Hem quedat per sopar a l'Estartit. Hem d'aparcar lluníssim de can Bernat perquè al poble fan focs artificials i hi deu haver anat a parar gent de tota la comarca i de més lluny encara. Després, a la terrassa, competeixen amb el futbol de la pantalla del televisor i amb un fons ambiental de jazz. Quan s'acabin els focs, a la platja encendran una foguera monumental que no saltarà ningú.
A la tarda he escoltat el professor D’Arbó explicant els miracles ancestrals de la diada; bona part del seu material procedeix d'Amades i sembla absolutament fantàstic. No sé a quina edat vaig començar a saltar fogueres ni a quina edat vaig plegar, però estic segur que ni jo ni cap dels companys de focs -on són?- coneixíem cap simbolisme i només pensàvem en la litúrgia d'un culte lliure, sense déus ni sacerdots fora de nosaltres mateixos, que ens mantenia ocupats i excitats des de molts dies abans de la purificació que no sabíem.
Terrible tragèdia a Castelldefels. Inútil -i farisaica?- busqueda de culpables.
L'aigua em sembla encara excessivament freda. Passegem entre l'arena i les ones fins arribar on el riu, esplendorós aquest any, s'uneix a la mar. Fosqueja. El temps desapareix. La mar i el cel són un i fins i tot la càmera dubta i es veu incapaç de distingir els seus colors. Desfem el camí; un nen s'acosta corrent i ens assenyala la línia del fil tens de la seva canya perquè no hi topem. La litúrgia i la paciència dels pescadors de canya continua sent un misteri.
25
Anem cap a l'hort. Els sol intensifica l'olor dolç i inconfusible de les figueres de la vora del camí. Feia temps, molt, que no sentia amb tanta força aquest vell olor que per un moment brevíssim em transporta a la infantesa interminable amb vistes a la mar. Als esbarzers, les móres encara verdegen, algunes tot just es formen en l'interior de les flors. Penso en la melmelada que farà aquest estiu en Josep Lluís. Mai no he tastat melmelada de móres: deu ser massa dolça o deu tenir un punt d'amargant? Les litúrgies paganes de l'olfacte i el gust, que es van perdent amb l'edat, són encara les meves preferides. Parlaria del tacte, però...26
4t Festival del còmic a Torroella. En alguns balcons, finestres i parets han col·locat superherois, herois, heroïnes i protagonistes de diverses èpoques. En reconec uns quants, els anteriors i els contemporanis del meu temps de lector, és a dir, més tebeos que còmics. Dels posteriors, alguns s'han fet més famosos per les pel·lícules que per la versió en paper. En una de les parades fullejo un exemplar de “Diego Valor”. En tenia força, però suposo que la mare els va fer desaparèixer en una de les seves campanyes de neteja. Ara, tant el text com els dibuixos em semblen molt elementals i sóc incapaç de recordar els motius que em feien seguidor de l'antic culte. Tot i així, penso que potser hagués pogut comprar un número per mirar-me'l més a poc a poc.
27
Diumenge. Fa calor, molta. Enllesteixo serrells. Cap al tard pujo fins a l’estàtua d’Anselm Clavé i torno a baixar.
4 comentaris:
un pont ben aprofitat. Aquesta mar tan encalmada a ranvespre que confón la línia de l'horitzó l'he pogut observar a Blanes algun estiu, i la sensació davant aquesta quietut comfosa és de basarda, en el meu cas.
Una delícia, transmets calma.Em fa gràcia com a curta distància en el temps i l´espai he viscut les mateixes coses. Realitats paral·leles.
Els focs que tu veies in situ jo els veia des de la meva talaia a l´altra banda; el perfum de les figueres l´he sentit amb el decalatge d´una setmana i la visió de la línia imprecisa entre el cel i el mar ha estat una constant aquests dies.
La melmelada de móres, boníssima, però cal colar-la molt si ets delicat amb els granets.però pel meu gust, no hi ha res com menjar-te-les naturals a peu de Tamariuà.
com et diu en País la melmelada de móres té la pega de la "llenya", ara està per llepar-se'n els dits! ;)
Gràcies, Francesc, es fa el que es pot, però queden moltes hores buides.
Jo, en canvi, tinc la sensació, que ja dic, d'intemporalitat, de calma definitiva, de tot és possible.
Ja saps, A., que un dia ens creuarem sense reconeixement físic, cosa que, fet i fet, potser és el que ens pertoca als virtuals.
Quin plaer no distigir fronteres, no?
Jo, de moment, també estic d'acord amb tu sobre les móres. Si tasto la melmelada, ja et diré, però no se m'acut que pugui desbancar el gust directe.
D'acord, Clidice, però no m'acabeu de concretar els matisos i em veig abocat a un tast experimental per bé que ben aconsellat :-)
Publica un comentari a l'entrada