músiques de dissabte

Mentre la D. i la Joana, modèlicament previsores, se’n van a comprar roba i altres complements adients pel viatge que faran a l’Àfrica suprasahariana d’aquí a dos mesos, l’A. i jo fem temps cultural passeig de Gràcia avall a l’espera del seu retorn.

Fem una petita marrada cap al carrer d’Aragó i entrem a la seu de la Fundació Tapies, recentment actualitzada. L’edifici encara fa olor de pintor i de paleta i l’A., que té un bon nas per aquests assumptes –qüestió d’ofici-, m’indica detalls que confirmen la sensació de nou. Davant nostre, un grupet de sis o set persones, dirigides per una mestra, compra les entrades; concreta la portaveu: "estudiants, jubilats, menors d’edat, mestra" (cada entrada té un preu). L’A., esventat, com la majoria d’empordanesos, i esperonat per la diversitat de demandes del grup, decideix que encara que només siguem dos tenim també dret a la varietat de tracte i demana, deixant el seu DNI com si fos l’as d’oros sobre el taulell: “ ... entrades per amics de la Fundació, jubilats, estudiants, professors... “ La noia el mira una mica escèptica perquè no acaba d’assimilar que dues persones puguin reunir tantes condicions diferents –i s’equivoca en part-, però potser pensa que els de darrere nostre també formen part del grup i inicia la impressió dels tiquets, que atura, definitivament desconfiada, quan l’A. afegeix, per acabar la seva enumeració: “...i del Partit Comunista!” “Però quantes entrades volen!?” Finalment ens quedem amb només dues entrades amb el descompte proporcionat als jubilats (ell ho és i jo, que he deixat la meva credencial de professor a casa, tinc els cabells més aviat blancs).

Baixem, pugem (fins al mitjó que tan bé lliga amb les cares dels darreres de l’Eixample) i baixem. El nivell inferior ens faria pensar en la síndrome de Diògenes si no fos perquè l’espai és gran i les condicions socioeconòmique de Tàpies no es corresponen amb les característiques d’aquest tipus de disfuncions i els objectes acumulats valen una pasta.

Mentre sortim de l’ascensor veiem passar uns músics amb faristols i partitures –llarguíssimes- que s’instal·len al bell mig del primer subnivell. A les sis comença la seva actuació que, segons diu la publicitat que deuen haver rebut pocs barcelonins, durarà fins a les dotze de la nit. Comença la interpretació de l’ String Quartet No 2, de Morton Feldman. L’A. i jo escoltem una estona de música, fins que una mirada mútua a penes dissimulada ens recorda que hem de continuar el nostre camí. Ens planyem de la nostra escassíssima educació musical que ens ha impedit trucar a la D. i a la Joana per dir-los que no comptessin amb nosaltres fins passada la mitjanit, però no hi podem fer res, som qui som i pensem que ja no som a temps de modificar algunes de les nostres carències.

Més tard, a la vora de la plaça de Catalunya, m’entretinc una estona escoltant un tercet format per banjo, piano i saxo. M’adono que tant en aquest cas, com en la música d’abans, la sirena d’una ambulància posa un contrapunt momentani que em recorda la meva naturalesa humana. I com el nen del patinet de la segona cançó, em miro la vida una estona i canvio de perspectiva (violí, mandolina, banjo...), sempre amb l’intermitent posat.