Cada edat i cada circumstància permet captar amb més facilitat, més dificultat o des d'una perspectiva diferent la realitat passada o present. Una experiència semblat pot adquirir matisos nous o fins i tot contradictoris segons el temps en què es desenvolupa. Un fet intranscendent es pot convertir en fonamental, o viceversa, segons una seguit de condicionals existencials o temporals. Tot això ho sap gairebé tothom i és una obvietat.
En la meua situació alaboral, per exemple, els divendres han perdut aquella ansietat per arribar-hi, aquella màgia rarament descoberta, més vital que intel·lectual, aquell cúmul de promeses inconcretes, potser insignificants però desitjables, d'altres temps. En contrapartida, els diumenges presenten una suavitat i una serenor gairebé oblidades. Els dissabte continuen sent terra de ningú, sempre amb dependència del passat o del futur o de l'estímul imprevisible.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dissabte. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dissabte. Mostrar tots els missatges
3.3.12
14.3.11
primer diumenge de la setmana
Hi ha qui proposa que es canviï el nom del diumenge, que d'ara en endavant es digui dissabte. Em sembla una pensada inconsistent, absolutament rebutjable: passar de dissabte a dilluns suposaria un trauma difícilment superable. És clar que amb les constants retallades que ens imposen, aquesta minva no m'estranyaria gaire en un futur immediat. En canvi, no em semblaria gens malament batejar tots els dies de la setmana amb el nom de diumenge, i que em perdoni divendres. Ja trobaríem maneres de diferenciar un diumenge d'un altre, n'estic segur.
10.10.10
panoràmiques
Mentre a Frankfurt se celebra la festa del llibre, em repasso la festa de la imatge de Colònia. Fa quatre dies que tinc la Nikon D90 i apareix la Nikon D7000, amb més píxels, cosa que no té gaire importància, amb molts més punts d’enfocament, amb vídeo HD i enfocament constant, amb dues targetes de memòria... Una Benq petita que projecta directament imatges de 50”. La Pentax Kr a un preu supercompetiu. Fujifilm mostra la segona generació de la seva càmera que grava en tres dimensions, encara que les fotos s’han de veure a la pantalla de la màquina i el paper per imprimir-les és especial i car...En fi, que un, amb economia de crisi, imagina una càmera que tingui totes les possibilitats i que surti a preu de pensionista.
De tota manera, sembla que més enllà de les novetats tècniques i de l’augment de píxels, bona part de l’immediat futur de la fotografia passa pels programari que incorpora la pròpia càmera o s’afegeix en un CD. Per exemple, cada vegada més s’incorporà la possibilitat de fer fotos panoràmiques a partir de dos o més imatges. Les panoràmiques tenen la gràcia que el conjunt suavitza el detall i aquest fet és, al mateix temps, l’inconvenient. Però en fi, en la vida hi ha moments per a tot.
Per aquells que voldrien captar imatges panoràmiques –fotogràfiques, vull dir- i no tenen prou clar com fer-ho, els suggereixo algun programa gratuït dels que es poden baixar des d’Internet. Un dels més senzills, que pot funcionar de manera completament automàtica amb una efectivitat notable –millor si es fa servir trípode, però tampoc cal anar carregat a tot arreu- és Microsoft ICE (Image Composite Editor), que es pot baixar des d’aquí. Us en deixo unes mostres fetes avui mateix –excepte en un cas- amb la càmera petita i un angular que ho és poc, i en algun cas en condicions adverses, sense més pretensió que mostrar els resultats (i al mateix m’estalvio la meva propensió a explicar passeigs sense història d'un dia que no ha volgut ploure):
De tota manera, sembla que més enllà de les novetats tècniques i de l’augment de píxels, bona part de l’immediat futur de la fotografia passa pels programari que incorpora la pròpia càmera o s’afegeix en un CD. Per exemple, cada vegada més s’incorporà la possibilitat de fer fotos panoràmiques a partir de dos o més imatges. Les panoràmiques tenen la gràcia que el conjunt suavitza el detall i aquest fet és, al mateix temps, l’inconvenient. Però en fi, en la vida hi ha moments per a tot.
Per aquells que voldrien captar imatges panoràmiques –fotogràfiques, vull dir- i no tenen prou clar com fer-ho, els suggereixo algun programa gratuït dels que es poden baixar des d’Internet. Un dels més senzills, que pot funcionar de manera completament automàtica amb una efectivitat notable –millor si es fa servir trípode, però tampoc cal anar carregat a tot arreu- és Microsoft ICE (Image Composite Editor), que es pot baixar des d’aquí. Us en deixo unes mostres fetes avui mateix –excepte en un cas- amb la càmera petita i un angular que ho és poc, i en algun cas en condicions adverses, sense més pretensió que mostrar els resultats (i al mateix m’estalvio la meva propensió a explicar passeigs sense història d'un dia que no ha volgut ploure):
Des de l’avinguda Gaudí amb el programa que incorpora una càmera Olympus (observeu el desastre de les torres i les inclinacions laterals excessives, ni que la tuneladora...) i amb la mateixa càmera però amb el programa ICE des de l’ordinador.
Ah, també podem fer panoràmiques verticals quan tenim poc espai davant del motiu a fotografiar. D'acord, una mica tortes; doneu-me temps.
15.3.10
músiques de dissabte
Mentre la D. i la Joana, modèlicament previsores, se’n van a comprar roba i altres complements adients pel viatge que faran a l’Àfrica suprasahariana d’aquí a dos mesos, l’A. i jo fem temps cultural passeig de Gràcia avall a l’espera del seu retorn.
Fem una petita marrada cap al carrer d’Aragó i entrem a la seu de la Fundació Tapies, recentment actualitzada. L’edifici encara fa olor de pintor i de paleta i l’A., que té un bon nas per aquests assumptes –qüestió d’ofici-, m’indica detalls que confirmen la sensació de nou. Davant nostre, un grupet de sis o set persones, dirigides per una mestra, compra les entrades; concreta la portaveu: "estudiants, jubilats, menors d’edat, mestra" (cada entrada té un preu). L’A., esventat, com la majoria d’empordanesos, i esperonat per la diversitat de demandes del grup, decideix que encara que només siguem dos tenim també dret a la varietat de tracte i demana, deixant el seu DNI com si fos l’as d’oros sobre el taulell: “ ... entrades per amics de la Fundació, jubilats, estudiants, professors... “ La noia el mira una mica escèptica perquè no acaba d’assimilar que dues persones puguin reunir tantes condicions diferents –i s’equivoca en part-, però potser pensa que els de darrere nostre també formen part del grup i inicia la impressió dels tiquets, que atura, definitivament desconfiada, quan l’A. afegeix, per acabar la seva enumeració: “...i del Partit Comunista!” “Però quantes entrades volen!?” Finalment ens quedem amb només dues entrades amb el descompte proporcionat als jubilats (ell ho és i jo, que he deixat la meva credencial de professor a casa, tinc els cabells més aviat blancs).
Baixem, pugem (fins al mitjó que tan bé lliga amb les cares dels darreres de l’Eixample) i baixem. El nivell inferior ens faria pensar en la síndrome de Diògenes si no fos perquè l’espai és gran i les condicions socioeconòmique de Tàpies no es corresponen amb les característiques d’aquest tipus de disfuncions i els objectes acumulats valen una pasta.
Mentre sortim de l’ascensor veiem passar uns músics amb faristols i partitures –llarguíssimes- que s’instal·len al bell mig del primer subnivell. A les sis comença la seva actuació que, segons diu la publicitat que deuen haver rebut pocs barcelonins, durarà fins a les dotze de la nit. Comença la interpretació de l’ String Quartet No 2, de Morton Feldman. L’A. i jo escoltem una estona de música, fins que una mirada mútua a penes dissimulada ens recorda que hem de continuar el nostre camí. Ens planyem de la nostra escassíssima educació musical que ens ha impedit trucar a la D. i a la Joana per dir-los que no comptessin amb nosaltres fins passada la mitjanit, però no hi podem fer res, som qui som i pensem que ja no som a temps de modificar algunes de les nostres carències.
Més tard, a la vora de la plaça de Catalunya, m’entretinc una estona escoltant un tercet format per banjo, piano i saxo. M’adono que tant en aquest cas, com en la música d’abans, la sirena d’una ambulància posa un contrapunt momentani que em recorda la meva naturalesa humana. I com el nen del patinet de la segona cançó, em miro la vida una estona i canvio de perspectiva (violí, mandolina, banjo...), sempre amb l’intermitent posat.
Fem una petita marrada cap al carrer d’Aragó i entrem a la seu de la Fundació Tapies, recentment actualitzada. L’edifici encara fa olor de pintor i de paleta i l’A., que té un bon nas per aquests assumptes –qüestió d’ofici-, m’indica detalls que confirmen la sensació de nou. Davant nostre, un grupet de sis o set persones, dirigides per una mestra, compra les entrades; concreta la portaveu: "estudiants, jubilats, menors d’edat, mestra" (cada entrada té un preu). L’A., esventat, com la majoria d’empordanesos, i esperonat per la diversitat de demandes del grup, decideix que encara que només siguem dos tenim també dret a la varietat de tracte i demana, deixant el seu DNI com si fos l’as d’oros sobre el taulell: “ ... entrades per amics de la Fundació, jubilats, estudiants, professors... “ La noia el mira una mica escèptica perquè no acaba d’assimilar que dues persones puguin reunir tantes condicions diferents –i s’equivoca en part-, però potser pensa que els de darrere nostre també formen part del grup i inicia la impressió dels tiquets, que atura, definitivament desconfiada, quan l’A. afegeix, per acabar la seva enumeració: “...i del Partit Comunista!” “Però quantes entrades volen!?” Finalment ens quedem amb només dues entrades amb el descompte proporcionat als jubilats (ell ho és i jo, que he deixat la meva credencial de professor a casa, tinc els cabells més aviat blancs).
Baixem, pugem (fins al mitjó que tan bé lliga amb les cares dels darreres de l’Eixample) i baixem. El nivell inferior ens faria pensar en la síndrome de Diògenes si no fos perquè l’espai és gran i les condicions socioeconòmique de Tàpies no es corresponen amb les característiques d’aquest tipus de disfuncions i els objectes acumulats valen una pasta.
Mentre sortim de l’ascensor veiem passar uns músics amb faristols i partitures –llarguíssimes- que s’instal·len al bell mig del primer subnivell. A les sis comença la seva actuació que, segons diu la publicitat que deuen haver rebut pocs barcelonins, durarà fins a les dotze de la nit. Comença la interpretació de l’ String Quartet No 2, de Morton Feldman. L’A. i jo escoltem una estona de música, fins que una mirada mútua a penes dissimulada ens recorda que hem de continuar el nostre camí. Ens planyem de la nostra escassíssima educació musical que ens ha impedit trucar a la D. i a la Joana per dir-los que no comptessin amb nosaltres fins passada la mitjanit, però no hi podem fer res, som qui som i pensem que ja no som a temps de modificar algunes de les nostres carències.
Més tard, a la vora de la plaça de Catalunya, m’entretinc una estona escoltant un tercet format per banjo, piano i saxo. M’adono que tant en aquest cas, com en la música d’abans, la sirena d’una ambulància posa un contrapunt momentani que em recorda la meva naturalesa humana. I com el nen del patinet de la segona cançó, em miro la vida una estona i canvio de perspectiva (violí, mandolina, banjo...), sempre amb l’intermitent posat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
