21.6.11

les flors

Porten un ram de part d'alguns veïns de sempre, dels de la vorera dreta. No se m'havia acudit, però ara penso que és curiós que el carrer talli el veïnatge més proper: els de la dreta i els de l'altra banda. A vegades travessar el carrer és una aventura, però no era tant això sinó la confiança de les portes del costat, de més amunt i de més avall, les veus i els sorolls que no s'arribaven a diluir del tot entre les gruixudes parets de pedra, i les nits d'estiu de cadires a la fresca i de passejades fins a les altres cadires, fins que tocaven les dotze, o una mica més tard, segons el tema o la calor.

D'aquests veïns de sempre, dels que eren grans quan jo era petit, encara en queden uns quants, però em diuen que ja no surten a la fresca. La R., que era la meua veïna més propera i ha tornat al poble, la germana d'un dels amics d'infantesa que encara ho és, es posa a plorar quan retiren la mare per endur-se-la a l'església. Diu entre sanglots que ella també se'n va una mica. Se'n van hiverns durs i transparents de plegar olives i olor de fusta cremada, primaveres prometedores de cireres primerenques, estius dolços de serrellets de síndria i “frigos” entre neules, tardors de colors de gínjol madur. Se'n van paraules oblidades i cares que costen de recordar tal com eren si no és en blanc i negre.

La R. té la mare, que a penes els coneix, asseguda en una cadira del primer pis . Té un any menys que la mare i a l'estiu ens portaven a la platja. El pare, que es va trencar un maluc en la darrera caiguda i no saben si tornarà a caminar, també s'està al primer pis. Diuen que fa setmanes que ja no llegeix el diari. El pare de la R. Té un any més que la mare.

La R., i tots nosaltres també, sap que aquesta setmana algú recollirà les flors pansides i les deixarà al cubell d'escombraries i només quedaran els noms sobre el marbre blanc, com en la làpida dels dos germans del principi del carrer, als quals no ens vam recordar de portar flors noves, però que encara viuen en les nostres converses, cada vegada menys.

7 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

Quin fragment més bonic, sentit i real. Hi dónes totes les dimensions possibles, no hi ha res de sobrer i cada paràgraf és una història a desenvolupar.
Els estius de Rubí també sortíem a prendre la fresca a la nit, a la placeta, amb cadires que ens portàvem.

Montse Assens ha dit...

m'agrada llegir-te en silenci, ja ho saps. Avui em quedo sense paraules...
una abraçada

Montse ha dit...

a mi m'ha arribat a l'ànima això que "fa setmanes que no llegeix el diari"...

... el meu pare, cap al final, tampoc no el llegia, ja...

llàstima que algú s'endugui les flors. Malgrat que la darrera rosa que vaig dur a la tomba del pare dels meus fills ja fa molts anys que es devia marcir, no hi ha dia de cap setmana, mes ni any que no hi hagi un pensament per ell, així que penso que no és veritat això de "cada vegada menys"... sempre pensem els nostres morts.

Un petó.

Curiositat:
Comprovació de paraules: animmus

pere ha dit...

Gràcies per l'elogi, Olga. Tens raó, són moltes històries que es cruen en aquests paràgrafs i un temps que, de moment, es va aturar la setmana passada.
Em sembla que els estius intergeneracionals de les cadires a la fresca ja són rars.

Una abraçada, Montse-mar. I trenca el silenci de tant en tant.

Un mal senyal, Montse, quan algú deixa de fer el que ha estat un costum de tota la vida per impediment mental o de voluntat.
Segur que és com dius, Montse, els pensaments continuen malgrat que els gestos siguin més escassos, però a mi em sembla que també els pensaments es van diluint en el temps i van perdent intensitat. En fi...
Petó

gemma ha dit...

I ens quedem orfes per sempre més.

Una abraçada, pere.

pere ha dit...

Per sempre més, gemma.

I el temps continua.

Fa temps que no t'abraço :-)

Lena ha dit...

Massa temps, penso jo.

;)