Mark Strand, dos poemes (1)

"...la poesía no es el medio adecuado para combatir la irresponsabilidad de los grandes empresarios ni de los aparatos estatales"

“Para mí, los poetas tienen solamente dos posibilidades de intervención: escribir ensayos y cartas a los periódicos o, si eso no resulta, coger la metralleta".

Mark Strand: Entrevista a “El País” (22-7-1982)

Fa pocs dies deixava per aquí un quadre de Hopper i la visió que en tenia Mark Strand. No sé si Strand és gaire conegut a Catalunya, tot i que crec que va ser molt celebrada la seua intervenció en un dels Palaus poètics de fa dos o tres anys. Jo a penes conec la seua poesia i no sé si hi ha algun llibre traduït al català. A part de buscar en els originals anglesos, es pot fer una bona aproximació a la seua poesia a través d'una edició bilingüe, anglès-castellà, que es titula Sólo una canción. El llibre, publicat per l'editorial Pre-Textos, és una tria de poemes que comprèn des del primer poemari d'Strand, Sleeping with One Eye Open (1964), fins a Chicken, Shadow, Moon & More (1999); falten, doncs, mostres dels seus llibres del segle XXI, però, per començar, ja és un trajecte prou llarg.

De moment, he triat dos poemes. Bé, el primer és només una part d'un llarg poema que m'ha fet pensar que si bé Strand comentava, revivia, un quadre de Hopper, al pintor segur que no li costaria gens pintar el text del poeta; fins i tot és possible que en la seua obra ja hi hagi alguna pintura que gairebé calca el poema (o potser Strand es va inspirar en un quadre?)

I

Llegim la història de els nostres vides

això passa en una habitació.

L'habitació dóna a un carrer

que ningú transita

en què no se sent cap soroll.

Els arbres estan carregats de fulles,

els cotxes aparcats no es mouen.

Continuem passant les pàgines

esperant alguna cosa, potser la misericòrdia o el canvi,

uns línia obscura que ens mantingui units

o ens mantingui separats.

Vist així podria semblar

que el llibre de les nostres vides està buit.

Els mobles de l'habitació no es van canviar mai,

al pas de els nostres ombres

es van gastar les catifes.

És gairebé com si l'habitació fos el món.

Seiem els dos al sofà, al costat l'un de l'altre,

La lectura és sobre el sofà.

Diem que és l'ideal.

És l'ideal.

 

“La història de les nostres vides”. De The Story of Our Lifes, 1973.

Penso en les vides innocents

de les persones que viuen en les novel·les, de les quals saben

que moriran quan s'acabi al novel·la. Són tan diferents

de nosaltres. Aquí la lluna mira avall maldestrament,

a través de núvols dispersos, sobre el poble adormit,

i el vent arremolina fulles seques

i algú -és a dir, jo- enfonsat en la seua cadira, fulleja

amb neguit les pàgines que queden, sap que no hi ha

temps per a l'home i la dona en la cambra llogada,

per a la llum roja sobre la porta, per a l'arc de Sant Martí

que deixa anar la seua ombra contra el mur; no hi ha temps

per als soldats sota els arbres que voregen el riu,

per als ferits que s'arrosseguen des de molt lluny

a les ciutats de l'interior on seran hostejats.

La guerra que va fer mal tants anys es va acabant,

i tot el que passa arribarà al seu final, excepte una presència

difícil de definir, un senyal, com l'olor de l'herba

després d'una nit de pluja o el record d'una veu

que ens deixa saber vagament,

sense desesperança, que si arriba el final, també passarà.

“Ficció”, de The Continuous Life, 1990