28.5.11

divendres de passió a la plaça de Catalunya

No entenc l'extrema violència d'aquest matí. No acabo d'assimilar les incompetències que han acabat envermellint els cossos dels qui estaven asseguts. Em costa de concebre, a més, que no hagin previst que la seva actuació donaria més vida a qui aposta per la vida. Quants s'han begut l'enteniment avui? Continuaran?

Fins ara no he dit res més que marginalment de la plaça de Catalunya. Avui m'hi he estat per quarta, o potser cinquena vegada, i tampoc no diré gaire res. No diré que per primera vegada la policia ha tallat tots els carrers que portaven a la plaça, que s'ha convertit en un món autònom que qui sap com s'expandirà. No parlaré del meu delegat de curs i d'una exalumna -els dos amb les mans blanques- que em saluden des de l'estàtua -totes les estàtues són de la llibertat avui- només arribar-hi; ella no s'hi pot quedar gaire estona perquè té un correfoc al barri. No sé què podria dir de tants cartells, cartellets, pancartes, fulls quadriculats, de colors i blancs... que expressen idees, reivindicacions, desitjos, denúncies, veritats i somnis, realitats que algun dia seran o no tant o no gens. Què podria comentar de tants que han anat a mirar, a quedar-se, a participar, a protegir? També tants que ja no són joves i han trobat... Què sé jo què hem trobat. I el gran anunci del Barça, que no sabem si serà campió o no, però que sembla l'eslògan dels de la plaça, i que no passarà res si uns i altres es troben, si és que uns i altres no són, en part, els mateixos. I els del Corte Inglés, que, segons diuen, algun dia es convertirà en hort, i que avui només deixaven apropar-se a les vidrieres del darrer pis -dies enrere no hi havia cap impediment- els qui tenien carnet de premsa -m'hauré de fer un passi plastificat a nom de saragatona films. Què podria explicar de tants somriures i tantes flors? Flors de tots els colors, de totes les mides, en totes les mans, en tots els llocs. Flors en aquest país d'escèptics.

Avui, de fet, només volia mostrar imatges. Cada imatge una història. I encara més imatges i més històries de la història. Impossible, els dits, com cada dia, tenen tendència a teclejar una història que entenc i desantenc alhora, que no sé explicar i que des d'avui comparteixo més.




















9 comentaris:

Rita ha dit...

Jo també la comparteixo més avui...

Puigcarbó ha dit...

unes fotos precioses Pere. Aquest petit univers que es aquesta plaça, ahir va ser profanat per segona vegona, la primera ells, els indignats, l'altre ahir pels violents de Puig, que com idiotes plens d'ira i furia varem estomacar a gent indefensa, tot plegat per a complicar encara més la situació. PUIG DIMISSIÓ!

ninona ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ninona ha dit...

(...) totes les estàtues són de la llibertat avui.
Què podria comentar de tants que han anat a mirar, a quedar-se, a participar, a protegir? També tants que ja no són joves i han trobat... Què sé jo què hem trobat.
Què podria explicar de tants somriures i tantes flors? Flors de tots els colors, de totes les mides, en totes les mans, en tots els llocs. Flors en aquest país d'escèptics.


Què podria comentar-te jo, tret de dir que m'ha encantat?
Ho comparteixo totalment.

Pais secret ha dit...

Tot i estar emprenyadíssima i trista per tot el que vaig veure ahir la teva visió m´omple d´esperança i em dibuixa un somriure. Les fotos són molt maques, tant de bo les flors no es marceixin.

pere ha dit...

Com podria ser d'una altra manera, Rita :-) Ara, el temps dirà.

Gràcies per l'elogi a les fotos, Francesc: n'hi havia tantes...
Tu i jo ho sabem, els fets de la plaça de Catalunya (uns i altres) seran aviat anècdota, i no deixa de ser una llàstima.

Gràcies, ninona. Som uns romàntics ;.)

Costava tan poc fer fotos, A...
No creguis, jo d'esperances no en tinc gaires, però al menys comparteixo el moment. Però, qui sap, potser sí que algun dia...

Sani Girona Roig ha dit...

Hola noi,
Sí, avui les ftos són especials. El textos ho són sempre i sempre sedueixen des del començament.

M'he permès d'afegir un enllaç al teu post al meu blog, concretament en el post on hi he afegit les adreces twitteri blogs "oficials" de les acampades de Barcelona, Madrid i València.

M'alegra llegir també aquestes floretes merescudes que t'envien els teus lectors.
El que diu País secret és tot un poema.

I a tu, per més que fas esforços per fer el descregut, se't nota que ho vius amb passió interior i foc d'esperança...

Una abraçada del
Sani
________________________

Sani Girona Roig ha dit...

A Picasa hi tinc un àlbum que vaig titular Fotògrafs on hi penjo fotos de gent fotografiant alguna cosa o algú, i de vegades fins i tot només amb càmeres penjades.

T'he de demanar permís perquè m'hi deixis penjar també la teva foto de "(Ja) NO TENIM POR".
Si em dones permís, al peu e foto o al comentari hi escriuré que la foto la vas fer tu el 27 de maig del 2011 a la plaça de Catalunya.

Gràcies

pere ha dit...

Quant de temps, sani, que només ens llegim!
Gràcies per les teves, de floretes. En aquest cas les fotos són una altra manera de veure els fets, potser més marginal i perifèrica, però també real.
Oh, jo no he segut mai un dscregut, més aviat he procurat mantenir, segurament desgraciadament, la passió a distància, al menys públicament.

Amb les fotos i els textos que deixo aquí hi pots fer el que vulguis, citant o no la procedència (si tenen èxit ja et reclamaré).

Haurem de parlar una mica, sani, ni que sigui virtualment.

Una abraçada