els calendaris

Els calendaris no tindrien cap importància, ni tan sols existirien, si no fos perquè en aquest món tan mal organitzat des de fa anys que tenim la dèria de compartimentar i organitzar el temps en cel·les numèriques, divisibles en unitats més petites, amb una finalitat que, la veritat, se m’escapa però que em veig abocat a compartir amb la resta dels mortals que imagino que deuen trobar-se tan perplexos com jo. Dic que ho imagino perquè normalment els calendaris no són un tema habitual en les converses que mantenim.

Acceptada a contracor la necessària presència dels calendaris en la meva vida per raons de feina i altres imposicions menors, ha arribat un moment en què m’entra un neguit insuportable quan s’acosta la fi de l’any i encara no tinc els almanacs habituals: quatre en total . Un d’ells no em crea cap problema, el puc comprar en molts llocs, el Calendari dels pagesos. Des de fa uns anys, l’altre calendari imprescindible, que ara mateix tinc a la vista, és el que m’envia l’editorial Bromera –generositat que agraeixo-, juntament amb una agenda de sobretaula, un boli i alguns llibres (aquest any destacaria Els crims del carrer de la Morgue, amb una magnífica introducció). El meu company de feina i jo ja estàvem neguitosos pensant que la crisi havia afectat l’editorial quan aquest matí hem rebut el paquet amb el material especificat: gran alegria! El tercer calendari és de sobretaula, d’aquells amb espiral superior, un lema per a cada mes, etc.; l’envia al centre els Germans de Sant Joan de Déu, amb molts calendaris de butxaca també èticament instructius, i jo li demano a la secretària que me’l guardi; de moment no ha arribat. Finalment, cada desembre em passo per la Caixa de Catalunya a buscar l’exemplar que tinc a la cuina (sants, llunes, festes diverses....), que és on apunto amb lletra vacil·lant –em sembla que el col·loco massa amunt- els esdeveniments familiars a tenir en compte i algunes cites diverses (les terribles amb el dentista, per exemple).

Aquest any vaig coincidir en una sucursal de la Caixa de Catalunya amb quatre senyores que em precedien en la fila. Asseguraria que les quatre eren jubilades, però no em feu cas perquè no sóc gaire bo a l’hora de calcular les edats i les circumstàncies personals de la gent. Després d’una espera inhabitual –les dues noies d’atenció a les contribuents estaven, respectivament, enfeinades remenant papers i mantenint una conversa telefònica-, les senyores van ser ateses; totes quatre volien únicament actualitzar la llibreta, però vaig deduir que només era l’excusa –innecessària- per demanar el calendari del 2010. Pretensió vana, aquest any l’entitat bancària no ha editat calendaris, ni grans ni petits. Per un moment vaig témer una improvisada revolta cruenta, però una de les senyores, amb posat digne i intenció ofensiva, va declarar que ara mateix anava a una botiga de xinos, on sabia que venien molt bé de preu uns calendaris magnífics, cosa sobre la qual jo no tenia notícia. Les altres tres van secundar la proposta. Em vaig quedar un moment més per preguntar sobre el trencament d’una tradició que deixaria orfes de temps tantes llars catalanes. La noia, somrient i comprensiva, i esperant la contrapartida de la meva comprensió, va dir-me textualment que com que estaven en procés de fusió encara no tenien la marca de la nova entitat. Jo també vaig somriure i vaig sortir de la sucursal poc convençut.

Evidentment, vaig trobar la resposta absolutament inadequada, inconsistent, un engany. No em sembla que la fusió hagi aturat qualsevol dels processos d’intercanvi de diners que la institució duu a terme; no crec que hagi alentit cap operació amb els clients grans o petits. No he sentit dir que cap empleat ni directiu de la institució hagi manifestat: "no, no, no els podem acceptar les imposicions perquè encara no sabem com ens direm d’aquí un temps; sisplau, mentre ens trobem en aquesta situació, vagi a fer els seus ingressos a la caixa de la competència". Que no saben quin nom tindran? Doncs que facin calendaris sense nom o amb el nom de totes les caixes que es fusionaran, però que no em vinguin amb històries. Que ens diguin la veritat: "les nostres inversions han estat poc assenyades i volem estalviar uns quants euros". Ho entendríem, potser.

Que ens queda si no ens poden donar el calendari de cada any? Uns interessos de misèria, els mateixos que ens donen les altres entitats d’estalvis? Unes hipoteques que podem trobar més barates en altres llocs? Un color vermell que no m’acaba de fer el pes? L’exposició de Maillol? No els ho vaig dir, però abans de final de mes treure tooots els diners que els he confiat i aniré a ingressar-los en una sucursal de la competència en què m’han regalat dos calendaris que no es pot dir que siguin gaire bonics però que tenen els sants i les llunes i algun altre detall que m’ajudarà a passar el temps.