23.6.09

somni d'una nit de Sant Joan

No és per Nadal ni Cap d’Any ni aniversaris ni festes semblants, que van com van, que se’m repeteix la mateixa nostàlgia. És la nit de Sant Joan quan m’entra una recança dolça i irracional. Cap record recurrent de les revetlles: a la fi, no va començar ni acabar cap amor. Només petits detalls agradables de les nits que volaven i ja era l’alba. Cares, rialles, músiques, coques, places, carrers, cases, converses oblidades... Res de tot això té la intensitat del foc d’aquell carrer i d’aquelles cares que ja no sé si són reals o inventades. La intensitat amb què se’m presenta, com si fos en un somni amb tons pastel, la baixada de la garriga amb llargues fileres d’argilagues seques que passejàvem pel mig del poble, herois del moment, successors d’herois més antics. I mai no en teníem prou. Així tarda rere tarda fins a la nit del foc.

I arribava que s’encenien i espetegaven les branques i pujaven les flames i es dispersaven les espurnes. I era en el moment just, quan el foc era més alt, que calia calcular les distàncies i la força –por i desig- i saltar. I durant un instant, mentre desapareixies embolcallat pel foc, només durant aquell brevíssim moment, s’esdevenia la màgia de perdre la consciència del cos i de la consciència de la pròpia existència, del temps i de l’espai. Oblit i recomençament. Felicitat. Pura nirvana. Les argilagues, però, cremen de pressa..

Després... Després som aquí, desitjos realitzats i oblidats, i altres desitjos. Recança dolça i indescriptible de la màgia perduda, del temps passat.

--------------------------------------------------------------

Per Sant Joan, de Serrat, complementa les meves paraules, les meves sensacions, i al mateix temps se n’aparta. He pujat la cançó al Youtube i potser més endavant l’acabaré cremant.



I que no sigui dit, posats a escoltar música, potser preferireu comparar aquestes dues versions d’una altra visió de Sant Joan:






I una mica de coca farcida, de la Morera, és clar; i un brindis amb cava...

6 comentaris:

jaka ha dit...

que siguis molt feliç aquesta nit i tambè felicitats a la "Joana".

Una abraçada,

F.Puigcarbó ha dit...

i el moscatell, cal no oblidar-lo.

Bona revetlla, Pere!

Violette ha dit...

Un brindis per tu, Pere!! Que siguis molt feliç aquesta nit!!

Un petó molt i molt fort!!

(Ssshh... un secret? no suporto el noi del Poble sec... sshhhhh!!)

kika ha dit...

espero que es compleixin tots els teus somnis d'ahir al vespre.
una abraçada :-)

arsvirtualis ha dit...

Suposo que haurà canviat, com moltes de les coses que observo quan torno a casa. El meu record de la nit de sant Joan és sentir els primers calors a la pell, els primers alès de les vacances, el neguit de sopar ràpidament per anar a la revetlla amb els pares i veure les fogueres, i aquella tranquil·litat d'anar al llit sabent que tenia molt de temps pel davant, tot el temps i tot meu.
Fa vint-i-dos anys que no he viscut una nit de Sant Joan, raó més per a recordar.

pere ha dit...

Gràcies, Jaka (li dic també a la Joana). Va estar bé, amb poca màgia, això sí :-) Una abraçada.

Gràcies, Francesc, igualment. Espero que hagis fet massa cremadisses. Uf, el moscatell...

Dona, Violette, sóc realista i em conformo amb les petites felicitats. Ara, si se n'afegeixen d'altres...
Un petó molt fort a tu (i a la de els rastes)
(secret per secret: en Serrat va i bé, però algun cop necessito les seves lletres o el temps en què les va escriure)

Somnis assequibles, kika. N'hauré de demanar de me´s imaginatius :-) Que els teus siguin realitat.
Una abraçada.

Uf, ars, 22 anys són molts anys. Fins i tot al sud del país deuen haver canviat molt les coses, però continua la calor i alguna màgia hi deu quedar. Per què no t'atreveixes a comprovar-ho algun dia, encara que ara el temps ja no sigui tot teu? :-)