17.7.14
és la guerra...!
Dulce bellum inexpertis
Erasme
No he visitat el castell de Montjuïc des que el van “renovar”. Vaig exposar en el seu dia la meua opinió a tothom que la va voler escoltar i vaig callar. Avui, sense dir res nou, faig meus les paraules de Juan Carlos Losada a "La Vanguardia". Afegiré, en defensa dels polítics, que, com és sabut, no són més que un reflex d'una part de la societat, tant dels qui has han votat com dels qui s'han abstingut
Per què es va eliminar el Museu Militar de Montjuïc? Quina opinió li mereixen decisions d’aquesta mena.
Va ser una acció molt lamentable fruit del sectarisme polític i de la ignorància de gran part de la classe política catalana. Era un museu militar excel·lent amb peces úniques, gens bel·licista, però per criteris ideològics, en nom d’un presumpte pacifisme, es va tancar. A la ciutat s'han obert desenes de museus absolutament trivials i s’ha tancat aquest que era magnífic perquè a alguns els semblava fatxa. El que és curiós és que molts dels que en van impulsar el tancament ara s’apunten amb entusiasme a les recreacions bèl·liques del tricentenari
També entenc que digui:
... Però s'ha de tenir present que els destacats avenços de la medicina, de la metal·lúrgia, dels mitjans de comunicació i de les mateixes lleis humanitàries, que aspiren de fer de la guerra una cosa una mica menys salvatge, són algunes de els conseqüències positives encara que no compensin l'horror dels conflictes bèl·lics.
En el cas de fer les guerres una mica menys salvatges, només cal fixar-se aquests mateixos dies en el comportament d'Israel, que a vegades avisa amb antelació dels llocs que atacarà per tal que no paguin justos per pecadors.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
Guerres menys salvatges... fa rumiar aquesta expressió.
Jo mai no aniria a veure un museu militar, perquè no m'atreu de cap manera el tema armes, però potser tampoc calia treure'l. No ho sé. Si tothom fes com jo, potser seria per falta de visitants
No hi vaig arribar anar-hi mai, no per res, sinó perquè era un pél lluny de casa. Però crec que per Montjuïc més enllà del Museu Miró no m'hi veuran, de moment. Les guerres no són bones per ningú, però també és cert que moltes vegades són inevitables ja que hi entren tants factors que cap humà de forma individual les pot evitar. I sí, una manera de justificar-les, és veure tot allò que han aportat al col·lectiu. Però, és clar, no és el mateix que et mati un franctirador a la platja a que et mati un franctirador quan estàs a l'hotel de periodistes, o que et mati una bomba d'un suicida, o sí?
Dit d'una altra manera, Carme, guerres gairebé civilitzades. En fi...
De tota manera, al Museu del castell hi havia unes col·leccions de soldadets de plom que eren una delícia. No sé on deuen haver anat a parar... I el cas de Jaume I, i coses semblants. Es a dir, una mica d'història ben organitzada..
Macondo, com li suggeria a la Carme, Montjuïc tenia un museu singular que en absolut invitava a la guerra sinó a la contemplació d'una part de la història.
què vols que et digui, jo crec que totes les guerres són evitables i la mort violenta un crim que no sé justificar.
El tancament del Museu només respon a la ignorància, calia una remodelació, això sí, les col·leccions eren bones, amb un gran nombre d'armes fetes a CATALUNYA, lloc on en d'altres segles hi va haver més armes a les cases que a l'oest americà. Molts països tenen museus de la guerra i els van remodelant segons canvia la sensibilitat, no hi ha millor treball sobre la pau que explicar la guerra. Fer l'estruç no porta enlloc.
Sobre guerres actuals, com és que sembla que només existeixi el tema d'Israel, (o els americans, que més o menys és el mateix) pel que fa a les protestes 'progres'?
També em sobta tanta reivindicació bèl·lica en temes com el del 1714 o fins i tot la guerra civil, quan són coses del 'bàndol bo', o folklore com això dels trabucaires o la coronela que fa més por que goig.
El tema donaria per a moltes reflexions però no s'hi vol entrar a fons, és més maco fer volar colomets, colomets...
Totalment d'acord amb el teu primer paràgraf, Júlia.
Sobre les guerres que coneixem i de què parlem, doncs la historia de sempre: ens arriba el que ens arriba. Me enllà de les tries, tinc la sensació que, diguem el que diguem, tendim tots a banalitzar o, al menys, a relativitzar les morts en guerra. De fet, avui tot és un instant que s'esvaeix quan arriba l'instant següent.
1714 a mi em cau tan lluny i en sé tan poca cosa -i dubto que ara tigui interès a aprendre'n més- que no sabria què dir, excepte que se'n parla molt.
Abans podíem objectar que arriba el que arriba però avui, si es vol, et pot 'arribar' gairebé tot, fins i tot massa
Publica un comentari a l'entrada