Músiques de Festa Major: el sopar popular

Torroella és vila de músics; potser és la població de Catalunya amb més músics per càpita al llarg dels...  La música és present a Torroella durant tot l'any, però amb més intensitat a l'estiu, i encara més durant la Festa Major. Em llegeixo el que diu el programa el dia del patró: 10,30, cercavila; 13,15, ball de gegants; 13,13, sardanes; 17,30, sardanes; 19,30, cafè concert; 23,30, ball...; 24, concert... En resum, el temps just per esmorzar, dinar (alguns també berenen) i sopar si es vol escoltar tota la música. Jo, que sóc modest i d'oïda escassa – a més sempre tinc algun altre pla-, em sé incapaç de seguir amb profit tanta melodia, però aniré fent: ara les sardanes, ara el concert, un altre dia el ball (?)...

La música de les festes comença el dia abans de Sant Genís, quan se celebra el sopar popular (10 euros ben païts), posterior al pregó i seguit per l'actuació d'un grup de música, en principi no ballable. Aquest any no me'l volia perdre per res. Em consta que no tots els organitzadors de la vetllada estaven d'acord amb la proposta inicial i que es va haver de fer una bona feina de persuasió per tal d'aconseguir que finalment vinguessin Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries per segona vegada a Torroella.

Vaig arribar als jardins de John Lennon (observeu que no només es dediquen places als compositors de sardanes) a dos quarts d'onze tocats, que és quan estava previst l'inici de l'actuació. L'escenari encara romania a les fosques i no semblava que ningú portés pressa: es repartia cava entre les taules i les cassoles de cremat anaven flamejant. Em vaig entretenir comptant els assistents: aproximadament 736 -i deixo fora el personal de serveis- que anaven pujant el volum de les converses a mesura que anaven bevent.

I per fi, l'aparició dels músics. Com es lligaria el sud de les jotes amb el nord de les sardanes? Hi ha fronteres culturals entre el territori català? Quico... és un grup que aprofita músiques populars i s'hi basa en les que crea, però és sobretot un grup de textos, populars i per al poble, en bona part referits al territori d'origen; textos sovint de reflexió sobre el passat i sobre el present, de denúncies i reivindicacions, d'humor de la terra, primitiu i subtil a la vegada, que cerca complicitats. Es captaria tota aquesta varietat de registres? Caldria, a més, un intèrpret per a les varietats dialectals (feia tant de temps que no sentia la paraula boti, oblidada en un racó de la meva memòria de la infantesa)? En quin moment i per què el particular es converteix en universal? Cal? Bé, com diria aquell: hem vingut a escoltar música o a caboriejar?

Els músics anaven desgranant OCO!, el darrer CD, mentre la gent continuava xerrant (la colla de joves de la meva esquerra no va parar durant tota l'actuació: oco, us tinc clixats!), seguint, participant, aplaudint, anant a portar a dormir les criatures... Entremig, alguna cançó de discos anteriors. La darrera de la nit, si no m'equivoco, “Voldria tindre el talent”, un homenatge als “joteros” Teixidor, Canalero, Boca de Bou, Saborido, Carrinya i Cargol..., noms que aquí, al nord ,-i en bona part del sud- són més desconeguts que els més rars, i oco que ho són, dels “Obituarios” de “La Vanguardia”.

En resum, una vetllada desitjada i memorable de bon repetir. No vaig tenir temps de contrastar la meva opinió amb la d'altres assistents, però la imagino similar.