reivindicació del doctor Salvat

Més per casualitat que per cerca, arribo a Animals destructors de lleis, de Ricard Salvat, guanyadora del premi Joanot Martorell (posteriorment Sant Jordi) de l'any 1959 ( per fer una mica d'història: Joan Sales havia guanyat el premi el 55 amb Incerta Glòria; Mercè Rodoreda, el 66, amb El carrer de les Camèlies). L'edició de la novel·la de Salvat, per qüestions de censura, s'esdevingué l'any 61, a Mèxic, segons consta; més tard, l'any 65, el mateix Salvat escriví una obra de teatre basada en la novel·la que es deia Nord enllà, títol que també adoptà l'obra guanyadora del Joanot Martorell.

L'any 2009, Meteora va reeditar la novel·la de Salvat i ell mateix en feia el pròleg. No sé si va tenir a les mans la nova edició, perquè va morir el mes de març d'aquell any. Jo havia parlat amb ell, estimulant professor en la meua joventut, per darrera vegada en una conferència sobre Àngel Guimerà al Pati Llimona. Em va semblar cansat, potser decebut per una manca de reconeixement i una certa condemna a l'ostracisme que atribueixo a les enveges tan freqüents en aquest país envers les singularitats excepcionals o no plenament integrades en algun grup.

Dubto que ningú reivindiqui amb prou força o convenciment Salvat i la seua obra. Dubto que Salvat sigui més que un referent que de tant en tant deixi anar algú, però estic segur que tots els que vam assistir a les seues classes el mantindrem ben viu en la memòria, si més no per l'aire fresc i els camins que ens va assenyalar en aquells anys de monotonia professoral.

Copio a continuació alguns fragments del pròleg al·ludit i reivindico que, sigui on sigui, algú publiqui el diari que ens prometia al final, amb aquell somriure d'humilitat un xic pedantesca i entremaliada que encara em sembla veure. O ja l'han publicat i no me n'han dit res? I la resta d'inèdits?

M’adono que aquest any 2009 hi ha dos fets molt sorprenents en relació amb la

meva feina. D’una banda, l’interès dels editors de Meteora per la meva novel·la, i de
l’altra, la publicació del llibre El Teatre Viu, una resistència cultural, d’Enric Ciurans. En quest assaig històric s’estudia la trajectòria del Teatre Viu (TV, en aquell moment encara no hi havia televisió i, per tant, la sigla només era nostra), 1956-1962, una empresa teatral creada per Miquel Porter i per mi, i que va tenir, diria molt humilment, un impacte extraordinari, sorprenent en aquells anys tan grisos. Mai ningú no ha parlat abans del que fou l’aportació del TV. Cap dels estudis que s’han publicat sobre història del teatre català no ha mencionat mai aquest moviment que va ser molt més que un pur grup teatral. Va tenir una projecció sociològica molt considerable pel que era aquella època. Al volum 22 de l’Enciclopèdia Catalana hi ha una curta referència, que en el fons no dóna notícia de la importància que la proposta va tenir, i Jordi Coca s’hi refereix adequadament en el seu assaig L’Agrupació Dramàtica de Barcelona (1978)

[...]

La nit que se’m va trucar per dir-me que havia guanyat el premi vaig anar al restaurant absolutament atabalat. Recordo que en Joan Fuster, en veure’m arribar, es va aixecar de la taula del jurat, va venir a abraçar-me i em va dir que li havia agradat molt la novel·la i que m’havia defensat de manera aferrissada contra alguns membres del jurat.
Em va dir, també, que l’Espriu havia estat un dels primers a donar el meu nom i a dir que calia donar suport a la meva novel·la pel canvi de perspectiva narrativa que comportava.
Ara, aquest any, tot llegint les cartes de Joan Sales a Mercè Rodoreda, m’he adonat que la defensa d’Espriu devia ser tan entusiasta com en Fuster em va dir. En aquesta apoteosi d’intel·ligència, «humor maligne» –uso l’expressió d’Armand Obiols a Burdeus 45– que són les cartes de Sales i Rodoreda, Sales diu concretament:
«El darrer Martorell que van donar a un jovenet que respon per Ricard Salvat i que no ha escrit més que bacinades (ponderades com a genials per l’inevitable Salvador Espriu)...».
Dubto que Sales hagués llegit res meu en aquell moment i només fa un exercici, que es troba a la majoria de les cartes, que consisteix a carregar-se tot i tothom, des de Pedrolo a Foix passant per Salvador Espriu.

[...]

El fet és que va caure molt malament que un jovenet guanyés un premi tan important. Val a dir que van quedar finalistes Vila i Casas, Ferran de Pol i Mercè Rodoreda, que es va presentar amb l’obra Una mica d’història, mai amb La Colometa, com diu Sales. No vaig entendre mai algunes reaccions aïrades com les de Vila i Casas i Ferran de Pol. La veritat és que jo no comprenia res. Un bon dia se’m va ocórrer presentar-me a un premi –com ho havia fet abans a Biblioteca Breve en castellà, on, per cert, vaig quedar com a finalista– i em vaig trobar amb la sorpresa de guanyar-lo. Sí que recordo que em vacsaber greu adonar-me que hi havia la Rodoreda entre les finalistes. Jo havia llegit Aloma i em semblava extraordinària, i per això em vaig dedicar, a partir d’aleshores, a defensar la seva obra literària i, especialment, el seu teatre.

[...]

De vegades se m’ha preguntat per què no he seguit escrivint novel·la o narració. El

teatre m’ha anat guanyant o dominant, però, amb tot, he escrit algunes narracions com La cafetera, conte per a infants, Sempre la llum, llibre de bibliòfil a l’entorn de la pintura de Ricard Ferrer, Petita crònica del meu temps, publicada recentment, etc. Suposo que la meva necessitat d’escriure prosa l’he anat realitzant a través d’un diari del qual Canigó va publicar uns fragments, i que per la seva extensió –mai per la seva qualitat– penso que es podria comparar amb el d’Anaïs Nin.
Ara que els amics de Meteora publiquen aquest llibre –proposta que no agrairé mai prou– penso que tal vegada ha arribat el moment d’anar donant a conèixer la part inèdita de la meva producció.

weltanschauung

No cal demostrar que aquest és sobretot un món d'instantànies, d'immediatesa, de presents amb passats oblidats o desconeguts i de futurs boirosos, incerts, no planificats. Un món espectacular, generós i miserable. Un món de color bigarrats i canviants, però també ple de matisos de gris o, cada vegada més, de blancs i negres d'una duresa mediatitzada.

En aquest món, on no acabés de saber si el progrés és regressió i la involució senyal de futur resplendent, tot té cabuda i tot s'explica, tot s'expandeix i tot es contrau, però el que és segur és que no cal cap justificació. Res transcendent, m'estic referint a una de les darreres càmeres fotogràfiques de la mítica marca Leica. La M Monochrom que, com el seu nom indica, pot fer fotografies únicament en blanc i negre.

Algun escèptic pot qüestionar l'interès de treure al mercat una càmera que només fotografia dos colors, la suma de tots i la seua negació, sobretot pensant que això ja és pot fer amb els aparells convencionals o amb intervencions posteriors amb qualsevol programa de tractament d'imatge. El mateix escèptic podria continuar dient que el color, o la seua mancança, no ho és tot, ni el més destacat, que el que importa és el que mostra. Seria un diàleg infinit que segurament no tindria en compte la filosofia inicial del lloc, Alemanya, on s'ha fabricat l'aparell. Alemanya, guia i model d'una Europa en decadència -s'ha dit tantes vegades...- que ressorgirà de les seus cendres; Alemanya, que creu en ella mateixa i dubta de tota la resta; Alemanya, bressol d'un optimisme secular i posseïdora d'un pessimisme congènit...

Leica, Alemanya, capdavantera en la comprensió de l'individu i del món modern -amb pemís dels grec i dels llatins-, ha cregut que era el moment de fer veure amb realisme, sense deixar de banda el seu romanticisme, la realitat actual a través d'una càmera -no entraré en detalls tècnics- que aconsegueix un grau de nitidesa mai no vist. Evidentment, que els motius enfocats siguin els més adients, això ja ho sabem, depèn de cadascú. Que aquests motius tinguin algun valor de futur, també ho sabem tots, no és cap cosa que s'aconsegueixi amb cap càmera fotogràfica, per molt retocs que hi fem a la imatge resultant. Però...

Potser cal afegir, per acabar, que hi ha un petit detall que entela la il·lusió que alguns, conformats amb la impossibilitat de saber el futur, hagin tingut de conèixer en detall al menys el present, la càmera, quan es comenci a vendre, valdrà uns 7.600 euros. Així, doncs, és ben possible que la majoria de nosaltres hàgim de continuar veient el món en color o amb un blanc i negre amb una mica de gra -ara li diuen soroll-, i és que la visió precisa del món no es troba a l'abast de totes les butxaques.

Tornar al món analògic? És una opció que, a la llarga, seria molt més cara, encara que els grecs, alfa i omega, sembla que no s'ho acabin de creure, i un servidor, ignorant com és, tampoc.

Ricard Salvat

Em sorprèn la mort de Ricard Salvat al telenotícies del migdia. No sabia que estava ingressat al Clínic.

Vaig assistir a les seves classes per primera vegada a Pedralbes, l’any que ens van traslladar provisionalment a l’Escola d’Alts Estudis Mercantils perquè l’edifici de la plaça de la Universitat s’havia fet petit (després els de Filologia vam tornar a baixar). Era el segon any que jo estava a Barcelona i m’interessaven tant els exteriors com les aules. La ciutat ara grisa i les classes, malgrat el progressisme d’alguns professors, eren en general també grises o ancorades en un passat de la preguerra que no acabava d’enllaçar amb el present: més bona voluntat i desitjos que realitats. La literatura i cultura catalanes que en Salvat impartia eren d’una obertura i agilitat que sobrepassava el país, una mica d’aire fresc, d’heterodòxia, d’apassionament, de rigor i arbitrarietats, de programa que es podia canviar a partir de qualsevol estímul extern o intern, d’autors i obres d’altres països a través d’idees pròpies, de cosmopolitisme no forçat, d’acostament a l’alumne i de distanciament, de posat de mussol savi algun cop perplex. Salvat tenia admiradors i detractors, però mai indiferents. No em pregunteu detalls. La darrera vegada que vaig ser alumne seu va ser anys més tard en un curs titulat El teatro español contemporaneo.

Durant un temps vaig seguir de prop Salvat: el seu teatre, les seves empreses, els seus articles, algun llibre. Més tard, i durant anys, només en vaig saber a través de la premsa: respecte i allunyament. Ja era un representant d’una altra generació. El vaig veure personalment per darrera vegada en una taula rodona sobre Guimerà, brillant però apagat; em va semblar –pura subjectivitat- que amb una certa tristor als ulls en altres temps vius, inquisidors i burletes. M’hi vaig acostar un moment. L’any 2003, l’ajuntament de Barcelona va publicar un llibret titulat Ricard Salvat i la seva època; no cal dir res més: la seva època! Ja el feien definitivament història per molt que s’hi resistís.

Avui, buscant al Google, a penes trobo res consistent sobre en Salvat, dades biogràfiques generals, no excessivament extenses, quatre coses sobre la seva obra teatral, la imminent reedició de la seva novel·la... Em trio un fragment d’un article de Manuel Vázquez Montalban, publicat l’any 2003 que podeu llegir sencer aquí (val la pena; també el comentari de Julià de Jodar, tot i que no crec que ara hi hagi polèmica):

Curiosa evolució la d'aquell teatre catàrtic, ofert per directors de la importància de Salvat i per autors que en lluita amb la censura oferien l'esperança d'una gran renovació l'endemà, just l'endemà del final de la dictadura: la paraula escènica ajudaria a recuperar el llenguatge emancipatori. No va ser així. Avui dia, autors teatrals que aleshores van aconseguir grans èxits malgrat les circumstàncies, són matèria d'estudi en universitats d'arreu del món, però no troben teatres o públic per exhibir ni el que el van escriure en el passat, ni el que consideren el seu propi creixement com a autors. Tampoc Ricard Salvat ha tingut durant els ja vint-i-cinc anys de democràcia el paper magistral que va assolir durant vint-i-cinc anys de resistència. Es va produir alguna cosa semblant a passar comptes, perquè, d'alguna manera, el nou bloc cultural dominant, a vegades fins i tot en nom de la democràcia de mercat, l'única que aquest bloc realment assumia, va voler liquidar o disminuir persones i obres que exhibissin una excessiva musculatura crítica. Van ser temps de consensos i de pactes de desmemòria, però ara, de sobte, com acostumen a arribar les primaveres i les rebaixes a El Corte Inglés, la Virreina repassa cinquanta anys, cinquanta, de la vida teatral i cultural de Ricard Salvat i ens permet així recuperar algunes dècades del que va ser aquella reconstrucció de la raó democràtica, a partir d'un entramat de clandestinitats i metàfores que conformen una de les parts més brillants i exemplars de la nostra història.


Busco també per casa alguna cosa d'en Ricard Salvat i no trobo cap llibre, que segurament ningú no esmentarà perquè ja no són a les llibreries. Només tinc una papereta de notes que misteriosament ha sobreviscut a tots els trasllats i que deixo aquí innecessàriament i sense cap pudor. Un tros de paper que em preserva de la desmemòria. Ben poca cosa. A reveure, doctor Salvat, el recordarem.

lectures d'estiu (obres completes)

M’agrada el Salvat que bada i m’agrada el Salvat combatiu que no dóna treva. M’agrada el Salvat que comença un poema i que deixa el final obert, però també el Salvat que tanca el seu pensament en una prosa. M’agrada el Salvat ingenu i el Salvat pessimista, però esperançat. M’agrada el Salvat orgullós i el Salvat humil. M’agrada el Salvat eclèctic i experimentador i el Salvat tradicional i ortodox. M’agrada el Salvat revoltat i el Salvat submís. M’agrada el Salvat èpic i el Salvat líric. M’agrada el Salvat que blasma Castella i el Salvat que estima la seva gent. M’agrada el Salvat conseqüent i el Salvat contradictori. Tot i que tinc les meves preferències (uf, algunes proses i pocs poemes!), m’agrada el Salvat entusiasta, el Salvat desafiant, el Salvat que, per sobre de tot, estima la vida i sap que la vida és amor, i que la manifestació de l’amor és individual i és col·lectiva.

M’agradarà poder llegir tots els Salvats que apareixen en la seva Obra Completa, publicada per Galàxia Gutemberg / Cercle de Lectors. Deia un altre Salvat, Ricard, l’any 1977, en el seu pròleg a Humo de fábrica: Ahora quisiéramos acabar con el mismo ruego que expresó Agustí Esclasans hace ya cincuenta y dos años, ¿dónde se encuentra el editor normal que publicará la obras completas de Salvat-Papasseit? ¿Sabrá estar Catalunya a la altura de uno de los poetas más esenciales que ha tenido a lo largo de su historia? Doncs 30 anys més tard, el que demanava i desitjava l’altre Salvat és, per fi, una realitat. I és una realitat feta amb el mateix amor (i una mica més de rigor) amb què el primer Salvat va elaborar la seva obra. Aquesta edició a cura de Carme Arenas Noguera és no només un deute històric, sinó el resultat d’un treball pacient, rigorós i, fins que no es demostri el contrari, definitiu.

En Salvat és pot llegir fora de context, com qualsevol altre escriptor, i és suficient, però aquesta edició, amb l’aportació de Tomàs Garcés, Joan Fuster, Ricard Salvat, i la imprescindible de Carme Arenas, ens ofereix la possibilitat d’una obra interpretada a través d’una biografia i d’un context històric que ens permeten copsar millor alguns aspectes que se’ns podrien escapar, cosa que no tindria excessiva importància en alguns casos, però que en altres és gairebé imprescindible. Evidentment, el que compta en darrer terme és la nostra pròpia experiència de lectors, l’obra en si mateixa, però les lectures amigues, les complicitats, sempre són un bon punt de partida.

I ara m’allargaria indefinidament, ja em coneixeu, i triaria moments i textos, però sé que m’he de limitar. I em decideixo per un fragment d’un article publicat a “Un Enemic del Poble”:

Jo no sé el que em proposo. El tenir un propòsit no és fer feina. Val més ésser gosat. Ara sol prenc esment de les coses eternes per damunt de les lluites que són materials. M’he adonat que jo sóc una part de Déu, i que així em perteneix tota cosa que és feta. Cada u que esguarda enlaire és una part de Déu. Tan sols hi ha una ambició que és plena de grandesa: la de voler anar a la vanguàrdia sempre entre els intel·ligents i entre els gosats. Jo sóc, doncs, posseït per aquesta ambició.
[...]
Hi ha joves de vint anys que en volen dir setanta. Jo ara en tinc vint-i tres que no passen de deu...

Li faltaven, doncs, dos anys per tenir la majoria d’edat legal en aquella època. I, després de la majoria d’edat, només en va viure cinc més. I el possible Salvat dels quaranta, dels cinquanta, dels seixanta... ? El que no va ser no és pot tenir en compte.

I, més suau, m’aniré llegint l’obra de Bladé Desumvila, i espero que la segona quinzena d’agost pugui contemplar, si no com ell, a la meva manera, Benissanet.

I continuaré espigolant l’obra de Pla, és clar.

I si m’allunyo per uns dies o setmanes d’aquí, penseu que potser us continuaré vigilant, així que... Bones vacances i que els viatges interiors o exteriors us siguin propicis.

Puc acabar amb un edifici i una inscripció que tots coneixeu?

Primera història d'Esther (2)

Que la gent d’un país triï aquells qui sobresurten d’entre ells, em sembla un gest que els honora. Que ho faci una cadena de televisió i un diari, no passa de ser una operació comercial que demostra que en aquest país tothom se la pensa per aconseguir que allò que és anècdota es converteixi en categoria i que... ho deixo estar. Que el president de tots els catalans sigui qui certifiqui la categoria, ens indica que els polítics necessiten els mitjans de la mateixa manera que els mitjans els necessiten a ells.

Dit tot això, afegiré que em sembla molt bé que Neus Català, en representació de la memòria històrica, hagi estat triada catalana de l’any per una cadena de televisió i per un diari. També afegiré que Neus Català no és la catalana de l’any –malament aniríem-, sinó un exemple d’integritat, de lluita i de memòria que va més enllà d’un any concret –ai, el temps-.

Que consti que no estic en contra de l’elecció del català/catalana de l’any, com tampoc ho estaria que la tria es limités al mes, la setmana, el dia, l’hora, el minut o el segon. Potser així tots els catalans tindríem el nostre moment de glòria. El que m’estranya és precisament que no hi hagi el català de l’any (del mes...) de TV8 (o com es digui), de l’”Avui”, de “LaVanguardia”... Evidentment, el president de la Generalitat hauria de delegar si aquestes propostes que insinuo des d’aquí es duguessin a terme.

Anem al cas. Més allà de la memòria anual, de quin període de temps triaríem Ricard Salvat? El bienni, el lustre, la dècada...? Em temo que en aquestes temps de memòria immediata Salvat no hi juga cap paper. Em sembla que un dels homes més importants del teatre del país de tots els temps es quedarà fora del joc. Estic convençut que Salvat –l’ha vist algú darrerament en els mitjans?-, com molts d’altres, s’haurà de conformar que el recordem en espais marginals com aquest.

És un plaer també llegir les seves notes, d'un gran rigor, sobre l’estrena de Primera història d’Esther, de les quals us en deixo una petita mostra aquí. Segur que el director de la nova versió que es representa al Teatre Nacional ha tingut en compte les seves paraules. O no?

Sense acotacions, el director ha de trobar, doncs, en el text mateix, la seva única orientació. L’obra ofereix en la seva riquesa d’intencions, diversos nivells perfectament separables. Un element sainetístic, popular, un element titellesc esperpèntic, un element de realisme poètic. Per altra banda, l’obra es produeix en aquesta dualitat constant de plans: món dels titelles, món dels personatges reals que els contemplen; els esdevinements de Susa i els esdeveniments de Sinera; el món dels dominadors –els perses- i el dels dominats –els jueus. Aquesta dualitat de plans en el text s’entrellaça, es confon i en certs moments es contrapunta; per això crec que en una direcció escènica –almenys jo ho vaig fer així- cal que quedin sempre evidents.Aquesta heterogeneïtat d’elements escènics queda lligada per un personatge: l’Altíssim, que ens suggereix una remota vibració de l’atmosfera del roman de cec i, a la vegada, subratlla i delimita els plans fonamentals de l’obra.

























P. S. Em distrec una altra vegada amb el problema de la setmana de Matgala. Va participeu-hi, que també va de lletres.