nit tramuntanal d'agost

Possiblement un dels llibres més apreciats de Pla, un d’aquells que es recomana en primer lloc a qui vulgui començar a llegir l’autor empordanès és El quadern gris. No discutiré la tria ni aportaré arguments a favor o en contra, entre altres coses perquè crec que Pla es pot començar a llegir per moltes bandes. Cada lector té la seva sensibilitat, la seva història, les seves dèries; i en el cas de l’obra planiana – com en molts altres casos- aconsellar començar per determinat llibre és com a mínim agosarat si no es coneixen prou els gustos del lector –fins i tot el seu estat d’ànim actual- i la totalitat de l’obra de l’autor. L’únic que jo podria fer, des de les meves lectures desordenades de les obres de Pla, és recordar que un dels meus llibres preferits continua sent El carrer estret, però que no dubtaria de recomençar altres proses i que, per exemple, em semblaria suïcida o perillós començar per Tres guies, ni en època de vacances.

M’adono, però, que, com diria Pla, divago, perquè la meva intenció en començar a escriure era, i ho diré sense més dilació, fer una proposta concreta, fins i tot vàlida per neòfits: la lectura del XII volum de la seva Obra Completa: Notes disperses. Copio alguns fragments del prefaci del mateix Pla per donar una idea del contingut.

Tots els meus llibres tenen un nervi central, un pern generalment apreciable, que els dóna unitat. Al menys aquesta ha estat l’obsessió en construir-los i editar-los...
[...]
Aquest llibre de “Notes disperses” aparentment és una altra cosa, però potser aquesta diversitat és purament aparencial. En certa manera no és més que un complement d’”El quadern gris”, però molt més ampliat, d’una volada potser més llarga. “El quadern gris” és un llibre seriat i cronològicament exacte. Aquest no té cap cronologia i s’hi s’hi troba alguna data és purament per constància personal... Són notes aparegudes a l’atzar, de vegades sobre la marxa, altres a llargs anys de distància: notes de records, de reminiscències, de lectures, de coses vistes, d’escenes que m’han tornat a la memòria, d’obsessions mantingudes en la memòria durant molt de temps, d’impressions immediates i podríem dir fulgurants... Que aquestes notes són un complement d’”El quadern gris” sense el dogal de la cronologia, podria ser evident. Si el lector hi pogués trobar algun interès obrint-lo per qualsevol plana seria molt demanar. Massa.

I vet aquí que en aquest prefaci apareixen algunes de les característiques que em fascinen del llibre, i començo pel final: la possibilitat de trobar Pla en estat pur, sense el dogal de la cronologia, sense haver de cenyir-se a un nervi central; la varietat de temes –característica tan propera a la –deixeu-me ser modern i antic- dels blocs generalistes que a alguns ens agraden- contrària a l’especialització actual i, al mateix temps, reflex de la complexitat i el desordre amb què la vida se’ns presenta i la vivim.

Darrere l’aparent dispersió del contingut, de la diversitat de llargada, de tractament de les anotacions, Notes disperses és un dels volums que, en la meva opinió, ens permet un acostament més precís al pensament de Pla i al seu estil més característic. Llàstima que no arribés a publicar un llibre semblant en els seus darrers anys.

En les meves jornades empordaneses, esporàdicament planianes durant el dia i inevitablement durant algunes nits, les seves notes, de vegades anacròniques, de vegades visionàries, són una lectura sempre plaent, algunes vegades envellida, sovint suggeridora:

D’aquest país, jo no en podria pas ser un trànsfuga desnaturalitzat, sinó un trànsfuga melangiós. Aquest és el drama.

Doncs això, aquesta és la sensació que tinc, malgrat que mai no he intentat el transfugisme. De totes maneres, crec que el concepte de país cada vegada queda més esvaït, i no parlo de folklore. No hi ha res a fer. Per cert, aquest “pas” que fa servir Pla cada vegada se sent menys a l’Empordà; en altres indrets del país no s’ha sentit mai de manera natural.

Gairebé totes les estadístiques sobre l’analfabetisme són falses. L’error prové del fet que només es compten les persones que no saberen mai de llegir ni d’escriure. Però després hi ha les altres: les que un dia saberen més o menys de llegir i després ho oblidaren per falta d’exercici. En els nostres països, el nombre d’aquestes persones és immens.

Tinc temptacions de matisar, d’ampliar, de donar dades, però com que el fet és inqüestionable, i si parlo massa, encara m’hi veuria involucrat, ho deixo així.

Acabo amb un apunt aparentment frívol però que només els qui es troben en les mateixes circumstàncies de Pla i meves comprendran que no ho és tant, encara que alguns poden opinar que això, actualment, té poca importància, i que no hem acabat d’entendre de què anava la cosa. Bé, Pla i jo no n’estaríem d’acord, encara que potser no ho reconeixeríem en públic:

Sempre que veig un home i una dona que ballen, penso en la quantitat de memòria que tantes persones tenen als peus i ales cames. Apareixen uns compassos musicals i aquesta memòria es dispara, va sola, tira amb una admirable mecanicitat. En determinats moments de la vida m’hauria agradat de saber ballar. El resultat fou nul. Des del punt de vista de la memòria, els meus peus, les meves cames, resultaren d’una esterilitat total.