S'acaba el trimestre acadèmic. Acabo de corregir els exàmens de 4t. Vaig tenir la majoria d'alumnes del grup quan tenien 12 anys; després, una pausa fins als 15 o 16. Els conec tan poc... Els conec morfològicament, fonèticament, sintàcticament, lèxicament (alguns parlen més que d'altres), però a penes sé qui són, amb prou feines sé els gustos d'alguns, els seus projectes embrionaris, les seues il·lusions -les que expliquen o les que no diuen a ningú-, les seues desil·lusions, les seues solituds, les seues multituds -els qui en tenen-, les tardes a casa o al carrer...
De tant en tant, fora de la monotonia de l'aula que els constreny i que ells procuren trencar, de la rigidesa que intentem que es faci suportable més enllà de les repeticions amb petites complicitats i amb noves descobertes, ens trobem en territoris exteriors, en algun somni sorprenent de veu (somriure trist de qui espera) i piano (concentració total) que em regalen encara que no sigui només per a mi. Conservaran el somnis? Els trobaré a faltar. Avui tinc recança de futur, malgrat que jo sé el meu futur més que ells el seu.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Diumenge vaig veure de lluny una professora d´història que havia tingut a BUP. Una sola vegada, durant els cursos que la vaig tenir, va anar més enllà de l´estrictament acadèmic, preguntant-me per la meva vida personal.D´ella em queda molt més el detall i la deferència aquesta que no les dates i els noms del reis que ens va estar inculcant durant aquell temps.
Crec que pels alumnes, encara que no ho demostrin, és molt important la vessant humana del professor. No són tan ingenus com per no valorar el que ho és realment del que només va a la classe a recitar la matèria com un lloro, que també n´hi ha.
Que no et requi el seu futur,no el tindran fàcil, però segur que algun dia els germinarà la llavor que els has deixat.
(És la segona vegada en tres dies que enceto l´esmorzar blogaire amb aquesta cançó...què tindrà?)
És normal que tu no tinguis la mateixa impressió d'ells que ells de tu. Ja t'ho han dit, algun dia, en trobaràs un i et dirà com n'has estat d'important, i tu ni tan sols ho havies notat. :)
És veritat, A. Jo també tinc records especials d'aquells professors que potser no eren especialmentt brillants, però en qui notaves una humanitat que en d'altres de "milors", no trobaves.
Els nens, els joves (tothom, és clar)sempre han necessitat que algú els faci costat, que els entengui, ni que sigui amb una mirada, amb poques paraules; fins i tot em sembla que ara més que abans, però d'això en podem parlar un altre dia.
No sé què deu tenir aquesta cançó, però mentre la noia la cantava hi havia un silenci total i alguna llàgrima poc furtiva.
Més que res, Clidice, tinc la impressió que els conec tan poc, d'una manera tan unidimensional... Ei, que tampoc faig gaire res per aprofundir.
Segur, segur. Ja alguna vegada m'he trobat amb algú que em recorda una classe concreta o un moment que per mi va passar desapercebut i que per a ell o ella va ser una petita revelació, una descoberta, una complicitat...
Publica un comentari a l'entrada