19.9.11

sopars de cap de setmana

Acabats d'arribar, un passeig breu abans de l'amanida i la pizza ens porta al carrer de l'Església. Baixant cap a la plaça ens sorprèn -són quarts d'onze- que la Fundació Mascort encara estigui oberta i hi fem una mirada des de la porta. Hi ha una mica de moviment i des del pati (?) ens arriba la veu de Joan Margarit, profunda, llunyana, que bé podria estar recitant aquests versos:

Pel camí que veiem des de la casa,
ja no ve mai ningú. El cobreix l’herba:
ara només hi ha merles nervioses
picotejant l’absència tranquil·la.
És un camí sense retorn. La casa
perdura lentament i, molt sovint,
embolcallada per la boira.
Aquí dins el record es torna acollidor.
Acollidor i trist, perquè no-res
empara com pot fer-ho la tristesa.


L’amor ara és mirar per les finestres,
perquè el passat és una festa
per a nosaltres sols.

Joan Margarit


No en sabíem res de l'acte, organitzat per la Fundació (visiteu-la, és un dels llocs més acollidors de la vila) i la llibreria El Cucut (les mateixes raons per visitar-la). No ens aturem, no hi entrem: és massa tard i el recital deu estar a punt d'acabar.

L'endemà, a la platja, més familiar que mai, tinc la sensació que serà el meu darrer contacte amb la mar d'aquest estiu. Passejo, miro, no em banyo.

És aquell nen callat que juga sol.
S’està darrere d’aquests ulls de vell,
resisteix l’envestida del migdia
escoltant els confusos versicles de les ones
...
Joan Margarit




A la nit, sopar a Lo Mirador, a la vora de l'església (hi ha qui parla d'un passadís misteriós entre els dos edificis). En una sala, unes rajoles a la paret recorden que allí va dormir el rei Jaume (el primer, per suposat), però no sé situar la data (1225) d'un rei joveníssim. En canvi sé segur que hi va estar l'any 1274, de viatge cap al concili de Lió. Ho diu ell mateix al Llibre dels Fets:

E quan fom a Gerona l'infant En P., fill nostre, convidà'ns lo dia de Pasqua a Torroella, e allí estiguem ab ell. Puis eixim d'allí, e anam-nos-ne a Perpinyà, e ell seguí'ns tro lla: e aquí manam-li que se'n tornàs...




D'aquest palau, ara convertit en hotel i restaurant, degué sortir també el rei Joan el dia de la seva mort accidental o provocada prop de Foixà. Fa gràcia compartir, molt temps després, les mateixes pedres -quantes vegades restaurades?- dels històrics, encara que sovint oblidem que compartim la mateixa terra i el mateix cel, però, esclar, la terra i el cel els comparteix tothom.





Les boires de la nit es transformen en tempesta espectacular de matinada. De tornada, la pluja i la temperatura preludien la tardor a tocar després d'un final d'estiu encès. Mengem pa amb tomata i embotits. El Barça va guanyar, i avui el Llevant. A la terrassa, l'alfàbrega continua florint i escampa una aroma intensa: el cant del cigne.

4 comentaris:

Pais secret ha dit...

I què et podria dir per no dir-te que sí a tot?
Amb aquest post has anat espigolant petits retalls del meu estiu: un passeig a les fosques pel carrer i passeig de l´esglèsia ( imperdonable no aturar-se un moment a contemplar el cel estrellat i il·luminat de la capelleta del Mirador), la Fundació Mascort ( una cita inel·ludible exposin el que exposin),la veu profunda de Margarit que ressona en cada vers, un record pel rei Joan lo caçador (sota la creu de Foixà, pel juny)...i l´alfàfrega, que encara floreix.

Són postals viscudes ;-)

pere ha dit...

I, a la vegada, què et podria dir jo a tu, A.:)
Aquest blau i aquestes estrelels una mica d'altaret de jugar del mirador...
El pati, exposin el que exposin, de can Mascort...
Joan Margarit, proper, però una mica de lluny...
Els medievals, l'afàbrega, la tardor que s'acosta i també serà benvinguda...
I no he dit res de les tres cobles a plaça del diumenge perquè no hi vaig anar... Ai!

Xenia ha dit...

m'agraden aquestes descripcions, i els poemes que les acompanyen.
i ja, dit està. m'agrada, no vull dir res més.

pere ha dit...

Gràcies, no afegiré res més :-)