Torno de la feina. A la cantonada, al bar Gredos, veig el jove Sagarra que ha tornat del seu periple per la ruta blava; aigua a dojo, suposo. No m’adono què beu perquè em fixo en els baixos dels camals dels seus texans girats uns quants bons centímetres. Fan de bon retrobar les cares dels coneguts, encara que no siguin amics ni saludats. Algun dia, quan em vagui, m’aturaré a dir-li alguna cosa, ni que sigui per no jugar amb avantatge quan ens creuem o per agrair-li que només ell fes la defensa d'en Villalonga a "La Vanguardia".
Al costat de la sortida del metro de Verdaguer –línia groga-, fa setmanes que no raja la font, molts joncs s’han assecat i el terra sembla esquarterat i brut. Més amunt, els lleons que sustenten l’Hèrcules deixen anar l’aigua, en hores convingudes, amb la boca ortodòncica–és només una sensació?- més petita que abans, les urpes que graten desficioses la bola i els ulls que clamen al cel dels clàssics perquè del d’aquí poca cosa poden esperar. Més tard, m’adono que les restriccions també afecten la plaça de Catalunya: els turistes només tenen una font per fer-se fotografies habitiuals mentre el llevant, suau, s’endú les gotes sobreres a l’altra banda.
Gairebé cada dia creuo una plaça on els coloms-voltors, ben alimentats, fan les seves deposicions indiscriminadament. Les mànegues a tothora són un record del passat i el terra agafa un to i una consistència mai vistos, com e suro. L’ajuntament ha passat del tot al no res, de l’aigua al carril bici o el que sigui que ara és la moda.
Penso amb l’Ebre de la meva segona infantesa i de la meva adolescència., en la regulació –l’assut- de temps passats que van fer els àrabs, segons diuen, que es troba poc més amunt del nucli urbà de Xerta. Al costat de la carretera, anant cap a la Terra Alta, han renovat una àrea de descans magnífica que permet observar des de dalt l’obra en tota la seva esplendor. Una colleta s’atreveix a travessar el riu. Des d’una barca que a penes es mou, una parella intenta pescar –tothom vol pescar-, o potser no. A l’ombra d’uns arbustos hi ha un grup contemplatiu que deixa passar la tarda. A l’altra banda de la carretera, una senyora o senyoreta ben vestida i d’un volum considerable, aliena a l’aigua que transcorre, espera un conductor agosarat que se l’emporti per una estona. Anem en direcció contrària, i, a més, la meva conversa sobre el riu i l’aigua l’avorriria.
Sobre el riu, d’aquí i de més avall, i la seva funció, deien fa un temps aquests dos:
Les comportes de l'assut de Xerta van permetre, des d'uns temps que gairebé es podrien qualificar d'immemorials, que les barques i els llaguts salvessin fàcilment la diferència de nivell de les aigües produïda pel barratge. Durant la darrera guerra civil, les comportes es van fer malbé i no han estat reparades. I ara, si una embarcació ha de passar d'un nivell a l'altre (com en el cas dels iols que van prendre part als tres Cursus Hiberus Mare Nostrum) cal Déu i ajut, és a dir, cordes, politges i, sobretot, manya i força de braços.
Els barcelonins (tan allunyats sempre, moralment, per regla general de tot el que no és Barcelona) haurien de tenir una mica d'interès a conèixer l'assut de Xerta, perquè serà prop d'aquest, segons que diuen, que ha de ser construït el magne dispositiu gràcies al qual l'aigua de l'Ebre arribarà al cap i casal.
Artur Bladé. "Visió de l'Ebre català" (1983), dins
Cicle de la terra natal II, Obra Completa, vol. III, Cossetània.
El que hi ha a Amposta és l'escàndol més gran de Catalunya: vull dir veure que l'enorme quantitat d'aigua que transporta el més gran riu d'aquesta península, que és l'Ebre, se'n vagi al mar sense que se n'aprofiti ni una gota. El fet fa plorar tota persona que tingui una espurna de sensibilitat pels interesos generals del país ¿Existeix aquesta sensibilitat avui a Catalunya? Cada dia ho dubto més.
Josep Pla.
Notes del capvesprol. (nota del 14 de maig -divendres- de 1976).
Obra Completa, vol. 35. Destino.
A mi, ara, les converses actuals sobre l’Ebre em superen; no n’acabo de treure l’aigua clara.
