cartes que mai no es publicaran en el diari

Tinc un amic que de tant en tant envia alguna carta a la premsa escrita, a la secció de les opinions dels lectors. Sovint són cartes assenyades que acaben publicades, fins i tot en lloc preferent. Alguns vegades, però, els seus redactats no aconsegueixen aparèixer. Ahir, el meu amic em va deixar llegir la darrera carta que ha enviat. Diu així:

Senyor director,


Fa algunes setmanes que llegeixo la promoció que fa el diari d'un aparell multimèdia que em sembla molt interessant per les múltiples possibilitats que ofereix per un preu més que raonable. De tota manera, crec que no és gaire precís anomenar-lo e-Book, és a dir, llibre electrònic, ja que no ho és -ni, segons la publicitat, en conté cap-, sinó que, en tot cas, pot considerar-se un e-Reader, és a dir, un lector electrònic que posseeix una pantalla il·luminada i que no es basa, per tant, en el sistema de tinta electrònica que caracteritza aquests aparells.


Atentament,


X

Com sempre, la carta em sembla raonable, però ja li he dit al meu amic que té poques possibilitats de ser acceptada. Què pretén, que canviïn el títol de la promoció després de setmanes que funciona? Impossible. Com a màxim podria aspirar a un aclariment personal o institucional del responsable lingüístic del diari que amb arguments diversos, entre els quals figuraria el de la validesa de l'ús habitual, que considera acceptable aquest denominació, acabés sentenciant la idoneïtat del terme emprat pel diari a l'hora de referir-se a un lector de llibres electrònics, encara que l'aparell no sigui pròpiament el que els més puristes -sempre hi ha torracollons- entenen per un e-Book, ni tampoc per un e-Reader.

El meu amic, a qui encara dono més arguments per sostenir la certesa que la seua carta no veurà la llum, diu que m'entén, que ho veu clar, però tot i així, ja està pensant una altra carta que jo crec que encara té menys possibilitats de ser publicada, entre altres coses perquè és més inconsistent i d'una previsible llargada exagerada.

Diu el meu amic que en el mateix diari ara hi ha la promoció d'un telescopi refractor que s'anuncia així: “Tocareu el cel... tot el que necessiteu fins als estels des d'on vulgueu”. Diu el meu amic que mai no havia vist un telescopi refractor astronòmic de 70 mm d'obertura (diàmetre de la lent principal) i només 300 mm de longitud focal. Calcula que dels dos oculars que inclou, el de 6mm proporciona 50 augments (300: 6 = 50) , que li sembla un valor molt escàs per poder observar els planetes amb un cert detall, que tot depèn de la qualitat de l'òptica. M'explica que no entén què vol dir una lent de Barlow de 8,3 (!) augments, ni les tapes del trípode ni el mirall diagonal, i quin servei pot fer exactament un mapa dels planetes del sistema solar... I m'assegura que caldria especificar si la muntura, és a dir, el trípode, és azimutal o equatorial i les seues mides, perquè més aviat li sembla un trípode per nans... En fi, m'enumera tantes coses que, repeteixo, preveig una carta interminable que només pot interessar els aficionats a l'astronomia, i li faig veure que per molt que ell s'hi capfiqui, en cap lloc diu que es tracti d'un telescopi astronòmic, simplement diu que es pot tocar el cel, metafòricament parlant és clar, i que tocar el cel és una cosa que es pot fer perfectament sense l'ajuda de cap telescopi, i si no que li preguntin al senyor Mas o a la senyora Aguirre quan els van parlar per primer cop d'Eurovegas. I a més, i definitiu, que tothom ja sap que per 39,90 euros el que es comprar és un instrument per a regalar al nen el dia del seu aniversari.


Al final, cansat que no em faci cas, recomano al meu amic que es llegeixi aquests consells si vol veure les seues cartes publicades al diari. Això sí, per no desanimar-lo més del compte, li dic que perseveri en els seus intents, que la literatura epistolar també pot ser molt interessant, encara que sigui en una direcció única i qui sap si algun dia en farà un volumet. En un últim intent d'animar-lo, li dic que al menys la primera carta ja li publicaré jo mateix, amb opció que sigui llegida a tot el món. No m'atreveixo a dir-li que dubto molt que parlar de les promocions dels diaris interessi a ningú; en tot cas, interessa l'objecte promocionat. Per cert, per què fan aquestes promocions els diaris?, em pregunta el meu amic. Com si jo hagués treballat mai en un diari.

reciclatge

Demà o despús-demà, màxim el dijous, publicarem una revista de l'institut després d'anys de no tenir-ne cap. En aquest cas serà digital, per bé que alguns demanen còpies en paper, cosa impossible a causa del disseny i la interactivitat. Jo he estat un dels tres directors, tot i que confesso que la meua feina s'ha limitat a donar algunes idees i a estimular els alumnes amb resultats diversos. Una de les meues companyes de direcció m'ha demanat que hi col·labori directament amb algun article i em va suggerir que podria ser el comentari d'alguna novel·la, policíaca, per exemple. Em va semblar bé, però al final, inspirat -és a dir, copiant- pel darrer post de la Júlia, per Forster i per mi mateix en altres temps (vídeo inclòs), se m'ha acudit un tema de fons que espero que sigui prou clar. El que no trobo és el títol adient, de manera que s'accepten suggeriments.


Títol?


M'imagino la nit dels temps, quan tot just els primers homínids s'havien convertit en humans: havien sigut capaços de descobrir el foc. En una cova, al voltant d'una foguera, s'havia reunit un grup, i de sobte, un d'ells, en un llenguatge primitiu, a penes un balbuceig, es va descobrir el do de la paraula i ajudat de gestos va començar a explicar els perills de la caça del dia, la persecució d'aquell animal que els permetria arribar a l'endemà; de tant en tant, quan veia algun badall dels altres, afegia algun detall inventat per tornar mantenir l'interès; i quan s'aturava un moment, buscant una paraula encara inexistent o intentant recordar amb precisió la seqüència dels esdeveniments, els altres s'impacientaven i li demanaven què havia passat després... I així fins que va acabar la història i se'n van anar a dormir més confortats que el dia abans. Havia nascut la literatura.


Amb els anys, amb els segles, les històries orals van conviure amb les escrites amb múltiples suports: sobre pedra, sobre escorces d'arbres, sobre pergamins, sobre un mitjà sofisticat que van anomenar paper. Alguns, pocs, podien consultar sempre que volien les velles narracions que uns quants s'encarregaven de copiar. Va arribar un moment en què es va inventar la impremta i, amb els pas dels anys, mentre encara continuava la transmissió oral de les històries, hi havia molta gent que ja no calia que les memoritzés perquè quan volien podien consultar el llibre en què havien quedat impreses.


I així molt de temps, fins ara, en què a més dels llibres en paper, existeixen els e-books, és a dir, els llibres electrònics, que es poden llegir sobretot a través dels e-readers, és a dir, els lectors de llibres electrònics, que poden contenir milers i milers de pàgines. De moment coexisteixen els dos formats, el tradicional i el nou, encara amb un clar predomini del primer. Alguns, com ha passat sempre que s'inventava una cosa nova, critiquen el nou format amb múltiples arguments, sobretot de tipus sentimental, i parlen del plaer de passar pàgines de paper, de l'olor dels llibres, de les textures... M'imagino els arguments que devien fer servir els antics lectors sobre pedra en arribar els nous suports textuals...


La veritat és que a mi, que sóc un amant dels llibres en paper, tota la polèmica sobre el tema m'interessa molt relativament i no escriuré, de moment, sobre avantatges i inconvenients dels e-books i dels lectors. Jo, per sobre de tot, sóc un aficionat a la lectura i l'únic que desitjo és poder continuar llegint i rellegint les velles històries i trobar-ne de noves que m'agradin. I si puc compartir amb algú les meves lectures, molt millor. L'únic que demano és que continuï i, a ser possible, augmenti la raça dels bons explicadors de realitats i ficcions i que siguem més els que gaudim de les seves històries: egoisme pur.




pere palau

a la recerca de la biblioteca digital

Finalment havia de sucumbir a la temptació, i encara que sé que la tecnologia no s’atura, vaig decidir que ja era el moment de comprar el meu e-reader, altrament dit lector de llibres electrònics. La passejada en línia gairebé recta em va dur a les portes que Sony té gairebé al final de la Rambla de Catalunya, un espai magnífic, ampli, amb el material ben distribuït; aquí i allà, els dos models estrella dels seus lectors d’aquest any; parlo amb una venedora que m’explica característiques que ja sé i finalment em diu que el model que m’agrada no el tenen, però que el pot demanar per internet. I jo, noia, jo també sé comprar per internet. En fi, que baixo fins a la plaça de Catalunya i compro l’aparell.

I ara, què? Perquè cal incorporar-hi llibres, que a penes en ve una mostra per indicar simplement que funciona la pantalla. En l'aspecte de la venda, no veig que s’hagi fet gaire publicitat. Més ben dit, jo he vist molts lectors anunciats en periòdics diversos, però la propaganda de llibres és quasi inexistent, i sóc generós amb el quasi. Molt bé, es tracta, suposo, d’entrar en webs de llibreries i editorials. I, és clar, veure quins llibres ofereix la xarxa que siguin gratuïts, és a dir, alguns clàssics descatalogats.

Sorpresa, sorpresa: amb una mica de paciència i explorant viaranys secundaris, resulta que es poden trobar obres que just acaben d’arribar a les llibreries, com la darrera novel·la d’Umberto Eco, o et pots baixar el darrer premi Planeta, el de Mendoza, o la darrera publicació de Mankell. He dit sorpresa perquè totes les baixades són gratuïtes, cosa que, com sabem, contravé les lleis vigents i, com s’encarreguen de recordar les primeres pàgines dels llibres, queda rigorosament prohibida la reproducció, etc. Per cert, potser perquè no he sabut buscar prou bé, és pràcticament impossible trobar originals o traduccions en català, i se’n poden fer diverses interpretacions del cas, evidentment.

Què cal fer davant de la possibilitat de poder llegir un llibre comprat legalment o baixat a través d’una descàrrega gratuïta? Una altra vegada un dilema que en la música fa anys que funciona i ha fet córrer moltes veus i molta tinta i ha dut a algunes solucions acceptables i que en el cas dels llibres encara és nou i planteja discussions que ja s’han començat a produir però que segurament agafaran volada pública si arriba el moment en què els llibres es trobin en la mateixa situació que es van trobar els CD. De moment editors, distribuïdors i llibreries van dient alguna cosa, però no sembla que tinguin gaires iniciatives realment noves.

Tornat al meu reader, crec que ja tinc incorporat material suficient –entre altres el magnífic poemari sense ànim de lucre que ens ha deixat l’amic Josep Lluís, en què ha tingut la gentilesa, que li agraeixo, de dedicar-me un poema- per a la resta de l’any i una mica més, sempre compaginant amb el paper, tot i que he de dir que la lectura en pantalla, en contra del que alguns diuen, em resulta força agradable i pràctica. Solucionarà a la llarga la meva biblioteca virtual els problemes de falta d’espai de la biblioteca real? Sincerament, ho dubto

quin e-book t'emportaries a una illa deserta? (conclusió)

En realitat aquest apunt s’hauria de titular “postals nadalenques: el regal”, però com que és la conclusió de dos apunts anteriors, conservo el nom que tenien.

Dubto que aquestes festes es compri ni una quarta part dels lectors de llibres electrònics que es compraran l’any vinent, per tres raons: perquè la publicitat encara ha estat escassa, i no em refereixo als blocaires, i perquè els lectors, que som força, però no tants, encara esperem el lector electrònic ideal i, finalment, cal que els publicadors i editors acabin de decidir qui és qui i què ofereixen.

De tota manera, malgrat les prevencions lògiques davant de qualsevol novetat, la veritat és que crec que no passaria res si aquest Nadal compréssim el nostre primer e-book. Estic segur que els lectors mitjans de seguida amortitzaríem el seu preu amb les rebaixes que ens ofereixen les diverses plataformes respecte els llibres en paper. Només amb el que podríem comprar a Edi.cat i a Leqtor ja en tindríem prou per una llarga temporada a l’espera que tots els productors, que ja ho podrien fer ara, acabessin de definir el seu negoci.

Més enllà de la mística del llibre en paper –veure, si es vol, l’article de fa unes setmanes de l’Imma Monsó (que ja em perdonarà el títol de l'apunt)- el futur immediat, em refereixo a set o vuit anys –no sé el futur remot- del llibre es troba en les pantalles dels e-books. Els vells lectors com jo continuarem acaronat els vells llibres, olorant la seva aroma, subratllant i escrivint notes, admirant il·lustracions, resseguint les pistes que ens portaran a primeres edicions en llibreries de vell perquè les del llibre nou tenen els anys comptats... Que el procés de canvi sigui més ràpid o més lent dependrà d’una sèrie d’interessos que jo, simple lector, no sé preveure.

Mentre s’acaba d’aclarir el tema, em penso que a la meva carta als reis afegiré un e-book (en Jaume, com alguns de vosaltres, ho ha fet, i d'altres ja el teniu); en Toni diu –no me l’acabo de creure- que s’esperarà-, si me’l porten bé i si no, també. I no només compraré llibres –si em porten l’e-book, sinó que els trobaré a traves de Google, els del propi buscador i els que ofereixen diversos portals i particulars, com Badosa, que presenta L’Atlàntida de Verdaguer en una versió que a més es pot escoltar en una horrible veu mecànica gairebé inintel·ligible (feu clic a “descarregar l’ebook” que hi ha a la dreta de la pàgina). Potser per l’any vinent ja tindran veu els e-books? Seria un valor afegit important per molta gent. No sé si en Jordi Ferré, que està molt al cas del tema, ens pot dir alguna cosa.

Em permeteu que, vist que ni l’IEC ni Solà publiquen la seva gramàtica –ni s’espera que el TC digui res sobre l’Estatut-, canviï l’enquesta del bloc?

quin e-book t'emportaries a una illa deserta? (2a part)

Ha quedat entès que en les llibreries tant els lectors com els mateixos llibres electrònics són escassos o inexistents de manera que el possible usuari de l’aparell i els llibres, en aquest cas jo, haurà de buscar alternatives d'informació o de compra.

En el cas dels lectors, la primera opció que a un se li ocorre és la cerca a les grans superfícies, a les botigues d’electrònica, a internet.

Tot i freqüentar-les poc , asseguraria que els lectors són escassos o inexistents a les grans superfícies i a les botigues especialitzades en productes informàtics: a penes alguna mostra i el convenciment dels venedors que es tracta d’un producte que de moment tindrà poca sortida. Al Corte Inglés, per exemple, únicament es pot trobar en aquest moment el lector de la seva pròpia marca –Inves-, encara que esperen que per Nadal hi hagi algun altre model. Al FNAC es pot trobar un e-book fabricat a Finlàndia perquè el Sony que tenien es va exhaurir ràpidament i esperen reposar-lo abans de festes, no tenen clar si serà el nou model de pantalla tàctil que ja es ven a França, Gran Bretanya, Alemanya etc. per la mateixa Sony. Un cas curiós és, precisament, el de les “Sony Galleries”, la més luxosa de les quals a Barcelona és la de la Rambla de Catalunya, on no només no tenen cap e-book de la marca, sinó que dubten que en tinguin abans de final d’any; en les botigues d’aquesta marca de la Ronda de Sant Antoni, ofereixen dos models aliens, un del quals, el millor, és el Papyrus 6.1. A “Nivell 10” del carrer de Pelai, res de res. No cal que continuï perquè la impressió és que els comerciants tradicionals multiproducte o especialitzats no estan gaire interessats en el tema a curt termini i qualsevol venda important aniria més enllà de les seves perspectives.

L’oferta a través d’internet sembla que és més variada i interessants, sovint des de fora de les fronteres, però també en el propi territori; en aquest aspecte, com ja avançava en el post anterior, Edi.cat, formada per les editorials Angle, Cossetània i Bromera ha estat una de les pioneres, no només en la venda de llibres electrònics sinó també de lectors; curiosament, Edi.cat ven el Sony 700 –és aquest, kika? No me'n fio de les especificacions- que no pot llegir el format de llibres que editen, cosa que no hauria de ser cap inconvenient si els llibres s’editessin en diferents formats o si s’actualitzin els formats llegibles de la màquina, opció que assegura el Papyrus. Sigui com sigui, la impressió és que encara estem a les beceroles del tema, no només aquí- que més- sinó arreu. La majoria de les grans marques encara no han començat a produir, possiblement perquè veuen un mercat relativament escàs i per la possibilitat d’afegir alguna novetat que superi els productes de la competència, però ja es parla que Apple prepara alguna cosa, i Toshiba, i segurament moltes altres marques que de moment estan a veure-les venir.

Aquí teniu, més o menys, el que hi ha de moment. Ara, no dubto que en un futur massa llunyà veurem lectors molt més sofisticats: tots permetran els colors i, sobretot, afegiran més prestacions, no només la d’escoltar música que ja existeix, de flexibilitat, que també existeix –va per tu, xurri- sinó la possibilitat de fer fotografies, de mirar vídeos, de jugar al que sigui, de GPS... Per què, qui vol un aparell que només serveixi per llegir llibres?

(continuarà)

quin e-book t'emportaries a una illa deserta? (1a part)

No sé si al final serà el terme e-book o llibre electrònic el que perdurarà o s’acabarà trobant una altra solució, com a mínim per desfer el possible equívoc inicial del mot que en l’actualitat tant serveix per designar el propi llibre com l’aparell que serveix per llegir-lo. Es digui com es digui, darrerament m’he interessat per l’aparell, els material que s’hi pot veure i el futur de tot plegat

Vaig començar a hores perdudes en algunes llibreries i suposo, encara que només sigui per tenir una estadística personal, que aprofitaré visites posteriors per començar amb la mateixa pregunta: Teniu e-books?

A Ona potser hauria d’haver explicitat més la pregunta (teniu llibres electrònics i lectors de llibres electrònics?) o haver tingut més cura en la pronunciació, perquè la resposta va ser una cara d’estranyesa seguida d’un: sorry? what? No, no en tenen, els van tornar –es refereix als llibres-, en canvi tenen diferents versions d’una nina que diu algunes paraules en català i que vés a saber si comparem per a la neboda més petita abans que es faci massa gran.

No gaire lluny hi ha Laie. Ja es veu a l’aparador que tenen llibres i aparells. El lector és un Papyre 6.1, d’una empresa granadina, l’únic de fabricació espanyola; el tenen en els tres colors existents: blanc, negre i vermell diable. L’encarregat d’explicar el funcionament de l’aparell és el noi de la caixa que, molt amablement em va comentant, entre venda i venda, les característiques més destacables de la màquina mentre la manipulem i m’acaba donanat set fulls impresos i grapats amb totes les obres que ja inclou, començant -ordre alfabètic a partir del nom- per A. Dumas fill (La dama de las camelias) i acabant per William Shakespeare (Sueño de una noche de verano), entre les dues obres, uns cinc-centes de literatures diverses i de tots els temps que ja no tenen dret d’autor, totes en castellà, és clar. A la Catalònia tenen el mateix lector, que costa un euro menys. A la Bertrand, exactament igual; en tots els casos, els llibres que venen per poder llegir-se en aquest aparell (més aviat per accedir a un codi que permet la descàrrega) són escassos, i cal destacar els d'edi.cat, entre els quals podem trobar L'inici del capvespre, de l'amiga Júlia Costa (a edi.cat també venen lectors o ereaders, però d'això ja en parlarem) . A la Central de Mallorca, on darrerament faig unes despeses considerables, res de res. Tampoc a la Casa del Llibre (o Casa del Libro, que mai sé com ho he de dir) en saben res (ewoks?, la meva pronunciació és deplorable), tot i que ho pregunto doblement.

En resum, que a les llibreries en format paper els llibres digitals i els seus lectors encara estan a les beceroles o en la més completa ignorància o menyspreu, de manera que si volem endinsar-nos una mica en el tema i valorar l’estat de la qüestió haurem de recórrer a altres fonts. Però això serà en el proper apunt.

tres (1)

Coneix-te tu mateix (o, coneix-te a tu mateix). Sembla una obvietat que el primer objecte de coneixement que pretengui qualsevol persona sigui un mateix, i potser ho és, però em fa l’efecte que la majoria de nosaltres el que intentem des del principi de la nostra vida és conèixer el nostre entorn material i humà i no és fins determinat moment, que no sabria especificar, que aquest entorn, ens permet el nostre autoconeixement d’una forma empírica i, en alguns casos, d’una forma racional, i ens impel·leix a investigar sobre nosaltres mateixos i sobre el nostre exterior proper i llunyà, sovint en un procés de pura necessitat de supervivència i progrés. Suposo que sobre el tema s’ha escrit llargament i hi deuen haver nombroses teories amb resultats satisfactoris o insignificants i qüestionables.

Evidentment, el coneixement d’un mateix és una tasca llarga, feixuga i gradual que ens pot portar a situacions de depressions llarguíssimes o bé a eufòries contundents tan injustificades com les depressions perquè al meu entendre l’autoconeixement, sempre parcial i imperfecte, no ha de ser més que un primer pas envers el coneixement del món i l’acceptació de l’entorn i/o la voluntat de servir-se’n i de transformar-lo. Malament aquell que es passa el temps intentat descobrir-se a si mateix tot oblidant que sensa cap dubte l’autodescobriment va lligat a la comprensió del seu exterior.

Descobrir els altres, descobrir el món, interactuar amb l’exterior, aquesta és la gràcia i la finalitat de l’existència animal i, en conseqüència, humana i la mesura del seu èxit o fracàs. Malament qui dedica bona part del seu temps a ell mateix i oblida l’exterior, perquè s’està perdent la possibilitat de saber qui és, en la mesura que això és possible i tingui cap importància. I, si més no, està perdent les múltiples capacitats dels seus sentits corporals i intel·lectuals.

Observar i intentar conèixer l’exterior en la seva multiplicitat és, a més, divertit, en el sentit lúdic, però també de captar les versions de la realitat, fins i tot de la nostra que, a vegades per un excés de proximitat multiaspectual, se’ns amaga o autoamaguem.

Per exemple, perquè tants líders s’entesten a pujar als cims per autoafirmar-se o deixar anar els seus missatges més “transcendents”? Déu, Crist, Pujol, Puigcercós, Manelic... Els nom dels muntanyencs, i dels planians, que no esmento, és interminable. No és a la plana, a les valls, on vivim la majoria? Aquest coneixement i interpretació dels actes dels altres, no ens permet a la fi i ni qui sigui per comparació saber com som. No som sempre “en relació a...”?

Després d’aquests paràgrafs pseudofilosòfics i improvisats em sento obligat a proposar un joc sobre el tema que potser molts coneixeu i que no té cap altra finalitat que passar l’estona ara o en el moment que decidiu que pot omplir un moment de sobretaula.

Es tracta de triar els vostres tres animals preferits –per ordre de preferència- i explicar-ne tres característiques destacades, les que valoreu més, les que més us agraden de cada animal. Per exemple, jo trio en primer lloc una aranya, perquè és pacient (es passa hoooreees esperant les seves víctimes), perquè és treballadora (per aconseguir el que vol ha hagut de teixir una teranyina...), perquè és... En segon lloc em trio una tortuga, per la seva longevitat, etc. En tercer lloc em trio un tigre... Tant o més que l’animal triat, insisteixo, són important les característiques o qualitats que cadascú li atribueix. Solució al final. Si no coneixeu el joc, jugueu ara, abans de mirar la interpretació.


P. S. Us parlava al final del post d’ahir dels e-books. Unes reflexions interessants sobre el tema a casa nostra les ha fetes en Jordi Ferré, editor de Cossetània, al seu bloc “De tard en tard”. Podeu llegir-les en ordre cronològic aquí, aquí, aquí i aquí.

Solucionari:
El primer animal representa la persona tal com és o li agradaria ser. El segon, la persona tal com la veuen els altres. El tercer, la persona tal com és realment. Recordeu, ho dic una altra vegada, que l’important són les característiques atribuïdes més que el propi animal. Es pot aprofitar aquest joc per treballar en llengua (amb els alumnes adequats d’aquí o de fora) el vocabulari sobre els animals, la caracterització i, és clar, el coneixement mutu.

del negoci al oci, passant per la cultura, i viceversa

Llegeixo l’article de l’Eulàlia Solé del divendres, i com que jo també volia parlar del tema, però la tria de les paraules i la coordinació de les oracions és més lenta que la còpia d’un text que s’hi aproxima, deixo els meus matisos i l’enfocament personal, encara que per tal que no sigui dit que només teclejo, també tradueixo a raig i sense ornaments, excepte els mots entre claudàtors, que són meus:

Un dels sectors en què la concentració de negocis anomenats culturals [hi ha algun sector que no sigui cultural?] respon a criteris mercantils és l’editorial. Hi ha grups d’edició que estan dirigits per gestors que igual podrien regentar un hipermercat [o una botiga de barri]. Han d’assegurar-se que els llibres aconsegueixen una difusió àmplia, cosa que els porta a rebutjar obres de mèrit si se les considera poc rendibles. La meta és obtenir un nivell de guanys comparable al que rendeixen els audiovisuals. Es tracta de competir amb l’entreteniment electrònic [i amb qualsevol altre], fins i tot dins de la pròpia empresa multisectorial.

A més, la circulació electrònica de la cultura [ja hem quedat que la cultura és tot, i si no ho és, és perquè determinat sector encara no ha piulat] aparenta una llibertat de tria que en realitat és limitada. Unes poques potents corporacions controlen tant lleure com notícies [i les corporacions més humils aspiren a un petit percentatge del control], malgrat que els blocs [compte!: els blocs!] a internet pretenen descentralitzar la informació, obviant que de vegades se semblen a xerrades de cafè. Sí, la cultura s’ha transformat en mercaderia [no ha estat sempre així? O és que es pretèn que la cultura sigui gratuïta, en la doble i immediata accepció del terme], i només alguns reductes es resisteixen a la rendició [els mateixos blocs no corporatius?].

Per cert, parlant de cultura, negoci i literatura, algú de vosaltres té un e-book? Algú pensa comprar-se’n un durant els proper any? Quin? Per què? Etcètera. Si les respostes no són satisfactòries, amenaço amb un article indocumentat sobre el tema.