un somni: Barça! Barça!

Després es van dirigir al al centre d'estada temporal de la ciutat, mentre corejaven càntics de victòria: Barça! Barça!

Del diari

He llegit i escoltat aquests dies les opinions de molta gent sobre els recents fets de Ceuta, la ciutat de les 15 morts -o potser les aigües eren marroquines, com si la geografia canvies els fets. Res del que he sentit o escoltat m'ha semblat que anés més enllà del discurs circumstancial -culpables inclosos-, sense conseqüències, impotències, paraules al vent, fins i tot quan el parlament era enormement emotiu, aparentment sincer, segurament sincer. Jo tampoc no sabria dir res que anés gaire més enllà del dolor de les morts sense sentit, de les fronteres que no vull i que a vegades reivindico, de la constatació d'una selva al món occidental sovint molt més complexa i d'una crueltat més subtil, no més tangible, que l'africana.

Més tard, a Melilla, van aconseguir arribar a bon port gairebé 250 sensepapers. Supervivents de l'aventura cap a El Dorado, diu que corejaven el nom del Barça. Espanya, Europa, Occident és un camp guanyador. El Barça, que per a molts de nosaltres és un senyal d'identitat en temps obscurs, un vell referent immutable de regles molt senzilles de més d'un segle, era per als camerunesos -sense papers, esclar- un símbol que els feia pensar que el seu somni començava a tenir sentit. Els qui van travessar fronteres ja es veien guanyadors.

Guanyadors de què? Com poden pensar que és un somni arribar a un món en què els qui hi vivim tenia tan sovint malsons? És que no saben que els somnis rarament es realitzen? És que no saben que el Barça és sovint el substitut dels altres somnis nostres, que ens pensem que guanyem quan ell guanya? I tot i així, potser tenen raó i ja han començat a guanyar, perquè grans o petits, el que importa és que els somnis tirin endavant. Després, el temps dirà qui guanya o perd i què volen dir aquests dos mots.

Permeteu-me una mica de poesia dels somnis, i que consti que no em paguen res per fer promoció:

We are the dream that other people dream.
The land where other people land
When late at night
They think on flight
And, flying, here arrive
Where we fools dumbly thrive ourselves.

Refuse to see
We be what all the world would like to be.
Because we hive within this scheme
The obvious dream is blind to us.
We do not mind the miracle we are,
So stop our mouths with curses.
While all the world rehearses
Coming here to stay.
We busily make plans to go away.

How dumb! newcomers cry, arrived from Chad.
You're mad! Iraqis shout,
We'd sell our souls if we could be you.
How come you cannot see the way we see you?
You tread a freedom forest as you please.
But, damn! you miss the forest for the trees.
Ten thousand wanderers a week
Engulf your shore,
You wonder what their shouting's for,
And why so glad?

Run warm those souls: America is bad?
Sit down, stare in their faces, see!
You be the hoped-for thing a hopeless world would be.
In tides of immigrants that this year flow
You still remain the beckoning hearth they'd know.
In midnight beds with blueprint, plan and scheme
You are the dream that other people dream.

Ray Bradbury: “America”

Ray Bradbury. Poemes (2)

Com la majoria de vegades que tinc un llibre nou de poemes -no cal que siguin noves les poesies-, fullejo les pàgines amb pressa, buscant un títol, un vers, una paraula, que em detingui. Aleshores, m'entretinc i llegeixo a poc a poc, però no prou. Senyalo la pàgina d'aquella manera que diuen que no s'ha de fer i continuo. Més endavant, si no me n'oblido perquè tinc altres llibres, tornaré a començar amb més calma i descobriré els versos a penes intuïts o els nous o em recrearé en la primera tria.

Aquest vespre, quan estava a punt de sortir, per fi s'ha presentat la pluja i m'ha fet entretenir en un exercici impossible, perquè sóc incapaç de detectar la música del poema i tampoc estic segur d'haver captat alguns mots o matisos, però, com si fos un jove que creu en el que no coneix o un vell que és creu encara un jove lent, he anat traduint vers a vers el somni:

Vell, portes el jove dins?

Sota la pell, sí, sota la pell.

Vell, en quin barri?,

en la sang, idiota, aquí en la sang.

Quin és el seu somni,vell, què somia?,

en dones com maduixes, en dones com nata.

I si parla per tu, què diu?

Que estima fins a la mitjanit, fins a l'alba, fins a migdia.

Sento el seu taral·leig, i què taral·leja?

La vida val la pena perquè les dones li donen sentit.

Vell, què busca ell? On busca?

El camí cap al matí, el llindar de la setmana que ve.

Aleshores no ets mort i enterrat, vell d'argila,

no mentre aquest jove gaudeixi aquí un dia més.

I no s'amoïna el jove tancat aquí en la teua pell?,

Volta pel meu somni, no li agrada quedar-se dins.

Així que els dos vagueu com si fóssiu un, però la teua cara

mostra la joventut que es manté en un lloc ben il·luminat.

Així que presoner i carceller, bessons d'ombra, s'adormen

just a l'alba, has oblidat que ets vell,

sembles bell. I el fantasma que t'habita, antic,

és carn descarnada, i la carn que portes

és un vestit jove que conservaràs.

Després, et despertes i et tombes.

 

Ray Bradbury: “Old Man, Is the Young Man In?” (20 d'octubre de 1981)

els oblidats i els desconeguts

De tant en tant, sobretot quan per alguna circumstància algú el recorda, hi ha qui es queixa que tal o tal altre escriptor s'ha oblidat, que ja no se'l llegeix, que n'hi ha d'altres de menors que ocupen més espai en les pàgines dels mitjans, en les escoles, en els blogs, en les reedicions... Segurament els qui ens queixem tenim raó, però no hem d'oblidar que més enllà de les publicitats, l'acte de lectura és personal, intransferible i, sovint, solitari, i que és possible que els oblits públics siguin compensats amb escreix per les lectures privades, confessades o no, confessables o no.

Si bé parlem dels oblidats, i, en conseqüència, els rescatem de l'oblit, rarament parlem dels desconeguts, per una raó òbvia, no es pot dir res del que es desconeix. Per exemple, si preguntéssim als lectors habituals, la gent que llegeix una mica de tot, sobre l'obra de Ray Bradbury, estic segur que la majoria citarien dos llibres: Les cròniques marcianes (1950) i Fahrenheit 451 (1953). I encara en el segon cas, és possible que l'aproximació a l'obra fos a través de l'excel·lent pel·lícula (1966) de Truffaut. Alguns lectors parlarien també de les narracions de L'home il·lustrat (1951). Més enllà d'aquestes obres, de fa més de 60 anys, i alguna altra, poca cosa més podríem dir la majoria de lectors d'un autor que va escriure pràcticament fins la seua mort ara fa encara no dos anys. Quantes novel·les o llibre de narracions més? Quants guions cinematogràfics? I les obres de teatre? Bradbury és un oblidat (qui l'ha llegit aquest any?) o un desconegut? Doncs les dues coses. Parlar de les causes de l'oblit o del desconeixement, parcials o totals, és un tema massa llarg, per intentar desenvolupar-les aquí, i tampoc no arribaria a cap conclusió convincent.

Possiblement, el més desconegut de Bradbury són els seus poemes. Quants poemes de l'escriptor nord-americà han arribat a les llibreries del país? Segurament cap, fins l'any passat. I Bradbury va publicar cinc llibres de poemes (a més dels poemes no recopilats en edicions regulars) que finalment va editar en castellà Cátedra (Ray Bradbury: Poesia completa, Cátedra, Madrid, 2013 -edició bilingüe a cura de Jesús Isaías Gómez López-). M'hi jugo el que sigui que l'obra poètica de Bradbury (ara és secundari parlar del seu interès o qualitat) en aquest país nostre difícilment serà oblidada perquè segurament no serà gaire coneguda.

Més com a curiositat que amb altres finalitats, deixaré aquí un poema del seu primer llibre, When Elephants Last in the Dooryard Bloomed (1973). Ja se sap que no se'm pot demanar la traducció. El poema es titula “Groon” i pot recordar en algun aspecte “Jabberwocky”, de Lewis Carroll (per a més informació sobre “Jabberwocky”, llegiu aquest i aquest post d'Allau, i els que calgui); a mi, em va venir el pensament, res a veure, esclar, l'Antaviana de Calders.

What is the Groon?

My young dog said.

What is the Groon;

Is it live, is it dead?

Did it fall from the Moon,

Has it arms, legs, or head?

Does it walk,

Or Shamble and amble or stalk?

Is it dust, is it fluff?

Is it snuff

For a ghost that will sneeze itself inside-out,

Then, outside-in, turnabout!?

  

Can it walk on the wall?

Will it rise, stay or fall?

Does it moan, groan, and grieve?

What tracks does it leave

When it walks in the dust

And makes prints by the light ,

By the moldy light of the Moon?

 What’s the Groon?

Is it he, she, or it?

Does it sprawl, crawl, or sit?

Is it shaped like a craw or a claw or a hoof?

Does it tread like a toad in the road

Or mingle on the shingle high path

Of our roof?

There, aloof, does it tap in the night

And go down out of sight in the rain-funnel spout?

Is it strange going in,

But even more strange coming out?

 Has it shadows to spare?

Is it rare?

Does it croon for a loved one, oh,

Much like itself

In a grave or a tomb

Where it shuttles a loom,

Spins new shapes for itself

Made of moon-moss and lint,

Sparked with Indian flint

Struck from Indian graves

Where old Indian braves

Put their bones up on stilts

Where their mummy-dust silts

Join the corn-stalks in dance;

And wind off the hills

Chills wild smokes torn from roves

And the dust churned from hooves

Of ghost horses stormed by

In the middle of the night—

What a sight! What a sight!

Is this, then the Groon?

  

Is it old as the Sphinx?

Is it dreadful, methinks?

Is it Dire, is it Awe?

Does it stick in your craw?

Is it smoke or mere chaff?

Do you whimper or laugh

At this skin of a snake left to blow on the road?

Is it cool-iced hoptoad or deep midnight frog

That goes Splash! If you jump?

Does it . . . bump . . . ‘neath your bed

Near the head or the toe?

When it’s there, is it there?

When it’s gone, where’s it go?

  

What’s the Groon?

Tell me soon. . .

For the Moon’s growing older,

And the wind’s growing colder,

And the Groon? It grows larger and bolder!

And darker and stranger!

My soul is in danger!

For there creep its hands

Twitched from shadowy lands,

Reaching out now to touch

And to hold and to . . . clutch!

  

Quick, sunlight, bring Noon!

Fight shadows, fight Moon!

Give me morning, bright sun!

Then my battle is won.

For the Groon cannot fight

What is Sun, what is Light!

It will wither away

With the dawn, with the day!

But . . . !

.  .  .  come back . . . next midnight . . .

With its scare. . . and its fright. . .

Once again we will croon:

What’s the Groon!

 What’s. . . the . . . Groon . . . ?

Bradbury

Busco inútilment algun llibre de Bradbury entre els prestatges de casa. Els dec tenir al sud. És curiós que aquí se'l conegui especialment i se'l recordi per dues obres del principi de la seua carrera com a escriptor, el conjunt de relats de Cròniques marcianes (1950) i la novel·la Fahrenheit 451 (1953), que parteix d'una novel·la breu anterior, The Fireman (1951), tot i que segurament és mes coneguda la versió cinematogràfica de Truffaut. Dues excel·lents lectures que, si volem, podem incloure en el gènere de la ciència-ficció, encara que aquesta adscripció alguns puristes la considerarien més aviat circumstancial.

Tinc una especial simpatia pels dos llibres, potser perquè són lectures primerenques del "gènere", potser perquè són lectures d'esperances, malgrat una primera aparença. Per exemple, Fahrenheit, ens parla d'una època fosca de la humanitat però que canviarà, i tornarà a venir una temps de degradació, i tornarà un temps llum... I en tot cas, sempre hi haurà algú que farà de pont. Potser Bradbury era més optimista que alguns dels nostres contemporanis.

Allà on sigui: llarga vida a Bradbury! I si convé, jo m'aprendré, més no puc, un relat de les seues Cròniques.




P. S. : Ray Bradbury ha mort als 91 anys, no li faltava gaire per arribar als 92. Crec que ha triat la data (4+5 i li afegim l'1 ).