Ja ho sabem, vivim en un món de distraccions. Hi ha qui es distreu fent versos i d'altres llegint-los. Hi ha l'aplaudit, el qui aplaudeix, el qui voldria aplaudir i el qui espera l'aplaudiment Hi ha qui aixeca parets i d'altres decoren els interiors. Hi ha qui es capfica en les bosses de plàstic d'un sol ús i d'altres que se'n foten del cas. Hi ha qui mata toros i molts més que mengen caragols. Hi ha qui opta pel virtuosisme conceptual i alguns pel virtuosisme vital, mentre alguns ignoren qualsevol virtut. Hi ha qui es capfica en 24 megapíxels mentre d'altres demanen que els surti la foto. Hi ha pàgines i pàgines dedicades al cogombre espanyol i oblits a no se sap què alemany. Hi ha qui es desviu per fill superdotats, els qui no confessen -o sí- que no saben què fer amb els fills i els qui no tenen fills. Hi ha qui no canviaria la muntanya pel mar i els qui no sabrien què fer sense veure les onades. Hi ha qui estalvia i hi ha qui gasta, i encara qui no pot fer una o altra cosa. Hi ha qui s'indigna i qui està fart de paraules. Hi ha qui toca la guitarra i els qui toquen la gralla, a més dels qui ho toquen tot. Hi ha qui té un Renault i voldria un Ferrari i hi ha qui té un Ferrari i li costa saber què voldria. Hi ha qui està a l'atur i qui està aturat. Hi ha qui paga impostos, qui no en paga i qui voldria saber com pot fer-s'ho per no pagar-ne o per pagar-ne. Hi ha qui viu permanentment o esporàdicament una tragèdia, o un drama (alguns, una comèdia)... Hi ha tantes distraccions com grans de sorra a la platja de l'Estartit o de la Marquesa. És bo que hi hagi distraccions.
Hi ha qui aquesta nit ha mirat què deia en Puig i hi ha qui ha mirat José García-Montalbo i Albert Closas (quan aparegui el vídeo el pujaré, l'altre és pura distracció). Tant se val, però, la qüestió es mantenir-se distret. La vida, de moment, continua (que cadascú hi posi la seua música).
ELS RODAMONS DEL DHARMA
Fa 7 hores
3 comentaris:
Hi ha de tot a la vinya del Senyor, i qui no està content és perquè no vol i ja li va bé queixar-se i rondinar.
Veus, quan vaig sentir la sintonia de l´Àgora vaig apagar la tele i vaig anar a regar les tomateres.
Quines hores! pensaràs...doncs sí, encara em puc permetre aquest petit plaer. Prefereixo la canya tomatera que la canya de´n Puig.
No el vaig voler veure el senyor Puig. La veritat és que sempre que ha aparegut als medis, jo he desaparegut. Hi ha millors distraccions :)
La qüestió, A., és que a vagades ens perdem entre tantes coses com hi ha i no harribem als nuclis. ¨s clar que no té cap importància mentre siguem moderadament feliços o desgraciats amb esperances de felicitat.
I jo també prefiriria qualsevol cosa (i si són tomates sota els estels ja no et dic res) abans que eldiscurs d'en Puig, però em vaig trobar amb el discurs, que em va semblar molt interessant i aclaridor, dels altres dos.
No, Clidice, l'interessant no era Puig, amb un discurs que suposo que no va afegir cap novetat i sí algunes justificacions, sinó la claretat sense ornaments dels altres dos participants.
Publica un comentari a l'entrada