epicentres

Quasi cada dia passo pel costat de la placa que recorda els primers versos del poema de Verdaguer que, d'esquena i enlairat, és aliè al tràfec de la part alta del Passeig. A vegades he tingut ganes d'aturar-me una estona i recitar als turistes les paraules del poeta que llegeixen sense entendre i explicar-los una mica d'història, però de seguida se m'esvaeix aquesta perversió mental. Segurament els turistes em podrien recitar versos semblants de poetes de la seua terra i potser alguns m'explicarien que s'ho passen molt bé, però que ja tenen ganes de tornar. Algun cop, el turista ho seria a la força i li costaria veure remei al seu enyorament.

Jo fa temps que no surto del país, de manera que ara la sensació d'enyor és purament intel·lectual, imaginària. Pensant en el passat, recordo que els enyoraments més intensos els he tingut en la península, quan per raons de força major he hagut d'estar allunyat de casa una temporada relativament llarga; tot i així, sabia que el meu sentiment tenia una data fixa de caducitat, cosa q ue sempre és un consol.

Admiro aquells qui afirmen que no senten mai nostàlgia d'un -o diversos- epicentre sentimental, que estan bé allà on els porta el seu desig o altres circumstàncies; de fet, no me'ls acabo de creure, però potser diuen la veritat i jo sóc un romàntic per educació o per genètica.