Durant el cap de
setmana passat -i encara dimarts en quedaven seqüeles al jardí del
Palau Robert-, uns quants pianos van aparèixer en llocs cèntrics de
Barcelona, sobretot al passeig de Gràcia. La moguda formava part del
Concurs Maria Canals i consistia a col·locar pianos a llocs
estratègics per tal que qualsevol persona els fesi un toc i el
vianants se sentissin còmplices de les notes.
Vaig escoltar una estona els sons, sempre en hores de cel ja fosc, i fins i tot en vaig enregistrar alguns moments que no cal comentar, sinó que parlen directament; però sí que voldria fer algunes consideracions.
1. Em sembla bona la idea de propiciar pauses musicals comprensibles per tothom en aquest centre babèlic en què la gent, de pressa o a poc a poc, va tan a la seua.
2. Aturar-se una estona a escoltar la gent sense identitat coneguda que premeditadament o sobtadament s'asseu a tocar alguna de les seues peces preferides és un exercici mentalment i físicament saludable.
3. L'exercici seria més saludable si s'atures la circulació, si els sons del piano no arribessin esmorteïts o distorsionats pels motors i els clàxons -pocs, tot s'ha de dir- dels vehicles, o si la gent aturada no aprofites el moment per plantejar en veu excessiva la pròxima jugada a realitzar, que els portarà a un sopar, a la botiga tal, a la casa dels veïns que...saps què... Exculpo la conversa de les dues noies que s'estimulaven mútuament per interpretar peces apreses de memòria i que al final no es van decidir malgrat el meu vot no demanat, i que em perdonin la meua intrusió en la seua conversa musical.
4. La il·luminació nocturna és lamentable i és un dels altres elements que desllueix les interpretacions. Tant costaria posar un focus? La interpretació més fosca, gairebé absolutament en negre, va ser la que s'anunciava com a estel·lar als Jardinets de Gràcia a les 8 del vespre: Yoko Suzuki. Encara bé que l'anella de públic podia distingir la pianista a partir de la pedreria que lluïa al coll i que de tant en tant reflectia uns raig lumínics escadussers vinguts de no se sap on.
5. Quant a la tria de les peces o fragments, no m'hi posaré, però, donades les circumstàncies, seria bo presentar-se amb material contundent, que fes tremolar el teclat i les cordes.
6. El vídeo que ve a continuació és perfectament prescindible: ni el so -el vent acaba d'espatllar-lo (qüestió tècnica dels aparells de butxaca)- ni les imatges constitueixen cap estímul per a possibles futurs espectadors. Es tracta simplement d'una prova per corroborar alguna de les afirmacions anteriors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada