no és país de cervesa (1)

No tinc consciència de la primera vegada que vaig beure vi, suposo que devia ser barrejat amb una quantitat important d'aigua que amb prou feines va quedar acolorida. Potser vaig començar amb un tast de xampany en el cul d'una copa que a penes em va arribar a tocar el paladar, segurament en una festa familiar en què algú va decidir que el nen ja podia ser iniciat en els secrets de la terra. Sigui com sigui, el fet pertany amagat en el racó més profund de la meua protomemòria. La meua experiència devia ser semblant a la de la majoria de persones del país, més els ens que les nenes. Després (abans?) devia arribar el pa amb vi (sempre negre) i sucre i, finalment, els tastet quotidià de les vinyes del poble, un vi primitiu, aspre, de la terra seca en què qui més qui menys tenia quatre ceps i en què el Macabeu era l'amo i senyor.

Més endavant vaig saber que una mica més amunt també feien vi. Vaig apreciar els blancs de la Terra Alta i els negres del Priorat, encara elementals. Vaig beure amb el pare els Ribera del Duero del seu poble i de les rodalies. La mili i la Joana em van fer descobrir els Empordà, cada dia millors. Els amics em van portar Somontano i uns vins valencians que finalment acabaran trobant el seu lloc en el món... Els Rioja, omnipresents, gairebé com els Penedès...

Ara, en qualsevol restaurant mitjanament decent, et presenten una carta de vins que pot acompanyar perfectament la varietat dels plats que elaboren, carxofes a part. Fins i tot és possible que els vins superin la qualitat de les menges. Si tens dubtes, el cambrer t'aconsellarà els vins més adients als plats que has demanat. Fins i tot pot passar que algun comensal de la taula del costat, ja a les acaballes de l'àpat, faci un tast de la copa i, amb un principi d'etilisme que es pot permetre perquè no ha de conduir a la tornada, amolli: Cirera intens; aroma torrada (cafè, brea, tabac de pipa), fruita confitada (prunes negres). Ampli en boca, potent, carnós, ple, bona expressió mineral... Gran ovació de tota la taula, i somriure còmplice del cambrer, i del propietari del restaurant, si es troba a la vora.

Imaginem el mateix restaurant. Demanes un civet de llebre. Li preguntes al cambrer -potser, segons els fums del restaurant, és el maître- quina cervesa et recomana per acompanyar el plat. Ja pots comptar que el cambrer mirarà al cel i es preguntarà mentalment com és que el clients arriben torrats al segon àpat del dia, que les cerveses són per treure la set, i encara, mentre esperes que et donin taula. Tu, innocent com ets, insisteixes i dius que que li semblaria una cervesa amb una ABV d'un 11%, una mica amargant, potser amb un IBU de cap a 80, a poder ser de tipus Belgian White. Continues: una cervesa negra d'escuma cremosa, amb aroma i sabor a cereals, cafè i flors. D'amargor suau, però consistent, i torrada amb un final sec amb notes de fusta... Acabes: Una Iberian Imperial Stout, per exemple. El cambrer, o el maître si s'escau, aclaparat de feina perquè és diumenge i tothom ha decidit sortir, farà un somriure fals i, increpant cel i infern alhora, et dirà que que et semblaria una Estrella o una Moritz, mentre pensa... Deixarem estar el que pensa sobre segons quins clients i sobre el dret d'admissió, que és el que deu pensar més o menys la majoria d'adults gastronòmicament educats del país.