lectures d'estiu (la llibreria)

De vegades anar a prendre una cervesa exigeix, a diferència del traçat de l’AVE per Barcelona, una ruta alternativa que ens faci més refrescant la trobada i ens recordi, una vegada més, que l’important és el camí i el ritme, no el destí final, així que li proposo a la G. una visita a Negra i Criminal (compte amb l'horari, només a les tardes , i els dies de vacances) i ella, en contrapartida, em proposa que gaudim del viatge lentament i anem per superfície, travessant lentament antics territoris compartits.

La G. té un sentit de l’orientació superior al meu, de manera que després de les indicacions pertinents d’un veí de la Barceloneta, acaba trobant la llibreria, situada al carrer de la Sal, número 5. És un local petit i acollidor amb prestatgeries de distribució irregular que ha fet les modificacions mínimes per convertir-se en la botiga- fundada el 2002- més important del país especialitzada en novel·la negra i les altres denominacions que es considerin pertinents. La G., que està més al dia que jo en el gènere, busca pel seu compte i jo, una vegada feta una primera mirada, demano a Paco Camarasa, el propietari –juntament amb Montsé Clavé-, que em faci una tria. Li dic que res de clàssics, que ja els conec, i li dono algunes indicacions sobre el meus gustos però deixo que ell mateix em triï alguna de les coses que li agraden. En Paco busca –de vegades li costa trobar perquè acaben d’arribar de la Setmana Negra de Gijón-, i em va ensenyant novel·les i explicant arguments i valorant aspectes diversos. La veritat és que no dono abast i em fa patir una clienta que s'espera per pagar mentre el llibreter va descabdellant la seva classe magistral que em sembla que també interessa a la clienta poc impacient.



Finalment surto al carrer fugint de la calor interior que no arriba a dissipar el ventilador de peu digne d’una novel·la de Hammett -he estat a punt de compar una samarreta, però el negre intensifica la calor a le'stiu-; mentrestant la G. continua la seva cerca i en Paco atén nous clients que semblen amics o coneguts, alguns vinguts de lluny, alguns amb llista prèvia.

Just quan m’acabo la cigarreta, la G. té enllestida la seva tria. Torno a entrar i agafo la meva pila de llibres abandonats. És el moment de pagar, encara reencetem la conversa. Parlem d’autors d’aquí. En Paco és incapaç d’opinar –ho diu ell- amb objectivitat sobre Ferran Torrent perquè és un amic, però ens explica les seves influències literàries, que deixarem de banda, i ens diu que tant interessant com llegir-lo és escoltar-lo. Ens indica que Un cuerpo, o dos de Gabriel Ferrater i José María de Martín, escrita el 1951 i publicada el 1987, és avui introbable... Per un moment em ve al cap el nom d’Antoni Comas, antic professor i també aficionat a la novel·la policíaca. En Paco encara apunta a mà, amb lletra gran, tots els llibres que ven. A l’hora de fer efectiu el preu, la G. té un petit contratemps que la fa deutora meva per un moment, cosa que la inquieta i la diverteix, i jo me n’aprofito.

En fi, concreto els llibres, que encara no puc comentar, que em vaig endur per indicació de la G. i de Paco i que aniré fullejant aquest estiu; i espero que més endavant fem algun intercanvi amb la G.:

Dominique Manotti. Sendero sombrío. Ediciones Témpora.
K. O. Dahl. La muerte en una noche de verano. Editorial Planeta.
Leonardo Padura. Adiós Hemingway. Tusquets editors.
Domingo Villar. Ojos de agua. Editorial Siruela.
Lorenzo Silva. El alquimista impaciente. Ediciones Destino.

Ara ja podem anar a prendre la cervesa. Arribem a L’Ascensor, vell conegut dels dos. I encara més tard –hora dels comiats precipitats- ens trobem amb en F. i la M. -abans la G. m'ha assenyalat el ciclista nu amb tot el cos uniformement torrat pel sol que circulava pel Portal de l'Àngel-. Però això ja són altres històries.

No estaria malament que es poguessin trobar més llibreries de gènere o temàtiques o com li vulgueu dir, on es barregessin llibres acabats d’editar amb edicions velles, on els llibreters tinguessin temps per perdre amb desconeguts, per guanyar clients o simplement per ganes de xerrar, fent oblidar per un moment que la llibreria també és un negoci, on els espais fossin a la mesura dels humans, on la llibreria real es complementés amb una llibreria virtual atractiva. No estaria malament que qualsevol llibreria tingués un blog com el de Negra i Criminal.


Tampoc no estaria malament que enlloc de comprar edicions en llengua castellana, que llegeixo perfectament, les pogués trobar en llengua catalana, però això també és una altra història que només depèn de mi en certa mesura: jo només sóc un client amb bona voluntat i una capacitat adquisitiva limitada.