21.1.09

produccions i espectacles

Un imagina que sap què vol dir literatura catalana malgrat que de tant en tant hi hagi veus que, sense qüestionar amb profunditat el concepte, intentin alguna rebequeria o plantegin reivindicacions i matisos diversos. La literatura la formen paraules més enllà dels diversos materials que serveixen per transmetre-les i del negoci que proporcionen. Quan un es pregunta què és teatre català, la cosa ja no queda tan clara; sí, hi intervenen les paraules, però també una escenografia, potser una música, uns actors, uns directors... Fins i tot en alguns casos la paraula és mínima o inexistent. En cinema passa el mateix, amb l’afegit que encara hi intervenen més variables.

Què consideren els experts que és el cinema català? Doncs em fa l’efecte que fins fa pocs anys no hi havia un concepte únivoc. Així, per exemple, en una obra de fa encara no quatre anys que considero de reconeguda solvència des de la perspectiva dels estudiosos és podia llegir:

Calia també des d’un bon principi fixar què enteníem per “cinema a Catalunya”. Força lectors recordaran que al final de l’Àmbit de Cinema del Congrés de Cultura Catalana (1977) va ser marcat per un enfrontament ideològic entre dos grups, el qual quedà reproduït en dues propostes. La primera: “A partir del moment històric actual, podem definir com a cinema català aquell que sigui produït i realitzat per ciutadans que viuen i treballen als Països Catalans, que reflecteixi directament o indirecta la realitat nacional d’aquests mateixos països i que utilitzi la llengua catalana per a la seva expressió.” La segona: Avui, per raons històriques que no són només de fa quaranta anys, considerem cinema català aquell que, fet als Països Catalans per ciutadans que hi viuen i hi treballen, reflecteixi la nostra realitat nacional. Com que aquesta realitat nacional és complexa, considerem també que el conjunt de la producció cinematogràfica haurà de palesar la nostra diversitat lingüística, a fi i efecte de no excloure ningú de la nostra empresa col·lectiva.”

Aquest debat s’ha mantingut fins avui, per bé que ha anat guanyant adeptes el segon criteri, deixant el primer més circumscrit a l’àmbit literari. sense voler defugir, doncs, el debat, el títol d’aquesta obra palesa diàfanament un punt de vista integrador, el qual porta a parlar en el text de cinema a Catalunya d’una manera àmplia, independentment de la llengua utilitzada en el film.

Joaquim Romaguera i Ramió (director): Diccionari del cinema a Catalunya, Enciclopèdia Catalana, 2005. (fragment de la Introducció)

Com es veu hi ha elements força discutibles. Països Catalans? Reflectir la realitat nacional? Necessàriament han de viure i treballar aquí? ...?

Vaig pensar que ahir era un bon dia per saber quina era la darrera actualització conceptual. Vaig intuir que en el lliurament dels premis Gaudí de la recent creada Acadèmia del Cinema Català es diria alguna cosa aclaridora. No em vaig equivocar. És veritat que el que es va dir potser no tenia el rigor necessari, però tampoc no era el lloc més adient per marejar el personal. El que va quedar clar és que així com la literatura està íntimament relacionada amb una llengua mentre que el llibre es pot relacionar amb una indústria, el cinema –i potser el teatre- és bàsicament un producte industrial, un negoci; no hi ha la divisió que es pot establir entre literatura i llibre (que cadascú faci la gradació que vulgui). A partir d’aquí comença el debat -si és que val la pena establir-lo-, a partir de la constatació com a negoci es pot començar a parlar de les quotes imprescindibles per poder considerar que el producte, la pel·lícula, és o no catalana.

Ara és quan podria parlar una mica de la gala d’ahir –ruralisme inclòs-, que em va semblar lleugera, tot el lleuger que pot ser un acte on no paren de donar premis a aspectes fílmics que per alguns són secundaris o insignificants. Però si no em pregunten la meva opinió, no diré res ni de les pel·lícules ni del acte i passaré a deixar un document viu (disculpeu la deficiència de les imatges) sobre el que la indústria –faig servir conscientment aquesta paraula- considerà que és el cinema català. Acompanyo la definició d’alguns breus moments curiosos per tal que els no interessats en el tema que ens ocupa es distreguin una mica, perquè la funció dels blocs és també distreure els lectors. Us fixeu que ja parlo com un professional? Ja sé que els professionals blocaires escurcen, però també sabeu que aquesta –Com escurçar els posts, la podríem titular- és la meva assignatura pendent, la que mai aconsegueixo aprovar.



P. S. Aquesta nit he vist en directe i en diferit alguns dels actes de la presa de possessió d’Obama, 44è president dels Estats Units. Una superproducció urbi et orbi interessant i en la més genuïna línia romàntica. Fa uns dies vaig escoltar una frase del president que ara no sabria reproduir però que en esperit em va recordar uns dels meus versets preferits de Llull, quan l’amic encara inicià la seva relació amb l’Amat:

Les carreres per les quals l’amich encercha son amat són longues, perilloses, poblades de consideracions, de suspirs e de plors, he enluminades d’amors.

La qüestió és que no sabria dir, aplicat el verset a l’actualitat, qui és l’amic, qui és l’amat i quin amor il·lumina el camí.

3 comentaris:

lola ha dit...

Jo, que no sóc obamista, la vaig trobar molt emocionant, la cerimònia, i autèntica -les cares de la gent, plorant, resant...-, i me n'alegro molt per ell, personalment. És un triomfador, una mena d'heroi grec,i ho dic sense cap ironia. Ja veus, Pere, sóc una romàntica

jaka ha dit...

Bona nit,
Jo també vaig estar mirant la gala del Cinema Català i segons va dir la Clara Segura, per se català el cinema només cal que els calés siguin catalans... la pela, es la pela o el euro.
Una abraçada o dues,

pere ha dit...

Jo encara no sé si ho sóc, lola, tot i que em sembla que a més de parlar actuarà. Tens raó, és una mena d'heroi grec queesperem que tingui un bon recorregut, per ell i per nosaltres.
Ets una romàntica. Qui no és romàntic en temps de crisis per molt que ho vulgui amagar?

I els premis són els premis, jaka. De tota manera, una persona desordenada en tots els aspectes com jo sempre aspira -inútilment- que els altres li ordenin el seu petit i modest caos. Amb el cinema català no hi ha manera.

Que siguin tres petons :-)