Petit privilegi el d'escoltar cinc
professors de piano de l'ESMUC a la sala petita de l'Auditori.
Homenatge a Granados en el centenari de la seua mort (24 de març de
2016) que inicia Jordi Camell i clou Albert Guinovart; entre els dos,
Jordi Masó, Jean François Dichamp i Adolf Pla. Per un moment penso
la quantitat d'actes en honor a Granados i els poc que conec
recordant Ramon Llull. La música i la literatura són ben diferents,
esclar. Quin seria l'equivalent d'aquest concert? Una lectura
-virtuosa- de Llull per part de catedràtics de no sé quina
institució?
Bé, ara fa temps que els diumenges no
pujava música. Se m'ha acudit compartir la darrera peça del
concert, El pelele, que no sé si va cloure l'audició amb una
intencionalitat política. Tot podria ser, res no és innocent. Sento
no haver trobat la interpretació de Guinovart.
P.S. Com es podria traduir pelele?
Estaquirot? Babarota? No cal.
3 comentaris:
Molt bona la interpretació de l'Eulàlia Soler, de la qual , per cert , fa anys que no sento parlar,ja deu ser gran, però com que els pianistes no es jubilen mai del tot...
Penso que no hi ha equivalència possible entre Llull i Granados.Hi ha Art a l'abast de tothom com pot ser la música de Granados , de la qual se'n pot gaudir sense cap preparació prèvia i l'Art de Llull que per poder comprendre'l s'hi ha d'esmerçar esforç i dedicació.
Pelele, ninot.titella.
Pelele també en dic d'aquells pijames d'un sol cos que porten els nens molt petits.
no calia?
És veritat, Assum, que la música entra pels sentits i, en tot cas, l'educació musical permet filigranes interessants que no necessàriament fan més bella la música. La literatura de Llull exigeix sovint un coneixement, però no sempre; més enllà de la seua art, hi ha llibres del tot assequibles sempre que s'hagi actualitzat la llengua: Penso, per exemple, en dues obres pedagògiques: Doctrina pueril i Llibre de l'orde de cavalleria. Per altra banda, estaria bé fer una antologia que pogués interessar molta gent. Se m'acaba d'acudir un paral·lelisme amb la gent que difícilment aguanta una òpera, per la raó que sigui, però en canvi s'entusiasma amb una antologia d'obertures o d'àries.
Titella m'agrada, A., més que ninot, que és el que realment hi ha en l'estampa de Goya. Dic no cal, perquè a vegades manllevo paraules d'altres llengües que per la sonoritat o pel que sigui, formen part de la meua llengua oral mestissa.
Siiií; alguns peleles de nadó, tenen a més orelles i altres coses divertides.
Publica un comentari a l'entrada