6.9.11

immersos en aquest camí, tan fi tan fi...

Llegeixo opinions -i propostes- diverses als mitjans de comunicació, inclosos els blocs, sobre la sentència interlocutòria del TSJC referida a la immersió lingüística en l'ensenyament a Catalunya. Voldria, i puc, opinar -poc-, però abans m'agradaria saber què va dir el Tribunal català que es basa en una sentència del Suprem i no em resulta fàcil trobar el material original, ni als diaris ni als blocs. Finalment, la cerca em porta al coneixement de la sentència i a algunes diligències posteriors. Del primer text, n'extrec un fragment i marco una de les principals ambigüitats que, més enllà d'pinions inflamades o no, serà el motiu real i complicat d'actuacions futures:


Esta declaración abre un interrogante acerca de cuál deba ser laproporción en la que se incorpore el castellano como lengua vehicular al sistema de enseñanza en Cataluña. La determinación de la misma y su puesta en práctica corresponde acordarla a la Generalidad de Cataluña, de modo que si el Gobierno de la misma creyese que el objetivo de normalización lingüística estuviera ya conseguido, ambas lenguas cooficiales deberían ser vehiculares en la misma proporción y si, por el contrario, se estimase la existencia aún de un déficit en ese proceso de normalización en detrimento de la lengua propia de Cataluña, se debería otorgar al catalán un trato diferenciado sobre el castellano en una proporción razonable, que, sin embargo, no haga ilusoria o simplemente constituya un artificio de mera apariencia en la obligada utilización del castellano como lengua vehicular. Trato de favor que debería ser transitorio hasta tanto se obtenga el objetivo de normalización que constituye el modelo de conjunción lingüística o de bilingüismo integral que constituye el modelo constitucional que garantiza el principio de lealtad constitucional entre Administraciones Públicas y que de acordarse deberá estar suficientemente motivado.

I vet aquí la qüestió: quina serà la proporció que faci que el procés cap a un “bilingüismo integral” -existeixen persons bilingües, no societats, no països- no sigui “mera apariencia? Qui ho decidirà? Qui hi hi ha d'estar d'acord? Quant de temps durarà aquesta transitorietat? Etc. Aquest és un camí sense final, sense sortida, sense solució. Ho sabem tots. Les declaracions de polítics de diversos colors dient que els canvis seran insignificants no és el que pressuposa l'escrit del Tribunal ni el que es pretén.

També sabem tots que els habitants de Catalunya en edat escolar o acadèmica no tenen dificultats a l'hora de conèixer la llengua espanyola. És més, jo, sense tenir dades estadístiques, m'atreveixo a dir que el domini de l'espanyol parlat és superior entre els alumnes de l'ensenyament primari i secundari i que aquesta situació augmentarà en els propers anys. Quant a la llengua escrita, el maltracte és evident en espanyol i en català i, per suposat, la sentència no especifica res en aquest aspecte; els tribunals i els litigants no parlen mai de llengua escrita: no són tan estúpids, escriure és cosa de quatre.

En fi, tot el que dic i la mateixa sentència no tenen cap importància. La qüestió no és acadèmica, sinó política, ho sap tothom. La llengua vehicular no és la qüestió, sinó que es tracta dels senyals d'identitat. I, si no m'equivoco, l'únic senyal d'identitat clar que tenim, per molt que alguns catalans no ho creguin, no ho entenguin, no vulguin entendre-ho o els sigui indiferent, és la llengua. Acabada la llengua, acabat el país -d'economia n'entenc poc-, la resta serien elements del més pur folklore en qualsevol nació sense estat, res més que peculiaritats curioses que fan gràcia als turistes i els serveixen per augmentar el gruix dels seus àlbums de fotografies.

S'acabaria la llengua catalana amb un hipotètic 50 % d'ús vehicular? No, però no és necessari i suposaria un pas més en el seu procés de deteriorament. Un deteriorament social que avança veloç.

D'aquí a dos mesos (la sentència és del 28 de juliol, però es comunica el 2 de setembre -no conec gaire com van les coses legals), el dia dels difunts, cal veure que s'haurà fet per complir els requeriments del TSJC. Em temo que estarem més o menys com ara -ja en parlarem-, però que l'enfrontament interior i, sobretot exterior, haurà avançat una mica més. Em temo que haurem de mirar d'una vegada per totes de deixar les coses clares, en català.

Mentrestant, resto a l'espera de com s'organitzen els partits durant la Diada. Veurem el lema Una llengua , una nació? O potser veurem Una nació: el 35 % de català, el 40 % d'espanyol, el 15 % d'àrab, el 5 %...

En Jaume ens diu que ja es troba a les llibreries El meu país. 50 odes a la pàtria. Fantàstic, m'agraden aquests llibrets que promociona en Jaume. Des de demà que començaré a odejar perquè aquí, uns per altres, els més calent a l'aigüera.


DARRERA HORA
Acabo de llegir aquesta nota òbvia del TSJC.

7 comentaris:

Jaume ha dit...

Gràcies per la referència i per les teves paraules sobre les antologies, Pere!

Clidice ha dit...

Ai aquell dia feliç, quan els tribunals feien justícia i no política!

Montse ha dit...

ai, Clidice, quantá raó!

jo continuo damunt del meu ruc.

Montse ha dit...

uix, esborreu l'accent de quanta, sisplau!!!

paraula d'accés "subver" (ui,ui,ui)

pere ha dit...

Aquesta tarda he anat al Passeig de Gràcia a veure que tal, Jaume :-)

Això era abans de nàixer nosaltres, al menys en aquest país, Clidice. Esclar que ara...

Així m'agrada, Montse, que siguis subversiva :-)

iruna ha dit...

s'ha presentat algun recurs de reposició en aquells 5 dies que donaven a partir de la sentència de finals de juliol?

ha passat ja un mes... però la nota que enllaces al final, de 5 de setembre, diu encara que "és susceptible de recurs"... no entenc si es refereix a la mateixa sentència. no veig que a l'escrit d'ara, setembre, facen menció de cap recurs presentat.

i pretenen que en dos mesos (que ara ja és un) la conselleria prengue "les mesures oportunes"?

i tot això està passant ara que "encara som socialistes", i convergents. a esta velocitat, si guanya el PP, ja s'ho trobaran tot fet.

recordo un llibre de text que vaig trobar d'educació d'adults fa uns anys que em va impactar molt...

era un llibre suposadament "de castellà", però els exercicis i els aclariments estaven redacatats en català. me va semblar una caricatura del catalanisme-isme.

també quan un company a la facultat contestava en anglès quan algú li parlava en castellà, pensava que "no-nem-bé-xec, no-nem-be".

lo bilingüisme als espais públics penso que sovint és inexistent. potser m'equivoco, però en molts rètols hi veig només català, quan pensava que per llei havien d'estar contemplades les dos llengües.

penso que la voluntat de "normalitzar" el català no ha sigut ni és una feina senzilla en una societat on la presència del castellà és tan forta. però també que en moltes ocasions s'ha volgut eliminar el castellà o reduir-lo tant com fos possible, com si només així el català pogués "sobreviure".

de veritat penses que els xiquets i joves d'ara "dominen més el castellà oral" que el català? a mi no m'ho sembla en el context on estic vivint, que potser no és lo majoritari, no ho sé. al contrari, penso que ignorem molt la llengua castellana, i sovint és perquè darrera hi ha hagut una voluntat expressa que així sigue.

saps que no em considero catalanista... però també em fot l'"españolimo", i m'inquieta que amb tantes coses que hi ha per a pensar i fer, haguéssem d'estar pensant en això mentre dos "colles" se mosseguen mútuament les llengües.

pere ha dit...

Ostres, iruna, quantes coses que no sé, en el cas de les preguntes tècniques, si sabré respondre.
-En realitat la sentència (veure document 2) sembla que comença a comptar a partir del setembre. Falten dos mesos perquè s'acabi "l'últimàtim". El recurs(segurament ja ho has vist o llegit) l'estant ultimant.
En realitat les mesures oportunes poden ser molt fàcils, només cal que alguns professors facin les seues classes en llengua castellana, no cal desdoblar res. Evidentment, des del punt de vista pedagògic la llengua té poca importància.
-No crec que hi hagi gaires diferències entre socialistas i PP en qüestions de llengua en el marc de l'estat espanyol.

Quant a les qüestions de normalització (no sé si hauríem de parlar de normalitat o de normes, o simplement de realitat), crec que les estadístiques -sense consultar-les-, deuen estar més aviat a favor del castellà, cosa que és normal per moltes raons.

Per cert, ho he dit algunes vegades i ara ho repetiré. La gent no para de parlar de bilingüisme i s'oblida d'un terme que el deu semblar massa complex o poc comprensible: diglòssia. Jo, com tu, conec molta gent que parla dues o més llengües, però conec poca gent que sigui realment bilingüe; sempre tenen preferència per una o altra llengua a l'hora de parlar-la o de sentir-la.

La resta del possible debat ("tantes coses que hi ha per a pensar") ens demanaria un diàleg, un dir o respondre que ara i aquí només ens sortiria simplificat. Quan vulguis ... :-)