Músiques de Festa Major: l'homentage

Per a l'A., exiliada voluntària, a qui, n'estic segur, li hagués agradat veure-ho i viure-ho.

Deia (dèiem, dèieu) en parlar de la sardana: només els més grans hi participen, on són els joves? Ah, aquests vells sorneguers confabulats! El joves estaven ballant en un altre lloc, potser no ben bé sardanes, però sí la música d’un dels compositors més populars de tots els temps: Vicenç Bou. Mentre els més vells feien veure que a penes podien moure els peus –pura dissimulació- , devien pensar que a la nit homenatjarien, l’autor de Llevantina, El saltiró de la cardina (Pageseta moreneta vull cantar-te una cançó...), Torroella, vila vella... Ells sabien que la música de Bou podia interpretar-se i ballar-se com no s’havia tocat ni ballat mai.

A dos quarts de deu a penes quedava cap cadira lliur a la plaça, mentre a l’escenari, situat en el mateix lloc que el dia de sant Genís havia tocat la cobla, s’acabaven de donar els darrers retocs a l’escenari. Sona la tenora i comença l’espectacle Inaudit Vicenç Bou que celebra en estrena mundial (cal considerar l’actuació anterior de Palafrugell una preestrena) el 125è aniversari del naixement del compositor (1885-1962). I es van desenvolupant els quadres lligats per la música i per les veus en off que donen petites pistes biogràfiques i musicals.

En la mateixa plaça que Vicens Bou havia estrenat i intrpretat tantes sardanes, l’Esbart Montgrí, agosarat, sensacional (ens hagués agradat també veure els seus peus), ens demostra que Vicenç Bou és ben viu, que encara és capaç d’emocionar la gent, que encara pot fer aixecar-la de les cadires per cantar i intentar ballar la sardana final, ara sí, a la manera més clàssica, mentre una tramuntaneta reparadora fa el cel més diàfan.

Bé pels dansaires, pels músics, pel guionista, pels diversos directors, pel vestuari... Ja els plouen els contractes a aquests joves que dediquen el seu temps de lleure a explicar que res no desapareix sinó que es transforma?


P. S. Demano disculpes perquè el vídeo no fa justícia a l’espectacle (recordo que tots els vídeos de Youtube es poden veure a pantalla completa a base d'anar clicant). Dels caps, no en tinc la culpa.

Músiques de Festa Major: el cercabirres

Com que durant les vacances intensifico la meva vida nocturna, el cercavila, que hauria de ser cada dia, però em sembla que només es va fer el dia de sant Genís, m’agafa en el darrer son i el sento –o imagino- d’una manera vaga, distant. En canvi, l’hora del cercabirres, les deu de la nit, m’és molt més adient.

Com el seu nom indica, el cercabirres és un acte que consisteix en un recorregut pel poble amb aturades als bars que ja tenen preparat un taulell especial per servir les cerveses necessàries per poder agafar empenta i continuar la volta a la vila. De fet, l’acte, organitzat pels Grallers del Montgrí, és una mica més elaborat; comença amb un pregó alternatiu a la plaça d’Ernest Lluch, a sobre d’un escenari muntant en la confluència de la plaça amb el carrer dels Dolors, on diversos actors, davant d’un públic nombrós de totes les edats, tracten temes diversos d’actualitat en to satíric; posteriorment, la comitiva de grallers i participants fa la ruta dels bars i a les 12 s’acaba el cercabirres amb una escenificació a la plaça de la Vila (plena a farcir), just al mateix lloc on a la tarda una cobla ha estat interpretant sardanes. No cal dir que el cercabirres, sobretot en el seu moment inicial i final, és un acte modern molt més multitudinari que la ballada de sardanes, tot i que també se’n toca alguna.

De tot el conjunt, el que més em va interessar –que consti que mentre els participants corrien carrers, me’n vaig anar a sopar- va ser el pregó inicial, del qual no em cal concretar res en l’aspecte argumental perquè el podeu veure en els dos vídeos de més avall. El falangista em va semblar mol bo, de No-Do actualitzat, molt en el seu paper; el timbaler el Bruc, també en el seu paper, menys sorprenent: ja sabem que en certs llocs i en certes ocasions, ara més que mai, estem per l’Estat i que l’Estatut ens és insuficient (un altre dia en podem parlar) i que, tot i així, la tendència és primar l’individu sobre el grup. Només lamento pels possibles oïdors de fora que siguin difícils de captar els trets d’humor basats en aspectes locals: la castellanització del nom i cognom de l’alcalde, les característiques (i promeses) del museu de la mediterrània, el canvi d’emplaçament del gran aparcament... i ironies vàries. En fi, que potser haureu de venir a passar uns dies a Torroella l’estiu que ve. Quedeu invitats, però no vingueu tots junts.

Músiques de Festa Major: sardanes a plaça

A les sis de la tarda del dia de sant Genís fa una calor de Tribunal Constitucional, però em sento valent i m’allargo a refrescar-me al claustre de l’hospital, sempre acollidor, on Petra Vlasman, exposa les seves fotografies de cares en format petit. Els interns deuran sopar aviat, potser mentre jo encara em refresco a casa seva. Pujo el carrer Major fins a la plaça de la Vila. La cobla Foment del Montgrí (abans han actuat els Montgrins) comença una sardana que no conec, cosa que no m’avergonyeix quan veig que un reconegut expert fa una mirada a la partitura per saber o confirmar.

Des de sota la volta del costat de la capella de sant Antoni vaig repassant la plaça porxada i recordant altres anys en què la melodia de les sardanes em despertava del mig son posterior al dinar de la Festa Major. De la rotllana de cadires de fusta de la plaça es van aixecant a poc a poc, romancejant, els balladors i les balladores. Una anella, dues, tres; el mig de la plaça buida i, a l’altra banda, una doble anella amb els més joves. La melodia insistent, reiterativa, baixa i puja, curts i llargs, i es van afegint tocatardans a la dansa.

Em fixo en una ballador que a penes té esma per puntejar i penso amb els antics estadants de les cases que tinc davant: La Maria Teresa Matas, de la botiga que acaba el carrer Major i comença la plaça (ara porta la botiga una néta); la casa dels Castells, que, morta la dona i la seva germana, van anar a viure a l’hospital (com m’agradava llegir els escrits del Castell gran al llibre de la Festa Major), ara la casa s’ha convertit en el jutjat de pau on mai no veig entrar ni sortir ningú; la casa de Vilallonga ja fa temps que no és botiga, però l’avi Vilallonga, que ja deu tenir els noranta llargs, encara em sembla en bona forma: no m’estranya, sempre agafat com va d’una morena de parlar suau; el bar d’en Pepet, el va portar uns anys el seu fill i ara, amb els nous amos i la remodelació, ha agafat una embranzida considerable...

Torno a la sardana. On són els joves? Els espanta la calor?

Quan s’acaba la sardana, el rellotge de sol marca aproximadament les cinc de l’hora vella. Me’n vaig a casa; les músiques continuaran.

Músiques de Festa Major: el sopar popular

Torroella és vila de músics; potser és la població de Catalunya amb més músics per càpita al llarg dels...  La música és present a Torroella durant tot l'any, però amb més intensitat a l'estiu, i encara més durant la Festa Major. Em llegeixo el que diu el programa el dia del patró: 10,30, cercavila; 13,15, ball de gegants; 13,13, sardanes; 17,30, sardanes; 19,30, cafè concert; 23,30, ball...; 24, concert... En resum, el temps just per esmorzar, dinar (alguns també berenen) i sopar si es vol escoltar tota la música. Jo, que sóc modest i d'oïda escassa – a més sempre tinc algun altre pla-, em sé incapaç de seguir amb profit tanta melodia, però aniré fent: ara les sardanes, ara el concert, un altre dia el ball (?)...

La música de les festes comença el dia abans de Sant Genís, quan se celebra el sopar popular (10 euros ben païts), posterior al pregó i seguit per l'actuació d'un grup de música, en principi no ballable. Aquest any no me'l volia perdre per res. Em consta que no tots els organitzadors de la vetllada estaven d'acord amb la proposta inicial i que es va haver de fer una bona feina de persuasió per tal d'aconseguir que finalment vinguessin Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries per segona vegada a Torroella.

Vaig arribar als jardins de John Lennon (observeu que no només es dediquen places als compositors de sardanes) a dos quarts d'onze tocats, que és quan estava previst l'inici de l'actuació. L'escenari encara romania a les fosques i no semblava que ningú portés pressa: es repartia cava entre les taules i les cassoles de cremat anaven flamejant. Em vaig entretenir comptant els assistents: aproximadament 736 -i deixo fora el personal de serveis- que anaven pujant el volum de les converses a mesura que anaven bevent.

I per fi, l'aparició dels músics. Com es lligaria el sud de les jotes amb el nord de les sardanes? Hi ha fronteres culturals entre el territori català? Quico... és un grup que aprofita músiques populars i s'hi basa en les que crea, però és sobretot un grup de textos, populars i per al poble, en bona part referits al territori d'origen; textos sovint de reflexió sobre el passat i sobre el present, de denúncies i reivindicacions, d'humor de la terra, primitiu i subtil a la vegada, que cerca complicitats. Es captaria tota aquesta varietat de registres? Caldria, a més, un intèrpret per a les varietats dialectals (feia tant de temps que no sentia la paraula boti, oblidada en un racó de la meva memòria de la infantesa)? En quin moment i per què el particular es converteix en universal? Cal? Bé, com diria aquell: hem vingut a escoltar música o a caboriejar?

Els músics anaven desgranant OCO!, el darrer CD, mentre la gent continuava xerrant (la colla de joves de la meva esquerra no va parar durant tota l'actuació: oco, us tinc clixats!), seguint, participant, aplaudint, anant a portar a dormir les criatures... Entremig, alguna cançó de discos anteriors. La darrera de la nit, si no m'equivoco, “Voldria tindre el talent”, un homenatge als “joteros” Teixidor, Canalero, Boca de Bou, Saborido, Carrinya i Cargol..., noms que aquí, al nord ,-i en bona part del sud- són més desconeguts que els més rars, i oco que ho són, dels “Obituarios” de “La Vanguardia”.

En resum, una vetllada desitjada i memorable de bon repetir. No vaig tenir temps de contrastar la meva opinió amb la d'altres assistents, però la imagino similar.