Em va sobresaltar un moviment inesperat
i coral a la meua dreta. No vaig ser capaç d'identificar l'ombra que
ja començava a allunyar-se, sinó només les dotze mans -a penes les
cares- que furgaven en el cubell d'escombraries des de tots els
angles i, sense fer-se nosa, com a resultat d'una acció llargament
assajada, en treien les bosses negres. Els havia vist altres nits,
joves i vells, homes i dones, arrambats a la paret del xamfrà sense
mirar-se, la vista al final de la vorera, a l'espera. En la violència
de l'acció incruenta es va rebentar una bossa i van rodolar unes
pomes vermelles, potser Fuji, a qui pot interessar?. Homes i dones,
grans i joves, arrupits a terra, van examinar el seu botí i van
començar la tria. Nosaltres, els altres, vam continuar caminat cap a
casa.
Cada dia veiem accions semblants. No em va trasbalsar, ja, el fet, sinó la mudesa. Silenci complet, ni una paraula ni un crit, ni ràbia ni retret, ni acceptació ni rebuig. Cap complicitat humana, ni nosaltres ni ells, ni entre ells i nosaltres. Només el silenci de la nit, just abans de sopar.
3 comentaris:
La capacitat humana per ignorar o mostrar indiferència vers allò que ens desplau i que passa als altres del costat nostre em sorprèn cada dia més, potser és una característica ben humana i de supervivència, qui sap.
la quotidinaeitat del fet crea aquesta indiferència, aqui es tracta de sobreviure i cadascú mira per ell, som animals egoistes i no solidaris com ens creiem. Arribarà un dia en que aquesta gent en comptes de remenar en els contenidors els cremarà i anirà a buscar menjar als supermercats, i no es un dia gaire llunyà.
Característiques ben humanes, Júlia. I la por, una altra característica que ens neguiteja i ens fa sobreviure.
Cert, Francesc, la quotidianitat crea costum i indiferència i els tractats sobre la raça humana són, esclar, antropocèntrics. Potsr algun dia, aquests i molts altres no en tindran prou a anar a buscar el menjar als supermercats. Ho entendré.
Publica un comentari a l'entrada