la transparència de l'oli, i de l'aigua

Abans, al poble, hi havia més oli que aigua.

Qui més qui menys tenia uns bancals plantats amb olivers (aulivers) -sempre han sigut masculins aquests arbres, al poble- que en època de collita donaven fruits suficients per unes quantes barcelles que als molins del poble es convertien en una mòlta o les que fos. Líquid suficient per passar tot l'any i encara vendre'n. Em recordo anant al molí -més tard a la cooperativa- a buscar aquell oli dens i de transparència dubtosa amb uns càntirs metàl·lics que s'encabien perfectament als forats de la fusta de la carretilla. Després, a casa, els anava abocant a les gerres de ceràmica al fons de les quals s'anirien dipositant les oliasses. Per sant Antoni -al poble del costat a la Candelera-, Festa Major, que calia un descans abans de continuar amb la duresa de les feines del camp.

Al poble, abans, no hi havia gaire aigua: la que es recollia de la pluja a les cisternes, que anàvem traient en un poal (poval) segons les necessitats: per fer el menjar, per rentar-nos, per netejar la casa... A la cuina teníem un d'aquests poals galvanitzats plens d'aigua on, a les tardes d'estiu, quan no em veia ningú, tot el cos suat de jocs inacabables, m'hi amorrava per beure i per refrescar la cara. L'aigua s'acabava alguns estius i havíem de comprar-la en qualsevol dels pobles de més al sud o de més a l'oest. Ens arribava en el remolc d'un tractoret i ens passàvem una bona estona traginant-la fins a la cisterna. No era la mateixa aigua i estic segur que a casa no haguessin dubtat a rentar-se amb oli si no fos que l'oli hidratava més que rentava.

Ara, al poble, avanços de les tècniques, l'aigua és abundant, fins i tot rega alguns hortets modestos. L'oli, com sempre; potser no tan dens, potser sense aquell gust tan penetrant, a vegades fins i tot ofensiu.

Veig, i llegeixo, que alguns pagesos o empresaris ara embotellen l'oli en recipients bellíssims, a vegades minúsculs i d'una aparença de fragilitat que et posa l'ai al cor. En ponderen les seues qualitats, els beneficis per a la salut, la modalitat de les olives, la cura que han tingut en el seu conreu..., en definitiva, és el progrés. I el venen a preus d'or. A casa, com que els costums són difícils de canviar, fem servir l'oli com si fos aigua i encara ens retraiem que gastem massa aigua. Ja no és el nostre oli, però continua sent l'oli del poble comprat en garrafes, tot i que si volgués, també me'l vendrien en boniques ampolles de vidre, però, què en faria a casa amb la fragilitat de tant vidre com necessitaria? D'acord, només em caldria aprendre el color del contenidor.


P.S.: Si algú té temps, pot llegir aquesta notícia oleícola ben recent que trobo il·lustrativa i complementària dels paràgrafs anteriors, del seu esperit, o antiesperit.