maniqueisme lingüístic

M'agrada llegir les novel·les de Lorenzo Silva protagonitzades per Bevilacqua i Chamorro. També he llegit algunes entrevistes on, a més de respondre preguntes sobre els seus llibres i la literatura en general, Lorenzo Silva parla sobre política i societat. Les seues paraules -compartides o no les conclusions- sempre m'han semblat ponderades, intel·ligents, clares. En l'entrevista de la Núria Escur publicada al diari del dissabte, apareixen inevitablement preguntes sobre Catalunya i Espanya. L'escriptor, no només des d'un criteri teòric, exterior, sinó des del coneixement directe de Catalunya, formula unes quantes conclusions que segur que coincideixen amb les d'alguns catalans, molts o pocs. Copio només un fragment de la conversa (la resta es pot trobar aquí):

Què es pot fer des d'aquí? No fan els catalans un diagnòstic correcte de la situació?
Molts no. Molt català pensa "estem aconseguint trencar els amarratges amb Espanya..." Però jo crec que, simultàniament, aquesta societat s'està trencant. Aquí hi ha qui ignora que existeix gent que ni és d'Esquerra ni té tatuada una estelada. Que el 55% de catalans continuen tenint com a primera llengua el castellà.

Potser té raó Lorenzo Silva i la societat catalana s'està trencant, cosa que no sé exactament que vol dir, perquè jo, que no vaig votar ERC a les darreres eleccions i aspiro a veure en un futur, que no sóc capaç de concretar, més banderes només amb les quatre barres que amb l'estel inclòs, no tinc la sensació d'aquest trencament ni m'ha passat pel cap que els partits polítics, que ens representen i ens administren tan precàriament, es puguin convertir a la llarga en cap altra cosa que no sigui un reflex imperfecte de la varietat dels habitants del país. I malament si simplifiquem durant massa temps un país a partir dels partits polítics o les banderes.

Em temo que el problema principal que veu Lorenzo Silva -ell mateix ho esmenta- és el de la llengua. Deixant de banda que desconec quants catalans tenen com a primera llengua l'urdú, l'àrab, etc., la identificació de llengua i pàtria, que va exposar magistralment Aribau des de la perspectiva romàntica, continua sent el primer element, el fonamental, a l'hora de prendre posicions davant el conflicte entre Espanya i Catalunya dels qui tenen com a primera llengua el castellà, potser també d'alguns dels altres. Per molt que sovint s'utilitzi la llengua com a metàfora, és l'ús d'una o altra llengua, el seu predomini, el seu tractament oficial, el que es veu com un problema. Si Catalunya no tingués una llengua pròpia consolidada i amb prestigi, el “problema català” seria un altre, els arguments de “fractura” ben diferents. Que curiós que una de les riquesses immaterials dels catalans -i de la humanitat- sigui una font d'enfrontament o, en el millor dels casos, de desconfiança.