quan la música es converteix en soroll

Durant uns quants anys vaig viure en un pis al carrer de la Diputació amb altra gent jove, estudiants i meritoris en professions a penes tastades. Al pis de sota vivia, amb la seua mare, la soprano Lina Richarte, que ja ha aparegut (i apareixerà) per aquí en altres ocasions. En aquella època, retirada ja dels escenaris, una de les seues fonts d'ingressos era el treball de la veu, la veu de professors o d'altres professionals o la veu de cantants que començaven. Al nostre pis, a través del terra o de les finestres obertes, ens arribaven les escales musicals reiterades fins a l'infinit de les tecles del piano i de les goles dels alumnes. Una distracció més entre les moltes que teníem. A vegades ens cansava la monotonia dels sons, però com que érem joves, la nostra reacció era festiva d' imitació amb veus maldestres o més afinades de les classes de la Lina que, bonhomiosa com era, em va dir més d'una vegada que jo tenia condicions. Imagino que la Lina, malgrat la nostra efervescència, ens preferia a veïns més introvertits, més pendents de si mateixos.

Darrerament he tingut com a veïna al piset del nord una cantant i pianista que també ha aparegut alguna vegada al blog. Paret per paret, de tant en tant escoltava la música del seu piano i m'havia d'esforçar per distingir les notes. Alguna vegada, quan ens havíem trobat, ens demanava disculpes pels seus assajos i ens pregava que no dubtéssim a dir-li si els seus sons ens molestaven. No sé si em creia quan li deia que en realitat el seu tecleig era estimulant, sense atrevir-me a continuar que no em faria res si algun dia m'invitava a participar de més prop en les seues sessions. S'ha de dir que al pis del nord hi anàvem molt de tant en tant i que els horaris de piano eren escassos i la varietat musical agradable, opinió que no compartia el veí de sota, i bé que ho manifestava amb el pal de l'escombra o amb irades converses en directe.

Avui m'ha cridat l'atenció la notícia que demanen set anys i mig de presó per a una pianista que durant uns quants anys no va parar de fer pràctiques de piano al seu pis de Puigcerdà en horari laboral durant cinc dies a la setmana. Queda provat, en diversos mesuraments oficials, que el nivell de decibels sobrepassava els permesos i que la música molestava la seua veïna fins a extrems patològics. Com que no sé els detalls, no puc opinar detalladament. Entenc, però, que la música, fins i tot ben interpretada, és pot convertir amb un martiri per a qui no la desitja. El que ja no entenc és com és que no ha prescrit un “delicte” que es va acabar l'any 2007; tampoc no se m'acut quina finalitat té demanar una pena de presó per a la Laia seguida d'alguns anys d'inhabilitació per exercir de pianista. Quin tipus de reinserció social es pretén en el seu cas? Quina satisfacció econòmica, moral, psíquica o física tindrà la veïna denunciant que ja fa sis anys que no escolta el piano? Quedarà compensada? Quin és l'exemple que es donarà a uns societat a la qual qualsevol pena li sembla excessiva davant de la impunitat de banquers i similars? Hi hauria d'haver una llei de compliment obligat que fes que els constructors, que ens martiritzen inevitablement amb els decibels de les seues obres, construïssin al menys una habitació totalment insonoritzada en cada pis?

Aquest mati, des del pis del veí o veïna de l'edifici del costat -el seu menjador comparteix paret amb el meu dormitori- m'ha despertat la veu de Jimmy Fontana de Il Mondo. Sonava a tot volum, que és com ha de ser si no es tenen, o no es volen fer servir, auriculars. En un primer moment, el despertat sobtat m'ha posat de malhumor, després, encara al llit, m'he entretingut amb records del passat: quin mes de l'any 65 el meu amic F. Em va ensenyar el single que li havien regalat? No sé si hauria d'anar a parlar amb el veí, o veïna, que no conec, per demanar-li explicacions i per refer repertoris, imagino que dependrà de la seua constància musical matutina.