Mark Strand, mig poema (2)

Continuo una mica amb Strand, sense abusar. De fet, només mig poema. Traduir de la traducció és una aberració, però goso. Traduir de l'original és un mal menor, encara que hi hagi optimistes o agosarats -prescindeixo d'altres adjectius- que diuen que hi ha qui aconsegueix millorar l'original. En tot cas, la traducció és un repte que entenc que pot causar plaer, tot i que jo sóc incapaç d'aconseguir resultats prou satisfactoris, fins i tot quan es tracta de textos senzills; sempre és un treball lent, ple de dubtes, de vacil·lacions. Per exemple, en el poema de més avall, ja he començat a donar voltes a dues paraules només començar: llindar (v. 2) i vós (v. 3); per què vós i no vostè? Sí, esclar, medito les meus raons, però...; fins i tot pit (v. 3), que no hauria de ser objecte de pausa en el ritme d'escriptura, em fa aturar... Definitivament, no sóc poeta.

Al final m'he rendit i he deixat el text a la meitat, que no a mitges... Bé, no és del tot veritat. Com es pot llegir, en aquest poema, Strand, en la quotidianitat de casa, dialoga amb Borges sobre el fet de traduir i he pensat que podia ser un exercici divertit imaginar, en termes generals, com continua el diàleg dels dos personatges, alumne i mestre.

Estava a la banyera quan Jorge Luís Borges ensopegà en

el llindar. “Compte, Borges!”, vaig cridar. “El terra és

relliscós i vós sou cec”. Després, mentre m'ensabonava el pit, li vaig dir:

“Borges, alguna vegada us heu parat a pensar què hi ha d'implícit en una frase

com “Tradueixo Apollinaire a l'anglès” o “Tradueixo De

la Mare al francès”. És que prenem el més significatiu

de l'obra d'un autor i ho interpretem en un llenguatge que

pertany a tots i a ningú, en un sistema de significats

prou general que permeti no sols interpretacions errònies

sinó que creï el dubte, la possibilitat, de permetre alguna cosa

més?

“Sí”, em digué, amb aire de resignació.

“Aleshores no creiu”, li vaig dir, “ que és millor

deixar la traducció de la poesia a aquells poetes que posseeixen

un anglès creat per ells mateixos i que els professors de llengua,

que senten la responsabilitat de l'idioma, no per els seues modificacions

sinó per la seua enteresa monolítica, són els pitjors traductors?

No seria millor pensar en la traducció com una transacció

entre idiomes individuals, entre, diguem, l'italià de

D'Annunzio i l'anglès d'Auden? Si ho féssim

podrien acabar definitivament amb les discussions sobre qui fa

les traduccions més correctes.”

“Sí”, va dir, semblava entusiasmar-se.

“Dieu-me”, li vaig dir. “Si la traducció és una mena de lectura,

l'assumpció o la transformació d'un idioma personal en un

altre, llavors seria impossible traduir una obra feta en

el propi llenguatge d'un mateix? Seria impossible traduir

Wordsworth o Shelley a Strand?

...