Sempre he trobat curiosa la gent que confon allò que ha estudiat amb més o menys aprofitament amb la feina que exerceix posteriorment, que poc tenir molta o poca relació amb els estudis. Hi ha, per exemple, el qui ha s'ha llicenciat (o qualsevol nom similar) en història medieval i diu que és historiador encara que s'hagi passat tota la vida treballant en una multinacional turística de la qual ha arribat a ser el director de no sé què en un territori del sud-est asiàtic de govern medievalitzant amb un sou, això sí, que supera les expectatives que tenia quan va acabar la carrera i va començar la cursa.
No sé per què he començat escrivint això, deu ser perquè aquests dies he estat pensant en les expectatives de futur de la meua fillola gran que s'ha examinat de Selectivitat i el curs que ve començarà a estudiar una carrera encara no concretada en qualsevol de les universitats catalanes. Volia fer medicina, però el seu 11... no li permet entrar en cap de les facultats del país -ai, si hi ha hagués Facultat de Medicina a Vic, on la nota mitjana d'entrada és de 5...!- si no hi ha moviments de darrera hora. De moment ha estat admesa a Microbiologia i ja veurem com li va i si la satisfà el que estudia i, sobretot, el que exercirà.
M'ha semblat llegir en algun lloc que hi ha molta demanda a Medicina, també a Educació Infantil i a Educació Primària. Ignoro per què, encara que els motius deuen ser diversos. Suposo que alguns, com la meua fillola, hauran de triar de moment altres opcions que qui sap si els seran igualment interessants o si sempre els quedarà el pensament que el que realment volien era ser metges, o el que sigui. Poder cursar determinada carrera és des de fa temps una qüestió d'oferta i demanda (passo per alt els condicionaments econòmics) i a Medicina l'oferta és escassa. En canvi sembla que no deu ser tan limitada l'oferta de places de metges al país perquè, com tothom ha comprovat, s'han de cobrir amb professionals d'altres llocs. Alguns conciutadans es pregunten si la carrera d'aquests metges vingut de fora ha estat tan exigent com la dels d'aquí. La veritat és que això no té cap importància, és una altra vegada, la llei de l'oferta i la demanda a l'hora d'exercir una professió que, simplement, no coincideix amb oferta dels estudis. Que els metges de fora siguin més o menys efectius -compte amb la paraula efectius- que els formats aquí és una altra història sobre la qual podria opinar, però sense dades que donessin versemblança a la meua opinió.
Posats a opinar, fa temps que crec que un expedient acadèmic més brillant no és necessàriament sinònim de major efectivitat professional -aquí tocaria parlar una altra vegada d'efectivitat i competència-, sinó que a l'hora de la veritat hi ha molts altres factors que poden aconseguir uns resultats globals finals més satisfactoris, tant pel que fa a qui exerceix la seua professió com respecte als qui la gaudeixen o la pateixen.
RENTADORA
Fa 6 hores
3 comentaris:
Sempre m'ha semblat que en lloc de parlar tant i tant, cada any, de la selectivitat i les carreres triades, caldria fer un seguiment a llarg termini dels abandonaments, dels canvis d'estudis i també dels resultats i dedicació professionals posteriors. Crec que si tot s'estudiés amb cura es podria fins i tot abaratir el cost de la universitat on es malmeten molts esforços inicials que després no van enlloc o van per un altre camí.
Segons quines carreres han esdevingut, a la pràctica, una mena de batxillerat allargat, donen més cultura però cap perspectiva professional, tot s'hauria de replantejar molt a fons.
Jo (que vaig estudiar bioquímica i m'he dedicat a la informàtica) sempre he pensat que has d'estudiar el que t'agrada independentment de la sortida professional que pugui tenir. Si tens sort i, a més, pots acabar treballant d'allò que has estudiat (i per tant d'allò que t'agrada) ja és fantàstic; però sinó sempre et queda haver aprofundit en allò que t'agradava.
Si finalment no treballes d'allò que has estudiat, la carrera t'ha aportat més cultura però aquesta no és rendible professionalment; sí que és rendible (crec jo) la capacitat d'estudi, la perseverància, l'hàbit de treball, els recursos i altres valors que porta implicit el fet de seguir uns estudis llargs i més o menys voluntaris.
Un altre tema és el que diu Júlia sobre dedicacions, costos i aprofitament d'esforços i recursos. Suposo que sobre això també hi ha molt a parlar.
Segur que cal replantejar molts aspectes dels estudis superiors (i dels altres), Júlia. Un dels problemes irresolubles, em sembla, és el fet que sovint pot passar que als 18 anys tinguis una intenció determinada i al cap d'uns anys t'adonis que t'interessa molt més una altra cosa; totes les tries són complexes i fer-les sense gaire experència encara més. Un altre debat és el de la funció de la universitat i la seua relació amb la societat.
També estic d'acord amb tu, ninona, malament rai si fas una cosa que no t'agrada de per vida. Una altra qüestió és si amb els impostos que paga tothom, com encara passa en part aquí -i que duri- s'han d'afavorir els estudis d'aquells que després només els faran servir per a ús personal. És veritat que l'aprenentatge fet també servirà d'alguna manera, però és una altra discussió oberta.
(de bioquímica no ho sé, però no excloc demanar-te un com de mà informàtic algun dia ;-)
Publica un comentari a l'entrada