epicentres

Quasi cada dia passo pel costat de la placa que recorda els primers versos del poema de Verdaguer que, d'esquena i enlairat, és aliè al tràfec de la part alta del Passeig. A vegades he tingut ganes d'aturar-me una estona i recitar als turistes les paraules del poeta que llegeixen sense entendre i explicar-los una mica d'història, però de seguida se m'esvaeix aquesta perversió mental. Segurament els turistes em podrien recitar versos semblants de poetes de la seua terra i potser alguns m'explicarien que s'ho passen molt bé, però que ja tenen ganes de tornar. Algun cop, el turista ho seria a la força i li costaria veure remei al seu enyorament.

Jo fa temps que no surto del país, de manera que ara la sensació d'enyor és purament intel·lectual, imaginària. Pensant en el passat, recordo que els enyoraments més intensos els he tingut en la península, quan per raons de força major he hagut d'estar allunyat de casa una temporada relativament llarga; tot i així, sabia que el meu sentiment tenia una data fixa de caducitat, cosa q ue sempre és un consol.

Admiro aquells qui afirmen que no senten mai nostàlgia d'un -o diversos- epicentre sentimental, que estan bé allà on els porta el seu desig o altres circumstàncies; de fet, no me'ls acabo de creure, però potser diuen la veritat i jo sóc un romàntic per educació o per genètica.

 

 

un somni: Barça! Barça!

Després es van dirigir al al centre d'estada temporal de la ciutat, mentre corejaven càntics de victòria: Barça! Barça!

Del diari

He llegit i escoltat aquests dies les opinions de molta gent sobre els recents fets de Ceuta, la ciutat de les 15 morts -o potser les aigües eren marroquines, com si la geografia canvies els fets. Res del que he sentit o escoltat m'ha semblat que anés més enllà del discurs circumstancial -culpables inclosos-, sense conseqüències, impotències, paraules al vent, fins i tot quan el parlament era enormement emotiu, aparentment sincer, segurament sincer. Jo tampoc no sabria dir res que anés gaire més enllà del dolor de les morts sense sentit, de les fronteres que no vull i que a vegades reivindico, de la constatació d'una selva al món occidental sovint molt més complexa i d'una crueltat més subtil, no més tangible, que l'africana.

Més tard, a Melilla, van aconseguir arribar a bon port gairebé 250 sensepapers. Supervivents de l'aventura cap a El Dorado, diu que corejaven el nom del Barça. Espanya, Europa, Occident és un camp guanyador. El Barça, que per a molts de nosaltres és un senyal d'identitat en temps obscurs, un vell referent immutable de regles molt senzilles de més d'un segle, era per als camerunesos -sense papers, esclar- un símbol que els feia pensar que el seu somni començava a tenir sentit. Els qui van travessar fronteres ja es veien guanyadors.

Guanyadors de què? Com poden pensar que és un somni arribar a un món en què els qui hi vivim tenia tan sovint malsons? És que no saben que els somnis rarament es realitzen? És que no saben que el Barça és sovint el substitut dels altres somnis nostres, que ens pensem que guanyem quan ell guanya? I tot i així, potser tenen raó i ja han començat a guanyar, perquè grans o petits, el que importa és que els somnis tirin endavant. Després, el temps dirà qui guanya o perd i què volen dir aquests dos mots.

Permeteu-me una mica de poesia dels somnis, i que consti que no em paguen res per fer promoció:

We are the dream that other people dream.
The land where other people land
When late at night
They think on flight
And, flying, here arrive
Where we fools dumbly thrive ourselves.

Refuse to see
We be what all the world would like to be.
Because we hive within this scheme
The obvious dream is blind to us.
We do not mind the miracle we are,
So stop our mouths with curses.
While all the world rehearses
Coming here to stay.
We busily make plans to go away.

How dumb! newcomers cry, arrived from Chad.
You're mad! Iraqis shout,
We'd sell our souls if we could be you.
How come you cannot see the way we see you?
You tread a freedom forest as you please.
But, damn! you miss the forest for the trees.
Ten thousand wanderers a week
Engulf your shore,
You wonder what their shouting's for,
And why so glad?

Run warm those souls: America is bad?
Sit down, stare in their faces, see!
You be the hoped-for thing a hopeless world would be.
In tides of immigrants that this year flow
You still remain the beckoning hearth they'd know.
In midnight beds with blueprint, plan and scheme
You are the dream that other people dream.

Ray Bradbury: “America”