Ha anat plovent amb totes les intensitats possibles. A l'aula, petita, irregular, cortines verdes i vistes al carrer, avui falten dues alumnes; una, perquè falta sovint, i ho deixarem així; l'altra, perquè -ningú no sap els motius precisos- ha tornat a l'Equador, encara que la seva mare, el seu padrastre i la seva germana s'han quedat aquí. A la reixeta de la seua cadira queda el llibre d'una llengua que encara no havia fet seva.
Malgrat la pluja, o potser per la pluja, tots estan excessivament tranquils. Parlem, ves quines coses, de verbs i de subjectes, d'homografies i homofonies, del lèxic de la Raquel i de la seva inventora... Només ens distreu un moment el remor creixent de l'aigua que copeja els vidres, però que ja no és cap novetat. No parlem del Japó ni del nord d'Àfrica ni dels fets més propers: dels que vénen, dels que es queden, dels que marxen i dels que mai no s'han mogut. Parlem de la llengua catalana i mig oblidem que la llengua és un mitjà per poder parlar, com a mínim parlar, del Japó, de l'Àfrica, d'aquí, dels que es queden i dels que marxen, i de tot els altres, del passat, del present i del futur.
Les variacions de la pluja, les seues veus i la meva, van improvisant una melodia que no és la del grup que aquest any celebra el quarantè aniversari, però m'hi fa pensar.
Malgrat la pluja, o potser per la pluja, tots estan excessivament tranquils. Parlem, ves quines coses, de verbs i de subjectes, d'homografies i homofonies, del lèxic de la Raquel i de la seva inventora... Només ens distreu un moment el remor creixent de l'aigua que copeja els vidres, però que ja no és cap novetat. No parlem del Japó ni del nord d'Àfrica ni dels fets més propers: dels que vénen, dels que es queden, dels que marxen i dels que mai no s'han mogut. Parlem de la llengua catalana i mig oblidem que la llengua és un mitjà per poder parlar, com a mínim parlar, del Japó, de l'Àfrica, d'aquí, dels que es queden i dels que marxen, i de tot els altres, del passat, del present i del futur.
Les variacions de la pluja, les seues veus i la meva, van improvisant una melodia que no és la del grup que aquest any celebra el quarantè aniversari, però m'hi fa pensar.
3 comentaris:
Home, com una bona orquestra ha d'estar ben dirigida i els músics amb el ritme en el seu cos,encara que el Jazz no deixa de ser una mica díscolo, no?
deu ser molt estrany veure que una alumna se'n torna mentre la seua família es queda aquí i no saber ben bé per què. no has pogut parlar amb sons pares?
m'ha encuriosit també això que dius, "excessivament tranquils". sí que la llengua és un mitjà per poder parlar, però... també està bé viure-la no només amb esta finalitat. a mi ja m'agradava fer exercicis d'estos aparentment "avorrits" :)
potser als teus alumnes de tant en tant també ja els va bé no haver de parlar i "fer llengua" d'altres maneres.
la música l'he escoltada al migdia i m'ha semblat al·lucinant.
Tu ho has dit, Ferran, la improvisació en el jazz és, o al menys era, un element bàsic. I de tant en tant, l'atzar crea música.
Sí, no és gaire normal que marxi només un o una alumna sense la família, iruna, però no és infreqüent del tot. Ja sé per què es va veure obligada a marxar, i és trist.
No, no, excessivament tranquils és perquè sempre hi ha algú que en un moment determinat parla amb un altre o més d'un vol intervenir a la classe i s'enfada si no és l'elegit, o qualsevol cosa pròpia de l'edat. En aquest cas estaven com ensopits, distants.
Segur que sí, que podem fer llengua, parlar de llengua i comunicar-nos qualsevol cosa a través de la llengua. En realitat és tracta d'un retret a mi mateix, perquè estic segur que sovint teoritzem massa i practiquem poc, per comoditat.
M'agrada que t'hagi agradat la música. Crec que ara el jazz està a segona o tercera fila. Llàstima.
Bona nit :-)
Publica un comentari a l'entrada