca del Senyor Esteve.

Suposo que l'Hèrcules del sortidor a què fa referència Rusiñol és el que van deixar prop de casa meua -jo encara no hi era- al mig del passeig de Sant Joan quan es creua amb el carrer de Còrsega. El fragment de la novel·la em fa trontollar una mica, perquè el conjunt monumental fou col·locat l'any 1797 al Pla de l'Esplanada, és a dir, al que actualment seria el carrer Comerç a la vora del passeig Picasso i, segons em consta, no fou traslladat al lloc actual fins al 1928 o 1929. L'auca fou publicada al 1907, de manera que potser Rusiñol es refereix a un trasllat amb motiu de l'exposició de 1888? No ho sé. No acabo de lligar caps.

Sigui com sigui, es tracta de la font monumental més antiga que es conserva a Barcelona. Va ser dissenyada per l'escultor Salvador Gurri i hi treballà el marmolista Josep Moret. Va ser realitzada per commemorar la visita a la ciutat del rei Carles IV i la seua esposa Maria Lluïsa de Borbó Parma. Etc.

És possible que molts barcelonins desconeguin aquests detalls històrics o que els interessin gaire. La gent passem pel costat de l'Hèrcules amb el garrot en una mà i la pell del lleó de Nemea sobre l'espatlla esquerra sense cap interès especial, com passem per davant del bar Oller on de tant en tant Sagarra pren alguna cosa i llegeix el diari. Tot forma part de la rutina quotidiana, de la immutabilitat de l'entorn que de tan conegut ja no s'observa; només quan desapareix un s'adona de la seva presència, i encara.

Per cert, el cas de la font d'Hèrcules, he notat que els turistes a penes s'hi fan fotos, té molt més èxit, i s'entén, la caputxeta situada uns metres més avall.