Quasi cada dia passo pel costat de la
placa que recorda els primers versos del poema de Verdaguer que,
d'esquena i enlairat, és aliè al tràfec de la part alta del
Passeig. A vegades he tingut ganes d'aturar-me una estona i recitar
als turistes les paraules del poeta que llegeixen sense entendre i
explicar-los una mica d'història, però de seguida se m'esvaeix
aquesta perversió mental. Segurament els turistes em podrien recitar
versos semblants de poetes de la seua terra i potser alguns
m'explicarien que s'ho passen molt bé, però que ja tenen ganes de
tornar. Algun cop, el turista ho seria a la força i li costaria
veure remei al seu enyorament.
Jo fa temps que no surto del país, de
manera que ara la sensació d'enyor és purament intel·lectual,
imaginària. Pensant en el passat, recordo que els enyoraments més
intensos els he tingut en la península, quan per raons de força
major he hagut d'estar allunyat de casa una temporada relativament
llarga; tot i així, sabia que el meu sentiment tenia una data fixa
de caducitat, cosa q ue sempre és un consol.
Admiro aquells qui afirmen que no
senten mai nostàlgia d'un -o diversos- epicentre sentimental, que
estan bé allà on els porta el seu desig o altres circumstàncies;
de fet, no me'ls acabo de creure, però potser diuen la veritat i jo
sóc un romàntic per educació o per genètica.
3 comentaris:
Jo tampoc m'he allunyat mai gaire (en temps sobretot, però tampoc en distància) però estic segura que ho pagaria amb enyorança si ho fes. Però jo tambés sóc una romàntica, amb la majoria de les coses, amb la terra, potser amb la que més.
Jo també amb la terra, Carme, i suposo que la terra inclou en algun moment la llengua.
I tant que sí, amb la llengua per descomptat... Estimo cada mot i n'enyoro cada un que no puc recordar. Tinc la sensació que inevitablement se'm perden mots sentits i apresos en la infància, per falta d'ús.
Publica un comentari a l'entrada