Durant uns quants anys
vaig viure en un pis al carrer de la Diputació amb altra gent jove,
estudiants i meritoris en professions a penes tastades. Al pis de
sota vivia, amb la seua mare, la soprano Lina Richarte, que ja ha
aparegut (i apareixerà) per aquí en altres ocasions. En aquella
època, retirada ja dels escenaris, una de les seues fonts
d'ingressos era el treball de la veu, la veu de professors o d'altres
professionals o la veu de cantants que començaven. Al nostre pis, a
través del terra o de les finestres obertes, ens arribaven les
escales musicals reiterades fins a l'infinit de les tecles del piano
i de les goles dels alumnes. Una distracció més entre les moltes
que teníem. A vegades ens cansava la monotonia dels sons, però com
que érem joves, la nostra reacció era festiva d' imitació amb veus
maldestres o més afinades de les classes de la Lina que, bonhomiosa
com era, em va dir més d'una vegada que jo tenia condicions. Imagino
que la Lina, malgrat la nostra efervescència, ens preferia a veïns
més introvertits, més pendents de si mateixos.
Darrerament he tingut
com a veïna al piset del nord una cantant i pianista que també ha
aparegut alguna vegada al blog. Paret per paret, de tant en tant
escoltava la música del seu piano i m'havia d'esforçar per
distingir les notes. Alguna vegada, quan ens havíem trobat, ens
demanava disculpes pels seus assajos i ens pregava que no dubtéssim
a dir-li si els seus sons ens molestaven. No sé si em creia quan li
deia que en realitat el seu tecleig era estimulant, sense atrevir-me
a continuar que no em faria res si algun dia m'invitava a participar
de més prop en les seues sessions. S'ha de dir que al pis del nord
hi anàvem molt de tant en tant i que els horaris de piano eren
escassos i la varietat musical agradable, opinió que no compartia el
veí de sota, i bé que ho manifestava amb el pal de l'escombra o amb
irades converses en directe.
Avui m'ha cridat
l'atenció la notícia que demanen set anys i mig de presó per a una
pianista que durant uns quants anys no va parar de fer pràctiques de
piano al seu pis de Puigcerdà en horari laboral durant cinc dies a
la setmana. Queda provat, en diversos mesuraments oficials, que el
nivell de decibels sobrepassava els permesos i que la música
molestava la seua veïna fins a extrems patològics. Com que no sé
els detalls, no puc opinar detalladament. Entenc, però, que la
música, fins i tot ben interpretada, és pot convertir amb un
martiri per a qui no la desitja. El que ja no entenc és com és que
no ha prescrit un “delicte” que es va acabar l'any 2007; tampoc
no se m'acut quina finalitat té demanar una pena de presó per a la
Laia seguida d'alguns anys d'inhabilitació per exercir de pianista.
Quin tipus de reinserció social es pretén en el seu cas? Quina
satisfacció econòmica, moral, psíquica o física tindrà la veïna
denunciant que ja fa sis anys que no escolta el piano? Quedarà
compensada? Quin és l'exemple que es donarà a uns societat a la
qual qualsevol pena li sembla excessiva davant de la impunitat de
banquers i similars? Hi hauria d'haver una llei de compliment obligat
que fes que els constructors, que ens martiritzen inevitablement amb
els decibels de les seues obres, construïssin al menys una habitació
totalment insonoritzada en cada pis?
Aquest mati, des del
pis del veí o veïna de l'edifici del costat -el seu menjador
comparteix paret amb el meu dormitori- m'ha despertat la veu de Jimmy
Fontana de
Il Mondo. Sonava a tot volum, que és com ha de ser si no
es tenen, o no es volen fer servir, auriculars. En un primer moment,
el despertat sobtat m'ha posat de malhumor, després, encara al llit,
m'he entretingut amb records del passat: quin mes de l'any 65 el meu
amic F. Em va ensenyar el single que li havien regalat? No sé si
hauria d'anar a parlar amb el veí, o veïna, que no conec, per
demanar-li explicacions i per refer repertoris, imagino que dependrà
de la seua constància musical matutina.
