elemental

No sé quants grups de treball, comissions i particulars estan pensant i treballant en el paper, oficialitat inclosa, de la llengua catalana en un (el) futur Estat català. Aquí en tenim un exemple i aquí un altre. Me'ls llegeixo i em sembla molt bé que es pensi en el futur institucional; encara que Catalunya (no tant els Països Catalans) pot ser un estat pròsper o misèrrim sense que la llengua catalana tingui cap pes específic important. Ho crec així.

Deixo estar la política i l'economia i em centro en tot el que queda, si és que hi ha alguna cosa més enllà d'aquestes dues realitats, i m'és impossible concebre Catalunya (cal repetir que a vegades confonc Catalunya amb Països Catalans) com a país, com a nació, sense la llengua catalana com a eix fonamental. En una simplificació que a mi no ho sembla, diré que a part de la llengua a l'escola, de les gramàtiques, dels diccionaris, de la literatura..., és l'ús parlat de la llengua el que em permet considerar-me part de la nació catalana, saber quines són les fronteres del país. No són els focs de sant Joan, ni la cobla, ni els castellers, ni l'escudella, ni tantes altres coses les que em permeten saber quin és el meu país, sinó el so de la llengua amb la varietat de pronúncies i de mots que es vulgui.

És possible que hi hagi nacions, països, en què la llengua sigui un element accessori, fins o tot ornamental, aquí no. Aquí la llengua és el tret definitori, constitutiu, fonamental, sense la qual únicament podem tenir un Estat que no ens permetrà saber qui som més enllà de la política o de l'economia. Esclar que molts deuen pensar que el que importar és estar i no ser, o és a l'inrevés?  Quants matisos diferents els d'aquests dos verbs en la totalitat del territori de parla catalana! No hi entraré.