parlar costa poc

Copio el text per no perdre'l de vista mentre vaig escrivint:

Vol que Catalunya esdevingui un Estat? Sí o no. En el cas de resposta afirmativa, Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent?

Qualsevol novetat substancial en el panorama polític -en els altres panorames, inclòs el legislatiu, les novetats són constants- em sembla inicialment estimulant i escolto les veus que se'n deriven, i la meua pròpia. Veus desordenades, divergents, de primer pensament o de pensament antic.

Les preguntes, malgrat que alguns, procedents de la política i del periodisme, diran que comporten ambigüitat o complexitat, són diàfanes. És veritat que el que importa, més que les preguntes, són les respostes, traduïdes no només en paraules, sinó en fets. Si la resposta a la segona pregunta és no, la situació no es complica, simplement s'allarga.

Com a filòleg aficionat, jugo amb la possibilitat que enlloc de “vol” s'hagués proposat “voleu”. En el primer cas, la forma verbal, evidentment, fa referència a vostè, però també a la tercera persona; en el segon, la forma verbal es podria referir a vós, l'equivalent més antic de la fórmula de respecte en català, però també a vosaltres, és a dir, que implícitament es referiria a la col·lectivitat. No sé si aquesta distinció s'entendria fàcilment sense explicacions prèvies, suposo que no. A més, vós ja queda obsolet.

Feta la (les) pregunta (preguntes) s'obre un procés de reflexió, de debat, de diàleg, de joc democràtic i demagògic. Perdó, de diàleg poc, almenys en les properes setmanes, que tothom continuarà amb la seua, amb els matisos que calgui... De reflexió o de debat...? Cap novetat substancial, després de la presentació de la pregunta: La democràcia, la Constitució, què volen aquesta gent...

Ara bé, en aquest moment la pregunta ja és el tractament que el govern central farà a la pregunta d'aquí. Podria dir que m'interessa veure les reaccions de la gent, però em sembla que, immediatament, no presentaran cap sorpresa.

Em sembla que per avui no em cal continuar, tot i que parlar més em costaria poc, per dir, per exemple, que a vegades les preguntes no troben resposta per qüestions tècniques. Però esperarem canvis essencials i llegirem els uns i els altres fins que hi hagi novetats. Demanar contenció verbal i precisió a la majoria dels polítics (i dels periodistes) és inútil; llàstima que se'ns hagin encomanat els seus defectes.

Avui he vist la foto de Rajoy i Van Rompuy, com dues òlibes i m'ha semblat que podia acabar amb un haiku (adaptat) d'aquest flamenc de centredreta:

En la nit fosca

udol ben fort de l'òliba.

Molt pocs l'escolten.

I com que encara no tinc ganes de llegir la premsa d'aquí, passaré per la belga.