acontentament 1 (els somnis de les urnes)

No estic segur si el títol d'avui hagués estat més escaient, més precís, amb la preposició a, però m'he decidit per la de. Malament quan un dóna voltes, ni que siguin curtes, a les preposicions, i encara més a l'entorn de les insignificants preposicions àtones. Un dia, quan ja no quedin temes i el món sigui com en els nostres somnis, haurem de parlar de la importància de les preposicions.

Tinc clar, definitivament, que votaré, i m'admiro d'aquesta certesa precisament en el moment d'unes eleccions en què també he arribat a la conclusió que el sistema polític necessita canvis radicals, tot i ser conscient que aquests canvis -els que jo desitjaria o els que es faran- tardaran molt a realitzar-se, al menys tant que jo ja no els veuré. Llàstima. Mentrestant, cansat dels discursos reiteratius de polítics i dels periodistes que els segueixen la veta perquè d'alguna manera cal guanyar-se el sou, m'entretinc veient i gaudint la innocència dels missatges alternatius, com el d'aquest negre sobre fons verd esperança que hi ha a la vora de casa:

Que no sap que els somnis mai no han entrat en política? Que no sap que ja fa temps que els polítics són destructors de somnis? Que no sap que les urnes esclatarien en mil bocins si algun somni hi tingués cabuda? És clar que ho sap. Això és el que diu.

Els somnis es troben en la ficció de l'inconscient, quan perdem el món de vista, i en la consciència dels versos. La realitat dels somnis, ara per ara, és literatura.

Sé que és un somni la vida entera.
Tràfec, pensades, fugiu d'ací.
Embriagar.se: la gran carrera.
Jeure tot dia sota l'ombrí.

Josep Carner: “La vida i el vi” (fragment), de Lluna i llanterna



Segismundo:
Yo sueño que estoy aquí
de estas prisiones cargado,
y soñé que en otro estado
más lisonjero me vi.
¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño;
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.

Pedro Calderón de la Barca: La vida es sueño (fragment)

Deixem de banda Sigmund Freud, que com de sap té aquest nom perquè la seua mare era una admiradora de l'obra de Calderón.

condicionants i condicionats

Revisar exàmens, sobretot si són de mecànica senzilla i respostes tancades, és feina feixuga i sobretot avorrida. A vegades, però, en les proves en què els alumnes tenen més llibertat per expressar el seu pensament, la tasca pot esdevenir interessant, gratificant i, fins i tot, un privilegi en el moment de la lectura i en les intervencions posteriors. Assistir al procés de formació de nens o d’adolescents, veure la seva evolució, mirar d’entendre els estímuls que reben, intentar mostrar-los, sense judicis excessivament rigorosos, el món, guiar-los (?), si s’escau, en la presa de decisions a partir dels pensaments que expressen... Tot plegat pot ser apassionant i al mateix temps delicat.

En la formació dels nens i dels joves cada vegada intervenen més factors. Quin és el percentatge que correspon a les persones (pares, família en general, amics, professors, etc.) o a altres elements en el seu procés de formació, de presa de decisions? No ho sabria dir. Fins a quin punt qualsevol que s’ho proposi pot ser determinant en l’evolució del pensament dels joves? Ho ignoro, tan sols tinc pistes lleugeres. Com intervé la societat de cada moment i l’atzar en la vida de cadascú? Ho trobo un misteri.

Escric tot això a partir de les respostes a una pregunta en una de les darreres proves que vaig fer a alumnes de tretze anys. Havien de recordar i valorar per què determinat personatge entra en el món de les drogues i, posteriorment, imaginar la seva reacció en una situació semblant. El personatge, una mica més gran que ells, es fa venedor de drogues perquè “necessita” més diners que els que li proporcionen els seus pares, encara que el pas definitiu d’entrada el fa quan uns amics, entre els quals hi ha la noia que li agrada, planegen un cap de setmana a la costa i ell no hi pot anar per manca de diners.

Pràcticament tots els alumnes estan convençuts que en la mateixa situació del protagonista ells no optarien per vendre droga. Evidentment, la qüestió no és aquesta, sinó justificar el rebuig a actuar com ell. Us passo algunes respostes que d’una manera o altra es repeteixen força. No valoro, em limito a mostrar i a recordar la notable sinceritat de la gent de tretze anys quan no tenen cap condicionant que els pugui fer ser cauts. Afegeixo que el concepte de transgressió... No, no diré res més.

Jo no seria capaç de ficar-me en aquest negoci, perquè encara que guanyis molts diners tens que tenir una agilitat molt gran per poguer evitar la policia, no tenir problemes amb els altres traficants i coses així.

Jo no faria això de vendre drogues perquè hi ha moltes noies en el món, i si t’enxampen amb drogues pots tenir molts problemes.

Jo en el mateix cas no ho hauria fet, perquè és molt perillós i si t’agafa la policia et cauen tres anys de presó o pitjor.

No, no crec que arribés a fer el mateix, és molt perillós, i t’ho arrisques tot; pots caure en mans de la policia o et pot matar un noi o una noia d’un altre grup per invadir el seu territori de venta. Sí, és veritat que en treus molts beneficis, però jo crec que en treus més perjudicis. És massa perillós.

M’encanten les alternatives -una mica lentes- per fer diners d’aquesta alumna i evitar així entrar en el món de les drogues:

Cangur de nens i nenes petits.
Professor de nens que no entenen alguna cosa.
Passejar gossos d’amos que no volen treure’ls a passejar per mandra o perquè no poden.