somni d'una nit de Sant Joan

No és per Nadal ni Cap d’Any ni aniversaris ni festes semblants, que van com van, que se’m repeteix la mateixa nostàlgia. És la nit de Sant Joan quan m’entra una recança dolça i irracional. Cap record recurrent de les revetlles: a la fi, no va començar ni acabar cap amor. Només petits detalls agradables de les nits que volaven i ja era l’alba. Cares, rialles, músiques, coques, places, carrers, cases, converses oblidades... Res de tot això té la intensitat del foc d’aquell carrer i d’aquelles cares que ja no sé si són reals o inventades. La intensitat amb què se’m presenta, com si fos en un somni amb tons pastel, la baixada de la garriga amb llargues fileres d’argilagues seques que passejàvem pel mig del poble, herois del moment, successors d’herois més antics. I mai no en teníem prou. Així tarda rere tarda fins a la nit del foc.

I arribava que s’encenien i espetegaven les branques i pujaven les flames i es dispersaven les espurnes. I era en el moment just, quan el foc era més alt, que calia calcular les distàncies i la força –por i desig- i saltar. I durant un instant, mentre desapareixies embolcallat pel foc, només durant aquell brevíssim moment, s’esdevenia la màgia de perdre la consciència del cos i de la consciència de la pròpia existència, del temps i de l’espai. Oblit i recomençament. Felicitat. Pura nirvana. Les argilagues, però, cremen de pressa..

Després... Després som aquí, desitjos realitzats i oblidats, i altres desitjos. Recança dolça i indescriptible de la màgia perduda, del temps passat.

--------------------------------------------------------------

Per Sant Joan, de Serrat, complementa les meves paraules, les meves sensacions, i al mateix temps se n’aparta. He pujat la cançó al Youtube i potser més endavant l’acabaré cremant.



I que no sigui dit, posats a escoltar música, potser preferireu comparar aquestes dues versions d’una altra visió de Sant Joan:






I una mica de coca farcida, de la Morera, és clar; i un brindis amb cava...