el vot de la veïna (el gos no vota)

Aquest migdia, quan jo entrava i la veïna de dalt sortia amb el gos, els he aguantat la porta perquè passessin i ella m'ha dit merci -el gos no m'ha dit res. Sembla que merci es mig torna a posar de moda, pronunciat pla, no agut com en francès. Conec poquíssimes coses de la veïna i no tinc interès a conèixer-ne gaire més. El nostre desconeixement relatiu i la cortesia és un element bàsic de convivència. Hi ha altres relacions, esclar, i amistats i els matisos que calgui.

La veïna i el seu marit tenen com a llengua materna el castellà, però ens parlem en català -el merci també és català-; amb el gos, només ens mirem. No sé que votarà la veïna despús-demà, però en el cas improbable que m'ho digués, no crec que les nostres relacions cordials però distants fessin cap gir ni ens neguéssim la sal que sobtadament ens hem adonat que ens falta o ens truquéssim cada moment a la porta per comentar-nos qui sap què. Ara bé, si la veïna i els seu marit -el gos no té veu ni vot- votessin la remodelació de l'entrada comunitària en la propera reunió de veïns, estic segur que les nostres relacions començarien a canviar. A mi, la nostra entrada em sembla perfecta.

la democràcia i les taules de dividir.

Enèsima vegada que escolto o llegeixo la paraula democràcia amb un matís nou. Relectura del mot als diccionaris que freqüento més:

1. f. Doctrina política favorable a la intervención del pueblo en el gobierno.

2. f. Predominio del pueblo en el gobierno político de un Estado.

LC] [PO] Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu.
2 f. [PO] Comunitat governada amb aquest sistema.

Govern en què el poble exerceix la sobirania; Estat constituït amb aqueix sistema de govern; cast. democracia. Estam en plena democràcia, Ignor. 12. Sa tan exaltada democràcia americana és un engan, Aurora 226.
Fon.: dəmukɾásiə (Barc.); demokɾásia (Val.); dəmokɾási (Palma).
Etim.: pres del gr. δημοκρατία, mat. Sign.

Dos opten per poble i un per comunitat. Curiós matís que pot passar desapercebut: Doctrina política favorable. Burla o ironia?: Predominio del pueblo. Desig?: participació igualitària... Divertit exemple: la democràcia americana és un engany; quan es devia redactar aquest diccionari, aquí la democràcia devia ser encara un concepte llunyà. En definitiva, m'agradaria que les definicions fossin realistes, vigents, però caldrà que s'actualitzin. La qüestió és saber si ho faran tenint en compte la realitat o continuaran parlant d'ideals. Potser caldria fer un referèndum per decidir què es vol que sigui la democràcia, amb preguntes senzilles, això sí. Més clar que el concepte de democràcia em semblen els conceptes de fractura o de divisió repetits o insinuats fins a l'infinit. Entenc perfectament el que volen dir els qui els fan servir explícitament o implícitament , però al mateix temps entenc que mostren una visió reduccionista, maniquea, de la societat i dels individus. No veig que aquesta divisió per dos sigui més important que una divisió per tres, quatre cinc, sis, set ...: partidaris del Barça, del Madrid o de l'Espanyol, de els dretes o de els esquerres (si és que això encara existeix), de les lletres o de les ciències, dels pobres o dels rics, de la carn o del peix, dels sexe dur, del sexe tou o de la castedat, de déu o del diable, dels impostos directes o indirectes, del catolicisme, del protestantisme, del budisme, de l'ateisme, dels gossos, dels gats o del rebuig total als animals de companyia, de les bicicletes per les voreres, de les bicicletes per la calçada o de la supressió total de les bicicletes, dels productes amb IVA o sense IVA, de la solitud o de la companyia, de la lectura literària, de la lectura de les cotitzacions de Borsa o de l'analfabetisme més pur... Malament quan per un moment oblidem que som complexos i que tots els matisos ens conformen, ens uneixen i ens divideixen en equilibris inconstants, per decidir que, per sobre de tot, som una cosa o una altra i tota la resta són detalls insignificants, menyspreables.

maniqueisme lingüístic

M'agrada llegir les novel·les de Lorenzo Silva protagonitzades per Bevilacqua i Chamorro. També he llegit algunes entrevistes on, a més de respondre preguntes sobre els seus llibres i la literatura en general, Lorenzo Silva parla sobre política i societat. Les seues paraules -compartides o no les conclusions- sempre m'han semblat ponderades, intel·ligents, clares. En l'entrevista de la Núria Escur publicada al diari del dissabte, apareixen inevitablement preguntes sobre Catalunya i Espanya. L'escriptor, no només des d'un criteri teòric, exterior, sinó des del coneixement directe de Catalunya, formula unes quantes conclusions que segur que coincideixen amb les d'alguns catalans, molts o pocs. Copio només un fragment de la conversa (la resta es pot trobar aquí):

Què es pot fer des d'aquí? No fan els catalans un diagnòstic correcte de la situació?
Molts no. Molt català pensa "estem aconseguint trencar els amarratges amb Espanya..." Però jo crec que, simultàniament, aquesta societat s'està trencant. Aquí hi ha qui ignora que existeix gent que ni és d'Esquerra ni té tatuada una estelada. Que el 55% de catalans continuen tenint com a primera llengua el castellà.

Potser té raó Lorenzo Silva i la societat catalana s'està trencant, cosa que no sé exactament que vol dir, perquè jo, que no vaig votar ERC a les darreres eleccions i aspiro a veure en un futur, que no sóc capaç de concretar, més banderes només amb les quatre barres que amb l'estel inclòs, no tinc la sensació d'aquest trencament ni m'ha passat pel cap que els partits polítics, que ens representen i ens administren tan precàriament, es puguin convertir a la llarga en cap altra cosa que no sigui un reflex imperfecte de la varietat dels habitants del país. I malament si simplifiquem durant massa temps un país a partir dels partits polítics o les banderes.

Em temo que el problema principal que veu Lorenzo Silva -ell mateix ho esmenta- és el de la llengua. Deixant de banda que desconec quants catalans tenen com a primera llengua l'urdú, l'àrab, etc., la identificació de llengua i pàtria, que va exposar magistralment Aribau des de la perspectiva romàntica, continua sent el primer element, el fonamental, a l'hora de prendre posicions davant el conflicte entre Espanya i Catalunya dels qui tenen com a primera llengua el castellà, potser també d'alguns dels altres. Per molt que sovint s'utilitzi la llengua com a metàfora, és l'ús d'una o altra llengua, el seu predomini, el seu tractament oficial, el que es veu com un problema. Si Catalunya no tingués una llengua pròpia consolidada i amb prestigi, el “problema català” seria un altre, els arguments de “fractura” ben diferents. Que curiós que una de les riquesses immaterials dels catalans -i de la humanitat- sigui una font d'enfrontament o, en el millor dels casos, de desconfiança.