14.12.13

la via lul·liana


Em meravella Ramon Llull perquè em consta que després de vuit segles d'haver-la escrit, la seua obra continua tenint lectors que no cerquen arqueologia sinó actualitat (ho saben b´´e a l'assessoria de Wert). I si no en té més, de lectors, és perquè els seus llibres no ocupen llocs preferents en els prestatges de les llibreries, perquè els mitjans no li dediquen temps, perquè no li fan entrevistes a la tele (si sortís en una entrevista, segur que finalment el farien sant), etc.

Potser el llibre -o el llibre dins del llibre- que admet una lectura més actual amb un esforç pràcticament nul del lector és el Llibre d'amic i amat. Tant serveix per aprofundir en la intenció inicial d'acostar l'home (l'amic) a Déu (l'amat) en un procés progressiu de coneixement, com per trobar qualsevol camí en què l'amor sigui un element essencial.

Un dels meus versets preferits, en què tot just l'amic comença el camí, és aquell que diu:

Les carreres [els camins] per les quals l'amic encerca son amat són llongues, perilloses, poblades de consideracions, de sospirs e de plors, e enluminades d'amors.

No crec que ningú pugui discutir que l'amic (el ciutadà) que la busqui es trobarà amb moltes dificultats en el camí per aconseguir una Catalunya independent, però no dubto que l'amor (compte amb la impaciència!) il·luminarà el seu trajecte, encara que la llum sigui tènue en algun moment.

No desvetllaré el final del camí: que els qui no ho han fet llegeixin el llibre, però afegiré un exemple amb la finalitat que cadascú decideixi la naturalesa de l'element:

Ahir, l'”ABC”, publicava una enquesta amb la pregunta següent:
¿Crees que el Gobierno debería actuar ante el desafío de Mas de fijar pregunta y fecha a la consulta independentista?

El diari “Ara” se'n feia ressò i traduïa la pregunta amb aquest resultat:
Creus que el govern espanyol hauria d’actuar contra el desafiament de Mas de fixar pregunta i data de la consulta independentista?

El resultat de les votacions, previsible, és el de menys, però em pregunto si el canvi preposicional ha de ser objecte de consideració, de sospir o de plor. No creuen els periodistes en la nostra capacitat interpretativa?

4 comentaris:

Carme ha dit...

Ara en parlàvem a casa... Aquesta gent del govern sembla que facin una mena de Polònia, ( no pas el país sinó el programa) he, he, he... Com poden governar amb aquest desconeixement de tot? Simplement ho fan... Tu tira que jo m'hi enganxo...

Assum ha dit...

M´agrada el teu post d´avui, Miquel.
També és un dels meus versets preferits perquè té una àmplia aplicació, inclosa la que tu dónes.
La comentaré als alumnes :-)
Els periodistes ens manipulen.

miquel ha dit...

Carme, aquesta és la sensació, però ens hi apuntem perquè volem fer camí i... la veritat, hauríem de trobar-nos per parlar-ne i saber el per què.

Exacte, Assum, és un verset que té totes les possibilitats del món, els inicis dels camins sempre són així, després...
A veure si és veritat que els ho comentaràs... i a veure que diuen i si són capaços de donar nom concret a cada paraula de Llull.
Segur que avui també has llegit l'opinió de Wolfe sobre els periodistes :-)

Assum ha dit...

La he llegit aquest matí,molt bona la contra i l´article de la seva visita a Barcelona.
Realment si els periodistes escriuen articles asseguts al despatx només mirant la xarxa, ...
la realitat virtual és només una part de la vida real.
És com aquells funcionaris que tenen un "càrrec" que els permet prendre decisions sobre ensenyament sense haver trepitjat mai una classe.