31.1.13

la transparència de l'oli, i de l'aigua


Abans, al poble, hi havia més oli que aigua.

Qui més qui menys tenia uns bancals plantats amb olivers (aulivers) -sempre han sigut masculins aquests arbres, al poble- que en època de collita donaven fruits suficients per unes quantes barcelles que als molins del poble es convertien en una mòlta o les que fos. Líquid suficient per passar tot l'any i encara vendre'n. Em recordo anant al molí -més tard a la cooperativa- a buscar aquell oli dens i de transparència dubtosa amb uns càntirs metàl·lics que s'encabien perfectament als forats de la fusta de la carretilla. Després, a casa, els anava abocant a les gerres de ceràmica al fons de les quals s'anirien dipositant les oliasses. Per sant Antoni -al poble del costat a la Candelera-, Festa Major, que calia un descans abans de continuar amb la duresa de les feines del camp.

Al poble, abans, no hi havia gaire aigua: la que es recollia de la pluja a les cisternes, que anàvem traient en un poal (poval) segons les necessitats: per fer el menjar, per rentar-nos, per netejar la casa... A la cuina teníem un d'aquests poals galvanitzats plens d'aigua on, a les tardes d'estiu, quan no em veia ningú, tot el cos suat de jocs inacabables, m'hi amorrava per beure i per refrescar la cara. L'aigua s'acabava alguns estius i havíem de comprar-la en qualsevol dels pobles de més al sud o de més a l'oest. Ens arribava en el remolc d'un tractoret i ens passàvem una bona estona traginant-la fins a la cisterna. No era la mateixa aigua i estic segur que a casa no haguessin dubtat a rentar-se amb oli si no fos que l'oli hidratava més que rentava.

Ara, al poble, avanços de les tècniques, l'aigua és abundant, fins i tot rega alguns hortets modestos. L'oli, com sempre; potser no tan dens, potser sense aquell gust tan penetrant, a vegades fins i tot ofensiu.

Veig, i llegeixo, que alguns pagesos o empresaris ara embotellen l'oli en recipients bellíssims, a vegades minúsculs i d'una aparença de fragilitat que et posa l'ai al cor. En ponderen les seues qualitats, els beneficis per a la salut, la modalitat de les olives, la cura que han tingut en el seu conreu..., en definitiva, és el progrés. I el venen a preus d'or. A casa, com que els costums són difícils de canviar, fem servir l'oli com si fos aigua i encara ens retraiem que gastem massa aigua. Ja no és el nostre oli, però continua sent l'oli del poble comprat en garrafes, tot i que si volgués, també me'l vendrien en boniques ampolles de vidre, però, què en faria a casa amb la fragilitat de tant vidre com necessitaria? D'acord, només em caldria aprendre el color del contenidor.


P.S.: Si algú té temps, pot llegir aquesta notícia oleícola ben recent que trobo il·lustrativa i complementària dels paràgrafs anteriors, del seu esperit, o antiesperit.

3 comentaris:

Pais secret ha dit...

L´oli, per mi, és essencial.No sabria cuinar - ni potser pair- amb mantegues ni altres greixos animals. A casa collim olives i les portem al trull i encara que no sempre sigui el nostre el que bevem, és un goig, els dies que les collim i quan és al plat.
Els italians també són especialistes fent martingales i etiquetant denominació d´origen amb oli de l´estats espanyol.Al món sempre hi ha hagut els llestos i els que no se saben vendre, i la resta que fem el que bonament ens deixen.
Bon dia Miquel.

Macondo ha dit...

A casa seguim comprant l'oli per tot l'any en garrafes, tal i com ho fèiem quan anàvem a buscar-lo al poble d'on van haver de marxar els meus avantpassats degut a la misèria en què van quedar les germanes gràcies a l'hereu. (Sobre aquest tema, potser caldria parlar-ne una mica més, un dia d'aquest m'hi poso.)
Tens raó País, sempre hi ha qui sap vendre i qui es deixa enganyar.

miquel ha dit...

Què et diré, A? Jo tampoc no sabria viure sense l'oli, que a casa corre com l'aigua, encara que ara ja no sigui el nostre.
Uf, els italians! I també fan martingales amb el vi. És clar que amb l'oli no cal anar gaire lluny, dins del nostre territori també donen gat per llebre, encara que els gats d'aquí són tots ben bons.


Suposo que alguns, potser molts, encara mantenim les fidelitats a la terra petita; en la qüestió de l'oli a mi em sembla imprescindible.
Que dur, a vegades el camp i les històries familiars! Ja em tens esperant la teua història particular.